L’any que vivim perillosament

0
727

Espero que em perdoni el lector per titular aquesta tribuna amb el nom d’una pel·lícula.

En aquests dies, els mitjans de comunicació i els polítics fan un balanç de l’any des de totes les perspectives: política, econòmica, social, cultural i així fins a recórrer totes les seccions d’un mitjà de comunicació.

Permeti’m, el lector, dissertar sobre aquest temps de vida, que vivim individualment i col·lectivament; permeti’m, el meu benvolgut lector, que diferenciĂŻ l’individual, per pertĂ nyer a l’àmbit del personal del pĂşblic, que podem o no compartir. Parlem del nostre viure col·lectiu com a ciutadans, aquest viure que construeix la història diĂ ria d’un paĂ­s i que no tĂ© reflex en els llibres d’història, i no obstant això, sĂłn els pobles els qui l’escriuen. Aquests dies, repassant les cites de lectures que transcric en l’agenda, m’he trobat amb un pensament de la filòsofa MarĂ­a Zambrano, les paraules de la qual expressen un pensar que no m’és aliè: «Mai estĂ  sol el poble; però ha romĂ s pitjor que sol molt temps a Espanya: mal acompanyat. Encara hi ha gents _aquestes de la tradiciĂł_ que es dirigien a ell tenint-lo per seu. No seu perquè creien en la seva adhesiĂł, sinĂł seu com a cosa, com a objecte […]. I aquesta Ă©s justament la major perversiĂł, fer objecte al que com el poble Ă©s el mĂ xim subjecte de la història».

I, sí, aquest 2018, que està a punt de dir-nos adeu, ha estat un any en què aquest poble ha estat mal acompanyat. Un any en el qual s’han llevat la careta de demòcrates els guardians de les tradicions, per tractar els ciutadans com si fossin titelles als quals es pot manipular al seu antull. Basti fer un recorregut pels dials de les ràdios o fer zàping pels canals de televisió, sentint i veient els resums de l’any, per adonar-nos dels elements utilitzats per elaborar una informació que respon a una realitat allunyada del real, és a dir, una realitat que concerneix en l’actualitat política i econòmica, en gran manera, i que relata altres esdeveniments importants com a mers enunciats sense anar al fons de la qüestió.

Opinem sobre aquests successos esdevinguts durant el 2018, que són importants i vitals per a la nostra convivència i el desenvolupament humà. Aquests temes vitals són l’envelliment de la població, les conseqüències del canvi climàtic, la proliferació del mercat d’armes i la governança d’un món, que ha deixat en mans de Trump o de Putin el seu destí, per enfocar, en aquests dos mandataris megalòmans, les maneres d’una política populista i els seus estralls en les relacions internacionals. Anem a pams.

Des del 1941, en plena postguerra civil, no s’havia registrat un índex tan baix de natalitat a Espanya. Que no neixin nens, que no es renovi el cicle de la vida, que la població del regne d’Espanya cada vegada sigui més vella, significa que s’ha perdut l’esperança en aquest país. No els val als joves les vanes promeses de la recuperació econòmica, no la veuen reflectida en els seus sous precaris, en el cas que tinguin una ocupació estable i amb projecció de futur. Els hem mentit una vegada i una altra, els hem mentit sempre quan els hem dit que el coneixement els garantiria un treball digne, que se’ls reconeixerien els seus mèrits i això els permetria construir la seva vida i que aquesta seria millor que la que nosaltres hem tingut. Els hem mentit una vegada i una altra i per això migren, per buscar en altres llocs el que no se’ls reconeix al país en el qual han nascut i han estat educats. Basti una dada: a Euskadi es va dotar amb dos milions d’euros una iniciativa per fer tornar el talent jove que n’havia migrat. La resposta a la iniciativa ha estat nul·la. Solament dos joves han decidit tornar. Per què ocorre, això? Jo no tinc la resposta, però el que he parlat amb persones molt properes és que no tornen perquè aquí no hi ha conciliació familiar en el treball, perquè aquí no se’ls valora professionalment ni se’ls reconeix els seus mèrits, perquè aquí se’ls paga malament i l’ocupació és molt precària. Així, no és d’estranyar que la natalitat estigui a mínims històrics, al nivell d’aquells anys grisos de la postguerra en què els ciutadans d’aquest país morien de malalties causades per la gana i l’escassetat. Trigaran anys a tornar a un país que els ha girat l’esquena, si és que tornen. Solament hi ha un camí per a la tornada: trobar al seu país unes condicions laborals, socials, econòmiques i culturals que satisfacin les seves demandes.

