L’armistici que va portar l’eufòria

0
884

Figuerencs i empordanesos van fer nombroses celebracions quan va acabar la Primera Guerra Mundial


 

Europa ha celebrat, en les darreres setmanes, el centenari de l’acabament de la Primera Guerra Mundial. La data exacta fou l’11 de novembre de 1918, quan a l’interior d’un vagó de tren aturat a Compiègne, un municipi situat al nord-oest de París, se signava l’armistici entre els guanyadors del conflicte, és a dir les tropes aliades (França, Gran Bretanya, Rússia i els estats Units, entre altres) i els derrotats (Alemanya). En conèixer-se la notícia, arreu de les comarques gironines _com una de les zones de la Península més properes al conflicte, per la seva condició de fronterera_ es van produir manifestacions d’entusiasme.

En concret, a Figueres, l’Ajuntament es va reunir en sessió extraordinària, aquell mateix vespre, i es va associar a aquest entusiasme general en haver «triomfat els principis de llibertat, justícia i progrés», segons el manifest llegit per l’alcalde, el republicà Marià Pujolà. Tota la Corporació va acordar posar les banderes al balcó de la Casa de la Vila, il·luminar la seva façana i nomenar ciutadà honorari de Figueres al president dels Estats Units, Woodrow Wilson, així com retolar la pujada del Castell amb el seu nom. Segons les cròniques de l’època, pels carrers de la ciutat es podien ver moltes cases amb banderes franceses, angleses i americanes.

D’aquesta efemèride n’ha quedat un record permanent a Figueres. Ens referim al Monument als Drets dels Pobles on es reprodueix aquesta frase del president Wilson: «Els pobles no deuen ésser ni dominats ni governats, sinó per consentiment propi». Realitzat per l’escultor empordanès Frederic Marès, el monument és considerat tècnicament com una estela que representa una figura femenina amb gorra -frígia símbol republicà- amb una torxa a la mà i vestida amb túnica.

La frase figurava en el discurs que va pronunciar el president dels Estats Units per justificar la participació del seu país a la Primera Guerra Mundial. El monument es va erigir immediatament després de l’acabament conflicte, el mateix mes de novembre de 1918. En aquell moment, però, per als republicans empordanesos, aquella declaració de Wilson era interpretada com un suport a les reivindicacions autonòmiques catalanes que la Mancomunitat i els parlamentaris de Catalunya presentaren al Govern i a les Corts espanyoles sense cap mena d’èxit.

Precisament, la simpatia envers la potència americana republicana i el seu president per part de la població figuerenca i empordanesa, que votava majoritàriament a favor del federalisme republicà catalanista, va provocar que la pujada al Castell, on primer va ser col·locada l’escultura, fos batejada també amb el nom d’avinguda del president Wilson. En qualsevol cas, els aliats vencedors consideraren que el plet català era una qüestió interior espanyola i es desentengueren del tema. L’estela va ser retirada pel règim franquista i tornada a col·locar al Parc Bosc després de la dictadura, fins que el 2004, a través d’una iniciativa d’Òmnium Cultural, es traslladà a l’emplaçament actual, l’avinguda Salvador Dalí, on cada 11 de setembre es realitza una emotiva ofrena floral.

EFECTES DEL CONFLICTE. Si reculem quatre anys abans, al final del mes de juliol de 1914, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, podem conèixer alguns dels efectes que en el conflicte va tenir a la comarca. A França van començar a escassejar els aliments i els francesos anaven fins a la frontera del Portús. El cronista Eduard Rodeja, en el seu llibre Figueres, comenta que «els francesos venien i ho compraven tot, perquè tot els faltava, i això va fer obrir els ulls als pagesos de la comarca, que com a conseqüència sentiren un gran afany de negocis i es convertiren en grans comerciants tots aquells que podien comptar amb un carro i dues cavalleries. No havien de fer sinó carregar-lo de qualsevol mercaderia i anar-se’n a França a vendre. Qualsevol cosa es venia per molts diners i, com que els controls eren molt petits, tornaven a casa carregats de bitllets de banc. Però aquests rius de diners que va entrar no es va saber aprofitar i s’esfumaren. Tothom es va llençar a comprar moneda estrangera barata». La carretera nacional era un continu de carruatges envers el Portús que va acabar de destrossar el seu paviment encara fet de terra. La premsa de l’època parla de forats que «enterraven els carros» de tan fondos que eren.

Aquesta eufòria econòmica va provocar l’especulació i un gran augment de la inflació, amb l’encariment del nivell de vida. L’Ajuntament de Figueres va acordar prohibir l’alça injustificada dels preus. En un informe d’aquella època es va acceptar l’increment del preu del pa, la carn i el bacallà, però no ho justificava pel que fa a l’arròs, les mongetes i les patates. L’alcalde va fer gestions amb els comerciants per trobar solució al problema, però ningú va aportar cap conclusió pràctica. Tot seguit es va generar una gran crisi laboral que va arrossegar a la comercial. L’Ajuntament va donar feina a alguns obrers que es dedicaren a arranjar els carrers, però es va acumular tanta mà d’obra que va caldre fer torns per l’admissió dels treballadors. Poc després la moneda es va depreciar i tot el capital acumulat i l’enriquiment fàcil se’n va anar en orris. També les inversions en borsa, que en un primer moment van aconseguir beneficis extraordinaris, al de cop van caure sobtadament.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li