L’Alt Vallespir recorda el pas dels exiliats que creuaven per Albanyà, Tapis i la Vajol

Des d’Arles de Tec es reivindica que l’èxode dels refugiats no només va tenir el Portús i Portbou com a escenari

El record de la Retirada -nom amb què es coneix a França l’arribada de milers d’exiliats catalans i espanyols durant les acaballes de la Guerra Civil, justament ara fa 80 anys- és ben viu a la Catalunya del Nord. «Miri, aquest és el meu pare», em diu un home que deu fregar la norantena mentre dissabte a la tarda mirava una de les exposicions que es van mostrar tota la setmana passada al Centre de Pleine Nature Sud Canigó, situat a Arles de Tec. M’assenyala una persona amb el punyal alçat que apareix entremig d’un grup de presoners en una foto del camp de concentració d’Argelers. Com ell, molts altres ciutadans francesos de la zona però també repartits per tot el país són fills i nets d’exiliats. Per això el record d’aquella tragèdia humana no se’ls esborra.

Molta gent va participar en aquests actes organitzats pels ajuntaments de la zona amb la col·laboració, entre altres, del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera. En algun moment el lloc escollit per a la trobada es va veure desbordat de públic que no només venia a veure les exposicions, sinó també a escoltar conferències, assistir a tallers i visionar documentals amb imatges inèdites o poc conegudes com les que apareixen a la producció L’èxode d’un poble, de Louis Llech i Louis Isambert, elaborat a partir de les pel·lícules trobades en unes caixes amagades en un garatge de Perpinyà durant dècades. El diumenge es van celebrar els actes commemoratius oficials i es va oferir un recital dels Cors de Clavé de la Catalunya del Nord acompanyats de la cantant Marina Rossell, que va aplegar més de 500 persones.

Entre les exposicions destacava la que porta per títol «La Retirada a l’Alt Vallespir», promoguda per la mancomunitat de municipis de la zona i que aplega una cinquantena de fotografies en què es mostra l’arribada dels exiliats a la zona i el seu internament en camps de concentració a Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló i el mateix municipi d’Arles de Tec. I és que, com va remarcar l’historiador Raymond Sala, en una de les conferències, no només van passar exiliats pel coll de Pertús i Portbou, sinó per molts altres punts de la frontera entre l’Alt Empordà i la Garrotxa amb el Vallespir i la Cerdanya. Travessar els Pirineus, en ple hivern del 1939, a través d’Albanyà, la Vajol o Maçanet de Cabrenys i Tapis, per tal d’arribar a les Illes o a Costoja comportava unes condicions molt dures perquè només hi havia camins de muntanya per poder passar d’una banda a l’altra.

DIVERSES ALTERNATIVES. Com va quedar evidenciat en aquestes commemoracions de la Retirada al Vallespir, no només la Jonquera, el Pertús i Portbou van ser l’escenari del pas dels exiliats. Durant els anys de la Guerra Civil i la postguerra van ser moltes les persones que es van veure empeses a travessar el Pirineu català. Es calcula que, entre finals del 1938 i inicis del 1939, més de mig milió de persones, 200.000 de les quals eren catalanes, van iniciar l’èxode cap a la frontera francesa. Segons explica habitualment Miquel Serrano, historiador del Museu Memorial de l’Exili als visitants d’aquest centre, els camins més utilitzats foren el de la Jonquera pel coll del Pertús, el de Portbou fins a Cervera de la Marenda (Rosselló) passant pel coll de Belitres o el camí de Puigcerdà a la Tor de Carol o a la Guingueta d’Ix, tots dos municipis ja dins de l’Estat francès.

Però adverteix que uns altres dels passos més emprats eren els que uneixen Camprodon (Ripollès) amb Prats de Molló (Vallespir), fos pel coll Pregon, el coll de Siern o el coll d’Ares. Aquest darrer era el més habitual dels tres i tenia una frontera habilitada i controlada per les autoritats franceses. També Francesc Macià va intentar utilitzar aquest pas, en direcció inversa, durant la temptativa (fracassada) d’invasió militar per independitzar Catalunya el 1926, els recorda l’historiador tot afegint que hi havia, però, altres rutes alternatives. Ordenades d’est a oest, la primera era la que unia les poblacions d’Espolla, Garriguella, Vilamaniscle i Rabós, a l’Alt Empordà, amb les poblacions nord catalanes. Així doncs, es podia passar pel coll de Banyuls, pel Coll de la Massana -cap a Argelers (Rosselló)-, pel coll de l’Auleda cap al Pertús o pel coll Forcat cap a Sant Martí de l’Albera (Vallespir).

Segons Serrano, també cal tenir en compte els passos que portaven des d’Agullana, Darnius i la Vajol cap a Morellàs i les Illes (Vallespir). Així doncs, es podia fer camí pel coll del Priorat, pel coll del Portell, pel coll de Manrella i pel coll de Lli. Aquest darrer pas, el del coll de Lli, va ser utilitzat el 5 de febrer del 1939 pel president Lluís Companys, el lehendakari Juan Antonio Aguirre, el president del Govern republicà Juan Negrín i el president de la República Manuel Azaña, que els darrers compassos de la guerra havien instal·lat la capital a la Vajol.

Des de Maçanet de Cabrenys el camí menava a l’altra banda de la frontera, a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir) pel coll de la Costoja o pel santuari de les Salines. També hi va haver qui va escollir fer el pas des de Rocabruna o Beget (Ripollès) fins a la Manera o Arles de Tec (tots dos del Vallespir) passant pel coll de Malrem. Finalment, al Ripollès hi havia passos muntanyencs des de Setcases fins a Mantet (Conflent) passant per Costabona o des de Ribes de Freser i Núria fins a Carançà, al Conflent (pel coll de Noucreus).