Opinar sobre el canvi climàtic ho he fet diverses vegades en aquestes pàgines. No obstant això, durant un parell de mesos, he tingut l’oportunitat de conversar llargament amb científics, les dades i les previsions dels quals són bastant desoladors. En aquests mesos, he tingut l’oportunitat d’instruir-me amb experts en economia, en política, en l’elaboració de protocols internacionals i en activistes en pro del medi ambient, a més de llegir alguns informes de Nacions Unides i amb totes i cadascuna de les persones i en tots els documents llegits i estudiats, sempre s’arriba a la mateixa conclusió: el canvi climàtic és una realitat que no podem negar. Els seus efectes són evidents en tot el planeta. L’augment de les temperatures comporta el desglaç dels pols, de les glaceres, l’avanç del desert, entre altres causes catastròfiques. Però, tots i cadascun dels experts amb qui he parlat han coincidit en la seva conclusió: de nosaltres depenen els estralls del canvi climàtic, dels ciutadans, de la pressió que siguem capaços de fer als nostres governants; de tot això dependrà la magnitud del desastre.

Podem seguir vivint en la ignorància, sense veure i fent oïdes sordes a les recomanacions dels experts mundials, que any rere any, recomanen als nostres governants que prenguin iniciatives per frenar l’augment del CO2, en l’atmosfera. I, any rere any, es fan passos petits en aquesta direcció, però cap polític no s’atreveix a prendre mesures extremes que permetin que l’any 2050 la temperatura de la Terra no augmenti més de grau i mitjà; fins i tot, augmentant aquest grau i mitjà, les conseqüències seran visibles. Si, per no fer els deures a temps, la temperatura augmenta en tres graus centígrads, comprovarem un dels seus efectes menys desitjats: l’augment de la mortalitat.

L’últim informe de l’organisme de l’ONU (IPCC), dedicat a l’estudi de les conseqüències del canvi climàtic, diu que la temperatura a la Terra augmenta a un ritme de 5 graus centígrads. Tombem la vista enrere. Viatgem al cim de París, el 2015, quan representants de 200 països van pactar les mesures contra l’escalfament global. En aquell cim, tots els assistents sabien que havien perdut la batalla contra el canvi climàtic; sabien que no era viable revertir l’escalfament global per l’acumulació en l’atmosfera dels gasos expulsats des de l’inici de la Revolució Industrial. Si mirem una gràfica de l’augment de la temperatura al planeta, veurem que a partir del 1950 aquesta es dispara. A partir de la dècada dels cinquanta del segle passat s’ha utilitzat el carbó, el petroli i el gas com els combustibles que han alimentat el creixement econòmic mundial.

Pensar en un canvi global és donar-nos una oportunitat. Hem de canviar la nostra manera de produir, de consumir, de relacionar-nos amb el nostre hàbitat. Hem de ser conscients de la repercussió de la nostra activitat sobre el planeta, de les seves conseqüències: les migracions des dels països pobres cap als països rics són degudes a les condicions de vida en aquests territoris, directament afectats pel canvi climàtic.

Les relacions internacionals estan sent afectades per les polítiques de Donald Trump. En tots els resums de l’any s’exposaran els efectes de la guerra comercial empresa pels Estats Units contra la Xina, contra la Unió Europea o contra Rússia. A aquestes guerres econòmiques, hem de sumar-hi un fantasma que torna des del passat: el ressorgiment dels totalitarismes. Els totalitaris utilitzen les eines del populisme i la mentida mediàtica per entrar als parlaments democràtics i, des d’allí, dinamitar els seus principis. Fins a les recents eleccions a Andalusia, semblava que aquest virus no afectava el regne d’Espanya. Ara ja tenim un partit d’extrema dreta al Parlament andalús i, més encara, tenim un pacte a tres: Cs, PP i Vox, per imposar les seves polítiques d’una Espanya, una.

Si l’any que se’ns va ha heretat problemes d’anys anteriors, el 2019 no serà diferent en aquest sentit. Continuarem agreujant el problema de la relació entre Catalunya i Espanya, continuaran els partits polítics pugnant per mantenir els seus interessos i els seus nínxols electorals en comptes de voler donar una completa resposta als problemes reals dels ciutadans. S’anirà eixamplant el distanciament entre la casta política i la ciutadania, la qual cosa ajudarà al creixement dels partits populistes. Es refugiaran els nostres governants en lleis que desaprofiten el seu sentit quan perden l’objectiu del ben comú i són utilitzades per mantenir certs privilegis a la classe dirigent.

Vivim perillosament quan no som conscients dels nostres problemes i no els afrontem com a societat, sigui per ignorància o per covardia. Tenim alguns reptes que ens afecten a tots els pobladors d’aquest Llogaret Global que és el nostre món. Davant aquesta realitat, s’imposa el que és real, el nostre viure sabent-nos de debò vius quan estem vivint de manera individual i col·lectiva una història quotidiana que té sentit.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li