L’Alta Garrotxa, abans del gas butà

0
759

L’agent rural Josep Vilar presenta «Històries de l’Alta Garrotxa», un retrat cru d’un món ja esvaït


 

«Sense memòria els indrets són poca cosa, però sense memòria els humans no som res. Desapareixem», diu l’escriptor i fotògraf Ernest Costa i Savoia al pròleg del llibre Històries de l’Alta Garrotxa, de Josep Vilar i Vergés (Argelaguer, 1961), publicat per la col·lecció El Caliu de la Memòria, d’Editorial Gavarres. L’autor -excursionista i cap dels Agents Rurals de la Garrotxa- des de fa trenta anys, des de l’any 1989, que anota paisatges, topònims, històries que li explica la gent sobre aquest territori allargassat, feréstec i abrupte, verd d’alzines, que engloba pobles tant de la Garrotxa, el Ripollès com de l’Alt Empordà.

A Històries de l’Alta Garrotxa, Vilar reconta 57 històries en nou capítols que parlen de contraban; d’assassinats, de bosquetans i carboners; de pastors i ramaders; de desgràcies i accidents; de la vida a muntanya; dels primers excursionistes; d’episodis de la Guerra Civil i del pes dels capellans en una societat eminentment tradicional. Totes aquestes anècdotes explicades de boca -orella _i corroborades amb la recerca de l’autor a arxius i hemeroteques_ daten de mitjans del segle XIX fins als anys seixanta del segle XX, quan aquella zona era encara habitada, amb 500 masies i 40 ermites. «Dins aquesta humanitat, hi havia sempre incrustada petits quists d’odi, enveja, fòbies i passions», escriu l’agent forestal, a les primeres pàgines.

LLIURONA. Es recullen una bona colla de vivències, algunes ben crues, de la comarca: del contraban d’en Jep de l’Hostal de la Muga; de l’esllavissada a la balma del Corb al terme del Bassegoda; d’un guàrdia civil que mor, a mans d’un altre guàrdia, per amor a una noia, l’any 1946, durant la festa de Sant Andreu de Lliurona; d’un guàrdia civil que, el 1949, mata una jove d’Albanyà, de només 18 anys, perquè es negava a festejar amb ell. També hi ha relats més amables, amorosits, sobre excursionistes. Dels primers que van descobrir el paisatge, l’any 1914: «Eren senyors de Barcelona que, a principis de segle XX, anaven a l’Alta Garrotxa a veure un món que s’acabava. Com qui ara va a l’Àfrica a fotografiar les tribus», comenta Vilar, entrevistat per HORA NOVA. I, efectivament, aquell món, que treballava i vivia del carbó vegetal es va fondre aviat. Amb l’aparició del gas butà, la gent va anar abandonant l’Alta Garrotxa. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li