L’art de viure de l’art… o dels artistes

1
10713

Fou un dia estrany, de sentiments contradictoris i ambivalent amb els amics d’infantesa. La banda de l’Antro, tal com ens autoanomenàvem des que, de joves, ens trobàvem en els baixos d’una casa de Gràcia a Barcelona, ens reunirem aquest cop, per celebrar l’arribada a la setantena d’un dels seus integrants, amb un dinar. En aquestes edats, els sopars es comencen a posar malament. Les bromes i la conversa irònica, fresca i riallera, com d’infants que s’havia mantingut al llarg de seixanta anys d’amistat, va ser divertida i sentida però va durar fins que “el procés”, –el maleït procés que cada dia agafa un caire més kafkià–, va venir a enterbolir la innocència que havia mantingut la nostra relació fora de la realitat i del temps. De sobte érem adults, amb les contradiccions i mesquineses pròpies d’aquest estat i per primera vegada, la conversa esdevingué previsible, reiterativa, maniquea, fins i tot avorrida. Aquelles ànimes innocents que reien per qualsevol frase enginyosa, qualsevol record que sabíem fer i rebre amb plaer, la conya marinera sobre la diversitat de condicions, creences o ideologies on la vida havia portat a cadascú de nosaltres, havien esdevingut uns vells tertulians de taberna: sanguinis, acrítics, seriosos, convençuts de la veritat i volent convèncer-nos mútuament; situats en bàndols diferents, que, en algun moment, semblaven irreconciliables. Nosaltres que ens rèiem del mort i del que el vetlla, poca conya amb el procés! Cosa sagrada!

Quan vaig marxar, un desassossec intern em tenia corprès i vaig odiar el procés. Com podia ser que aquesta història nova, sobrevinguda, aconseguís el que seixanta anys de vides diverses, ideologies contraries, caràcters i circumstàncies diferents, no havien aconseguit? Trencar el sentiment de comunió total entre nosaltres.

El dinar havia estat abundós i la beguda generosa i, malgrat que havíem tornat a casa caminat, no tenia ganes de sopar. Donava voltes al cap assegut al sofà. Mecànicament vaig encendre la televisió. Retransmetien l’entrega dels premis Goya de cine. Estaven donant els premis tècnics i complementaris i ja anava a canviar de canal quan van anunciar el Goya d’honor a l’Ana Belen. Em vaig aturar potser fascinat pel increïble vestit, semblant a dues fulles grans d’una “marquesa” blanca. L’actriu es va posar a parlar de la precarietat de la indústria del cinema i les dificultats de fer pel·lícules. En un moment va afirmar que era indignant que tan sols el 9% dels actors d’aquest país visquessin de la seva feina.

Va ser un flash. Jo que ja tenia l’ànima una mica revoltada per la reunió amb els amics em va tocar el voraviu i vaig recordar a l’hora la vida dels còmics de la pel·lícula de El viaje a ninguna parte de Fernando Fernan Gómez i el llibre inèdit i tràgic, que m’havia passat la Núria Masot sobre la Cúpula Venus, un text dur, escric des del dolor profund, quasi impublicable per la seva amargor, sobre la impossible vida d’aquell teatre de cabaret, un focus de llibertat i creativitat irrepetible, en els moments explosius del naixement de la democràcia, situat al final de Rambla barcelonesa. Dos mostres de la duresa del mon del teatre.

Vaig pensar que si és veritat que el 9% els actors viuen de la professió, per a altres professions artístiques el panorama és encara molt més esfereïdor: Mirem la dansa. Quants ballarins i ballarines viuen a Espanya o a Catalunya de la dansa? No crec que arribin, ni de molt al 1% dels que han estudiat, són bons i han somiat a fer-ho.

I del ball saltem a la música on tinc exemples molt propers, tant en el camp de la música clàssica com del rock. Fora d’un il·lustre i famós cantant, que diversifica els seus ingressos entre la música, la literatura, el teatre o el cinema per poder viure de forma espartana, altre parent, violinista amb més de vint anys a una orquestra simfònica estable, que gira per tot Catalunya, té un sou que no arriba als 1.000€. I són dos exemples de privilegiats que viuen de la música!

