L’Alt Vallespir recorda el pas dels exiliats que creuaven per Albanyà, Tapis i la Vajol

0
547

Des d’Arles de Tec es reivindica que l’ùxode dels refugiats no nomĂ©s va tenir el PortĂșs i Portbou com a escenari


 

El record de la Retirada -nom amb quĂš es coneix a França l’arribada de milers d’exiliats catalans i espanyols durant les acaballes de la Guerra Civil, justament ara fa 80 anys- Ă©s ben viu a la Catalunya del Nord. «Miri, aquest Ă©s el meu pare», em diu un home que deu fregar la norantena mentre dissabte a la tarda mirava una de les exposicions que es van mostrar tota la setmana passada al Centre de Pleine Nature Sud CanigĂł, situat a Arles de Tec. M’assenyala una persona amb el punyal alçat que apareix entremig d’un grup de presoners en una foto del camp de concentraciĂł d’Argelers. Com ell, molts altres ciutadans francesos de la zona perĂČ tambĂ© repartits per tot el paĂ­s sĂłn fills i nets d’exiliats. Per aixĂČ el record d’aquella tragĂšdia humana no se’ls esborra.

Molta gent va participar en aquests actes organitzats pels ajuntaments de la zona amb la col·laboraciĂł, entre altres, del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera. En algun moment el lloc escollit per a la trobada es va veure desbordat de pĂșblic que no nomĂ©s venia a veure les exposicions, sinĂł tambĂ© a escoltar conferĂšncies, assistir a tallers i visionar documentals amb imatges inĂšdites o poc conegudes com les que apareixen a la producciĂł L’ùxode d’un poble, de Louis Llech i Louis Isambert, elaborat a partir de les pel·lĂ­cules trobades en unes caixes amagades en un garatge de PerpinyĂ  durant dĂšcades. El diumenge es van celebrar els actes commemoratius oficials i es va oferir un recital dels Cors de ClavĂ© de la Catalunya del Nord acompanyats de la cantant Marina Rossell, que va aplegar mĂ©s de 500 persones.

Entre les exposicions destacava la que porta per tĂ­tol «La Retirada a l’Alt Vallespir», promoguda per la mancomunitat de municipis de la zona i que aplega una cinquantena de fotografies en quĂš es mostra l’arribada dels exiliats a la zona i el seu internament en camps de concentraciĂł a Sant Llorenç de Cerdans, Prats de MollĂł i el mateix municipi d’Arles de Tec. I Ă©s que, com va remarcar l’historiador Raymond Sala, en una de les conferĂšncies, no nomĂ©s van passar exiliats pel coll de PertĂșs i Portbou, sinĂł per molts altres punts de la frontera entre l’Alt EmpordĂ  i la Garrotxa amb el Vallespir i la Cerdanya. Travessar els Pirineus, en ple hivern del 1939, a travĂ©s d’AlbanyĂ , la Vajol o Maçanet de Cabrenys i Tapis, per tal d’arribar a les Illes o a Costoja comportava unes condicions molt dures perquĂš nomĂ©s hi havia camins de muntanya per poder passar d’una banda a l’altra.

DIVERSES ALTERNATIVES. Com va quedar evidenciat en aquestes commemoracions de la Retirada al Vallespir, no nomĂ©s la Jonquera, el PertĂșs i Portbou van ser l’escenari del pas dels exiliats. Durant els anys de la Guerra Civil i la postguerra van ser moltes les persones que es van veure empeses a travessar el Pirineu catalĂ . Es calcula que, entre finals del 1938 i inicis del 1939, mĂ©s de mig miliĂł de persones, 200.000 de les quals eren catalanes, van iniciar l’ùxode cap a la frontera francesa. Segons explica habitualment Miquel Serrano, historiador del Museu Memorial de l’Exili als visitants d’aquest centre, els camins mĂ©s utilitzats foren el de la Jonquera pel coll del PertĂșs, el de Portbou fins a Cervera de la Marenda (RossellĂł) passant pel coll de Belitres o el camĂ­ de PuigcerdĂ  a la Tor de Carol o a la Guingueta d’Ix, tots dos municipis ja dins de l’Estat francĂšs.

PerĂČ adverteix que uns altres dels passos mĂ©s emprats eren els que uneixen Camprodon (RipollĂšs) amb Prats de MollĂł (Vallespir), fos pel coll Pregon, el coll de Siern o el coll d’Ares. Aquest darrer era el mĂ©s habitual dels tres i tenia una frontera habilitada i controlada per les autoritats franceses. TambĂ© Francesc MaciĂ  va intentar utilitzar aquest pas, en direcciĂł inversa, durant la temptativa (fracassada) d’invasiĂł militar per independitzar Catalunya el 1926, els recorda l’historiador tot afegint que hi havia, perĂČ, altres rutes alternatives. Ordenades d’est a oest, la primera era la que unia les poblacions d’Espolla, Garriguella, Vilamaniscle i RabĂłs, a l’Alt EmpordĂ , amb les poblacions nord catalanes. AixĂ­ doncs, es podia passar pel coll de Banyuls, pel Coll de la Massana -cap a Argelers (RossellĂł)-, pel coll de l’Auleda cap al PertĂșs o pel coll Forcat cap a Sant MartĂ­ de l’Albera (Vallespir).

Segons Serrano, tambĂ© cal tenir en compte els passos que portaven des d’Agullana, Darnius i la Vajol cap a MorellĂ s i les Illes (Vallespir). AixĂ­ doncs, es podia fer camĂ­ pel coll del Priorat, pel coll del Portell, pel coll de Manrella i pel coll de Lli. Aquest darrer pas, el del coll de Lli, va ser utilitzat el 5 de febrer del 1939 pel president LluĂ­s Companys, el lehendakari Juan Antonio Aguirre, el president del Govern republicĂ  Juan NegrĂ­n i el president de la RepĂșblica Manuel Azaña, que els darrers compassos de la guerra havien instal·lat la capital a la Vajol.

Des de Maçanet de Cabrenys el camĂ­ menava a l’altra banda de la frontera, a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir) pel coll de la Costoja o pel santuari de les Salines. TambĂ© hi va haver qui va escollir fer el pas des de Rocabruna o Beget (RipollĂšs) fins a la Manera o Arles de Tec (tots dos del Vallespir) passant pel coll de Malrem. Finalment, al RipollĂšs hi havia passos muntanyencs des de Setcases fins a Mantet (Conflent) passant per Costabona o des de Ribes de Freser i NĂșria fins a Carançà, al Conflent (pel coll de Noucreus).

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz