L’art de la guerra a Roma

0
970

Per què els exèrcits romans eren tan bons i aconseguiren conquerir el món conegut? A aquest pregunta contesta perspicaçment Livi, analitzant els factors estructurals i socials. Un primer mite que cal esvair és el de la bel·licositat especial dels romans enfront dels seus veïns i contemporanis: no és cert. Sí que ho és que els romans valoraven molt l’èxit en el combat, el coratge, la valentia, i la violència a la batalla. Un fet revelador d’aquest caràcter ho és que a mitjans del segle IV aC la base de la plataforma principal dels oradors al fòrum estava decorada amb els esperons de naus enemigues capturades o enfonsades a la ciutat d’Antium durant la Guerra Llatina, tot un símbol que el poder polític a Roma s’assentava sobre el poder militar. La paraula llatina per ‘esperons’ és rostra, que va esdevenir el nom de la plataforma d’oradors i en anglès actual a rostrum (‘tribuna’). Però també la resta de pobles existents a Itàlia eren semblants o igual de compromesos amb el militarisme i amb el pillatge i botí. La violència era endèmica, els enfrontaments amb els veïns es produïen cada estiu, el saqueig era una font d’ingressos i les disputes es resolien per la força. La píndola d’aquest mes surt de Mary Beard, Kovaliov i Javier Negrete.

Amb «petites guerres» comença l’expansió de Roma. No va sorgir d’un propòsit racional de conquerir Itàlia o el món, doncs ni tan sols tenien mapes, amb el que això representa de la seva manera de representar-se el món que els rodejava, que només podem intentar imaginar. Per exemple, el seu eix orientatiu era «est-oest», no nord-sud com el nostre. I l’expansió de Roma és més un canvi de les relacions amb altres pobles que de domini de territori, tot i que el poder de Roma va transformar la terra allà on el van exercir. Però com explica Livi, les relacions que Roma va establir amb altres pobles són la clau per entendre l’expansió de Roma. L’obligació imposada per Roma que cada poble sotmès aportés tropes per als exèrcits romans, bé «convidats» a fer-ho mitjançant alguna mena d’aliança, bé «forçats», va ser l’eix de l’ocupació romana d’Itàlia. Una forma de control que no exigia estructures administratives sofisticades ni personal. Les tropes que havien d’aportar els «aliats» les formaven ells i en part les comandaven homes del mateix lloc. Cap historiador pensa que Roma tingués un pla molt pensat de domini que permetés una integració tan profunda, sinó que els resultats, no intencionats, van superar les expectatives. Aquest sistema d’aliances esdevingué un mecanisme molt efectiu per transformar enemics derrotats en part de la creixent maquinària militar de Roma, donant al mateix temps als aliats una participació en els futurs resultats de botí i glòria en les victòries. Sent en aquell temps de màxima importància el nombre de tropes que es podien desplegar, el sistema de Roma va permetre que ja el segle IV aC disposés de 500.000 homes, el que els feia pràcticament invencibles, doncs podien perdre una batalla, però no la guerra. Com deia un poeta de llavors, «el poble romà ha estat derrotat i vençut sovint a moltes batalles, però mai en una guerra de la qual tot depèn».

A la primera època de Roma, la dels reis, exèrcit i legió eren el mateix. Legio significa ‘selecció’, ja que a l’inici del temps establert cada any per la guerra, que era l’estiu, els cònsols anunciaven la data pel reclutament de les legions d’aquell any. El dia assenyalat es presentaven tots els ciutadans mobilitzables al camp de Mart, fora del recinte sagrat de Roma, i s’escollien els que formarien part de la legió, que inicialment constava d’uns 6.000 homes organitzats en centúries (100 homes), manades pels centurions. Els tribuns militars (sis per legió) manaven els centurions, eren de les classes superiors i el seu servei de tribú era l’inici de la «carrera política» (‘cursus honorum’). I per damunt dels tribuns hi havia els generals, els que rebien el comandament de tot un exèrcit. El dia del reclutament, aquests tribuns escollien els homes de quatre en quatre i els assignaven a les legions, que quan van créixer en nombre rebien un número d’ordre. Si bé inicialment les legions es constituïen i es desfeien dins l’any, un cop acabada l’època de guerres, com que aquestes eren cada cop més llunyanes, l’exèrcit es va professionalitzar i les legions esdevingueren permanents. Però en els inicis, els homes tornaven a casa per la sega. L’any 396 aC es va instituir una paga per als soldats i la professionalització de l’exèrcit es consolidà. Però la paga era minsa i el vertader profit reia en el saqueig, que atreia molts voluntaris. O no, com quan les campanyes eren contra enemics pobres, com l’any 193 contra els ligurs de les muntanyes, en què es van haver de reclutar legionaris pràcticament a llaç.

El principal treball d’un soldat de Roma, al qual dedicava més hores de la seva vida, era cavar. Imaginem un dia de la vida d’un legionari: aixecar-se, recollir la tenda, arrencar les estaques del tancat per carregar-les, fer una marxa de 30 o 40 quilòmetres o més, sovint per territori hostil i assetjats per l’enemic, i en acabar el dia, un cop el tribú escollia el lloc adequat clavant una bandera que indicava el lloc de la tenda del cònsol, havia d’agafar la pala, cavar una rasa, plantar l’estacada, obrir latrines, plantar les tendes i moltes altres feines i feinetes. El que perdien en descans ho guanyaven en seguretat, fins al punt que Pirros, el general que va obtenir les victòries pírriques contra Roma, quan va veure un dels campaments romans per primer cop, va dir: «Aquests bàrbars no són tan bàrbars». De fet, molts d’aquests campaments, provisionals o més permanents, van donar lloc a ciutats, com la Legio VI Victrix, a Lleó.

No us carregaré amb explicacions de com s’estructurava la legió o l’ordre en el combat, però faré referència a una de les armes que utilitzaven i com ho feien, l’espasa gladius hispaniensis, evolució ibèrica de l’espasa dels gals. Tenia 60 centímetres de llarg i es forjava de doble fil i punta molt fina per fer estocades. Aquesta espasa dona pistes de la mentalitat dels romans, ja que matar no és fàcil i matar a prop menys encara. Clavar una espasa a un enemic que tens just davant no és quelcom que es pugui fer fàcilment, donar cops laterals amb el fil és més natural, si es pot dir així. Clavar l’espasa exigeix precisió, intenció, sang freda, valor. Com es podia convertir els romans en màquines de matar? Ho feien mitjançant el condicionament des de nens, amb una cultura en què el vessament de sang era habitual; les execucions públiques, normals, o els jocs de gladiadors a mort, perfectament legals. Com deia Vegeci, autor romà: «Els ensenyaven a ferir no amb el fil, sinó amb la punta. Perquè els romans consideraven senzill vèncer als qui lluitaven amb el fil i se’n reien d’ells».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li