L’art de viure de l’art… o dels artistes

1
10881

Fou un dia estrany, de sentiments contradictoris i ambivalent amb els amics d’infantesa. La banda de l’Antro, tal com ens autoanomenĂ vem des que, de joves, ens trobĂ vem en els baixos d’una casa de GrĂ cia a Barcelona, ens reunirem aquest cop, per celebrar l’arribada a la setantena d’un dels seus integrants, amb un dinar. En aquestes edats, els sopars es comencen a posar malament. Les bromes i la conversa irĂČnica, fresca i riallera, com d’infants que s’havia mantingut al llarg de seixanta anys d’amistat, va ser divertida i sentida perĂČ va durar fins que “el procĂ©s”, –el maleĂŻt procĂ©s que cada dia agafa un caire mĂ©s kafkià–, va venir a enterbolir la innocĂšncia que havia mantingut la nostra relaciĂł fora de la realitat i del temps. De sobte Ă©rem adults, amb les contradiccions i mesquineses prĂČpies d’aquest estat i per primera vegada, la conversa esdevinguĂ© previsible, reiterativa, maniquea, fins i tot avorrida. Aquelles Ă nimes innocents que reien per qualsevol frase enginyosa, qualsevol record que sabĂ­em fer i rebre amb plaer, la conya marinera sobre la diversitat de condicions, creences o ideologies on la vida havia portat a cadascĂș de nosaltres, havien esdevingut uns vells tertulians de taberna: sanguinis, acrĂ­tics, seriosos, convençuts de la veritat i volent convĂšncer-nos mĂștuament; situats en bĂ ndols diferents, que, en algun moment, semblaven irreconciliables. Nosaltres que ens rĂšiem del mort i del que el vetlla, poca conya amb el procĂ©s! Cosa sagrada!

Quan vaig marxar, un desassossec intern em tenia corprĂšs i vaig odiar el procĂ©s. Com podia ser que aquesta histĂČria nova, sobrevinguda, aconseguĂ­s el que seixanta anys de vides diverses, ideologies contraries, carĂ cters i circumstĂ ncies diferents, no havien aconseguit? Trencar el sentiment de comuniĂł total entre nosaltres.

El dinar havia estat abundĂłs i la beguda generosa i, malgrat que havĂ­em tornat a casa caminat, no tenia ganes de sopar. Donava voltes al cap assegut al sofĂ . MecĂ nicament vaig encendre la televisiĂł. Retransmetien l’entrega dels premis Goya de cine. Estaven donant els premis tĂšcnics i complementaris i ja anava a canviar de canal quan van anunciar el Goya d’honor a l’Ana Belen. Em vaig aturar potser fascinat pel increĂŻble vestit, semblant a dues fulles grans d’una “marquesa” blanca. L’actriu es va posar a parlar de la precarietat de la indĂșstria del cinema i les dificultats de fer pel·lĂ­cules. En un moment va afirmar que era indignant que tan sols el 9% dels actors d’aquest paĂ­s visquessin de la seva feina.

Va ser un flash. Jo que ja tenia l’ànima una mica revoltada per la reuniĂł amb els amics em va tocar el voraviu i vaig recordar a l’hora la vida dels cĂČmics de la pel·lĂ­cula de El viaje a ninguna parte de Fernando Fernan GĂłmez i el llibre inĂšdit i trĂ gic, que m’havia passat la NĂșria Masot sobre la CĂșpula Venus, un text dur, escric des del dolor profund, quasi impublicable per la seva amargor, sobre la impossible vida d’aquell teatre de cabaret, un focus de llibertat i creativitat irrepetible, en els moments explosius del naixement de la democrĂ cia, situat al final de Rambla barcelonesa. Dos mostres de la duresa del mon del teatre.

Vaig pensar que si és veritat que el 9% els actors viuen de la professió, per a altres professions artístiques el panorama és encara molt més esfereïdor: Mirem la dansa. Quants ballarins i ballarines viuen a Espanya o a Catalunya de la dansa? No crec que arribin, ni de molt al 1% dels que han estudiat, són bons i han somiat a fer-ho.

I del ball saltem a la mĂșsica on tinc exemples molt propers, tant en el camp de la mĂșsica clĂ ssica com del rock. Fora d’un il·lustre i famĂłs cantant, que diversifica els seus ingressos entre la mĂșsica, la literatura, el teatre o el cinema per poder viure de forma espartana, altre parent, violinista amb mĂ©s de vint anys a una orquestra simfĂČnica estable, que gira per tot Catalunya, tĂ© un sou que no arriba als 1.000€. I sĂłn dos exemples de privilegiats que viuen de la mĂșsica!