No fa gaire parlava amb un director d’orquestra i guitarrista alemany que m’explicava que, com que de discs ja no se’n venen, actuacions en directe cada cop son més difícils d’aconseguir i mantenir una orquestra és caríssim, el futur és You tube: Si penjes les audicions i aconsegueixes estar ben posicionat, quan passes de no se quants mils de reproduccions, et comencen a pagar royaltis. Estava eufòric: portava més de sis-centes mil reproduccions i ja rebia alguns euros. I el mateix podem dir si fem un passeig per la literatura.
Seguim el nostre periple pel món de les arts i els artistes i anem a les Belles Arts, pensem amb la gran quantitat de pintors, escultors i colaterals que no poden viure de la seva feina doncs, amb l’entrada inesgotable d’imatges visuals a comanda via pantalla d’ordinador i les necessitats decoratives domèstiques estan cobertes amb escreix i a baix preu per Ikea. Qui necessita comprar obra original? Quin percentatge pot viure del seu art? un 1 per mil?

Sovint sentim a dir que hi han grans inversions en art o vendes milionàries però si mirem el nombre d’artistes que se’n beneficien , potser estarem en l’1 per 10.000.

Hem de deduir d’aquestes reflexions que no es pot viure de l’art o més genèricament de la cultura? No, en absolut. Viu moltíssima gent de la cultura. Aquest depriment panorama tan sols ho és pels creadors que, són paradoxalment, l’element imprescindible de l’art. Per la resta de persones que, directament o indirecta viuen de la gestió de la cultura, –els que en termes biològics– en el sentit de beneficiar-se de –podríem dir “paràsits”–, el panorama és molt diferent.

Analitzem breument aquesta piràmide de persones que viuen gràcies als artistes/creadors: Dalt de tot hi trobarem el Ministeri de Cultura del govern central, després una Conselleria de Cultura a cada govern autonòmic, segueixen un diputat de Cultura per a cada una de les diputacions provincials, un Departament de Cultura a tots els consells comarcals i finalment una regidoria de Cultura a tots els ajuntaments. El tronc d’aquest arbre de departaments culturals es ramifica en ingents branques on treballen, o el que sigui que facin, un nombre estratosfèric de polítics, assessors, tècnics, funcionaris, treballadors contractats, empreses subcontractades, etc. que viuen dels creadors de la cultura i que, es distingeixen de la majoria d’aquests, amb que cobren puntualment a final de cada mes, i no em fico en comparatives de sous.

En qualsevol ofici o carrera s’exigeix un nivell de competència suficient. Tothom troba lògic cobrar per la feina feta. Fins i tot, quan ve un tècnic a casa per arreglar la rentadora, s’accepta que cobri el desplaçament encara que no la pugui reparar i et digui que és millor comprar-ne una altre.

A l’artista se li exigeix l’excel·lència o l’excepcionalitat, quan no les dues coses a l’hora, deduint que, pel fet que gaudeixen de la seva professió, no té altres necessitats i s’alimenta de l’aire. De tal forma és usual que qualsevol polític, funcionari o entitat no tingui cap inconvenient en demanar a un músic, un pintor, escultor o actor que faci una contribució gratuïta a causes més o menys altruistes. En contrapartida tindrà l’honor de participar en el determinat esdeveniment en el qual, fora de l’obra de l’artista, tota la resta de depeses: impremta, transportistes, càtering, cambrers, tècnic de so, dones de neteja, etc., seran pagades religiosament. Ah!, si l’artista gosa rondinar per la trista contraprestació rebuda, se sentirà titllat d’insolidari i mercantilista per prostituir el seu art.

Leave a Reply

1 Comentari A "L’art de viure de l’art… o dels artistes"

Notificar-li
avatar
Ordenar per:   El mĂ©s nou | MĂ©s antic | MĂ©s votat
Eduard Reboll
Convidat
Interessant…molt interessant i molt ben escrit. I vull afegir que aquest plantejament hi Ă©s arreu del mòn. inclòs als EE.UU i mĂ©s concretament a Miami. Aquest fenòmen, avui per avui, Ă©s universal. Però vaig a girar la truita…em sembla bĂ©. I per què? doncs perquè cau el mite de “l´artista” i l´art passa a ser cada cop mĂ©s una labor quotidiana de molta gent que alhora fa art continuament i a mĂ©s combina la realitat d`avui dia ( buscar-se la vida per menjar) amb allò que antigament nomĂ©s ho feient uns quants molt ben pagats. Com amic tambè et dirĂ©… Llegeix mĂ©s »
wpDiscuz