No fa gaire parlava amb un director d’orquestra i guitarrista alemany que m’explicava que, com que de discs ja no se’n venen, actuacions en directe cada cop son mĂ©s difĂ­cils d’aconseguir i mantenir una orquestra Ă©s carĂ­ssim, el futur Ă©s You tube: Si penjes les audicions i aconsegueixes estar ben posicionat, quan passes de no se quants mils de reproduccions, et comencen a pagar royaltis. Estava eufĂČric: portava mĂ©s de sis-centes mil reproduccions i ja rebia alguns euros. I el mateix podem dir si fem un passeig per la literatura.
Seguim el nostre periple pel món de les arts i els artistes i anem a les Belles Arts, pensem amb la gran quantitat de pintors, escultors i colaterals que no poden viure de la seva feina doncs, amb l’entrada inesgotable d’imatges visuals a comanda via pantalla d’ordinador i les necessitats decoratives domùstiques estan cobertes amb escreix i a baix preu per Ikea. Qui necessita comprar obra original? Quin percentatge pot viure del seu art? un 1 per mil?

Sovint sentim a dir que hi han grans inversions en art o vendes milionĂ ries perĂČ si mirem el nombre d’artistes que se’n beneficien , potser estarem en l’1 per 10.000.

Hem de deduir d’aquestes reflexions que no es pot viure de l’art o mĂ©s genĂšricament de la cultura? No, en absolut. Viu moltĂ­ssima gent de la cultura. Aquest depriment panorama tan sols ho Ă©s pels creadors que, sĂłn paradoxalment, l’element imprescindible de l’art. Per la resta de persones que, directament o indirecta viuen de la gestiĂł de la cultura, –els que en termes biolĂČgics– en el sentit de beneficiar-se de –podrĂ­em dir “parĂ sits”–, el panorama Ă©s molt diferent.

Analitzem breument aquesta pirĂ mide de persones que viuen grĂ cies als artistes/creadors: Dalt de tot hi trobarem el Ministeri de Cultura del govern central, desprĂ©s una Conselleria de Cultura a cada govern autonĂČmic, segueixen un diputat de Cultura per a cada una de les diputacions provincials, un Departament de Cultura a tots els consells comarcals i finalment una regidoria de Cultura a tots els ajuntaments. El tronc d’aquest arbre de departaments culturals es ramifica en ingents branques on treballen, o el que sigui que facin, un nombre estratosfĂšric de polĂ­tics, assessors, tĂšcnics, funcionaris, treballadors contractats, empreses subcontractades, etc. que viuen dels creadors de la cultura i que, es distingeixen de la majoria d’aquests, amb que cobren puntualment a final de cada mes, i no em fico en comparatives de sous.

En qualsevol ofici o carrera s’exigeix un nivell de competĂšncia suficient. Tothom troba lĂČgic cobrar per la feina feta. Fins i tot, quan ve un tĂšcnic a casa per arreglar la rentadora, s’accepta que cobri el desplaçament encara que no la pugui reparar i et digui que Ă©s millor comprar-ne una altre.

A l’artista se li exigeix l’excel·lĂšncia o l’excepcionalitat, quan no les dues coses a l’hora, deduint que, pel fet que gaudeixen de la seva professiĂł, no tĂ© altres necessitats i s’alimenta de l’aire. De tal forma Ă©s usual que qualsevol polĂ­tic, funcionari o entitat no tingui cap inconvenient en demanar a un mĂșsic, un pintor, escultor o actor que faci una contribuciĂł gratuĂŻta a causes mĂ©s o menys altruistes. En contrapartida tindrĂ  l’honor de participar en el determinat esdeveniment en el qual, fora de l’obra de l’artista, tota la resta de depeses: impremta, transportistes, cĂ tering, cambrers, tĂšcnic de so, dones de neteja, etc., seran pagades religiosament. Ah!, si l’artista gosa rondinar per la trista contraprestaciĂł rebuda, se sentirĂ  titllat d’insolidari i mercantilista per prostituir el seu art.

Leave a Reply

1 Comentari A "L’art de viure de l’art… o dels artistes"

Notificar-li
avatar
Ordenar per:   El mĂ©s nou | MĂ©s antic | MĂ©s votat
Eduard Reboll
Convidat
Interessant…molt interessant i molt ben escrit. I vull afegir que aquest plantejament hi Ă©s arreu del mĂČn. inclĂČs als EE.UU i mĂ©s concretament a Miami. Aquest fenĂČmen, avui per avui, Ă©s universal. PerĂČ vaig a girar la truita…em sembla bĂ©. I per quĂš? doncs perquĂš cau el mite de “lÂŽartista” i lÂŽart passa a ser cada cop mĂ©s una labor quotidiana de molta gent que alhora fa art continuament i a mĂ©s combina la realitat d`avui dia ( buscar-se la vida per menjar) amb allĂČ que antigament nomĂ©s ho feient uns quants molt ben pagats. Com amic tambĂš et dirĂ©… Llegeix mĂ©s »
wpDiscuz