La volta al dia de Sant Jordi

0
704

És tard i he d’escriure aquesta tribuna. Aquest és el meu compromís amb el setmanari HORA NOVA. Són les deu de la nit del dia de Sant Jordi. Tinc febre i una mucositat molesta que ha aconseguit, al llarg de tot el dia, que tingui les aletes nasals envermellides de tant mocar-me. Així, més postrat que lluït, em disposo a complir amb el ritu quinzenal de treure el cap a aquestes pàgines.

Des de l’última columna, els dies, informativament parlant, han transcorregut amb els sobresalts de la corrupció, aquesta claveguera putrefacta que condemna els partits polítics al més absolut dels desprestigis; la claveguera és com la metàstasi del càncer, amenaça aquesta feble i imperfecta democràcia, una amenaça real que emmordassa la llibertat d’expressió, que intenta imposar criteris a jutges i fiscals amb la intenció d’ocultar tanta podridura.

Algun dia, potser no molt llunyà, en els llibres d’història es parlarà d’aquest temps convuls. Temps en què uns quants, la minoria, intenten treure el màxim benefici de les aigües turbulentes de la crisi. Per amor al poderós cavaller “don Dinero”, aquests pocs, no han dubtat a enterrar el somni d’una Europa unida, social i respectuosa amb els drets humans, l’Europa dels mercaders ha fracassat i els que en dirigeixen el rumb, s’aferren a les seves poltrones sense importar-los l’ensorrament de les seves polítiques. Però els mercaders, en nom dels seus tèrbols i corruptes interessos, no dubten a aixecar fronteres al crit de “Amèrica per als americans”, “França per als francesos”. Aixecar murs o excloure l’altre mai ha solucionat cap problema, més aviat ha agreujat els problemes que ja existien.

A aquesta hora, des de la meva finestra, no se sent ni una ànima. És clar que és l’hora del Madrid-Barça, on 22 gladiadors es disputen l’hegemonia. Dependrà del resultat, l’alegria d’uns i la frustració d’altres. Els seguidors, tornaran a les seves rutines, siguin laborals o de dilluns al sol, i sigui, com sigui, el resultat del partit serà el més comentat del dia. Per unes hores, els casos de corrupció, les amenaces de desenterrar les destrals de guerra amb què es construeix el relat informatiu diari cauran en l’oblit. Viurem la ficció del partit. Compararem a un o altre jugador o discutirem si l’entrenador es va equivocar en el plantejament, l’àrbitre va xiular a favor o en contra, en resum, opinarem com experts d’alguna cosa que no sabem, potser, aquest fet d’opinar sense saber estigui molt estès i sigui un símptoma d’una verborrea sense sentit.

En aquest moment de deliri, després d’una pausa per anar a la farmaciola de casa i calmar la meva hipocondria amb algun analgèsic que m’ajudi a baixar la febre, el meu fill mitjà ve eufòric de veure el partit a casa d’un amic. El Barça ha guanyat 2-3 el Madrid, anem, un Sant Jordi complet. No obstant això, prefereixo deixar de banda el futbol i exposar-me comentant dos moments viscuts que m’han donat alegria i quelcom en què pensar.

Cap a les 12, he arribat a la paradeta que l’editorial Cal·ligraf tenia a la Rambla de Figueres. Portava una estona, quan he vist venir els senyors Padrosa. Els dos agafats de la mà, ell, recolzat en el seu bastó i al braç de la senyora Margarita. M’han recordat una cançó de Serrat, la qual explica la història d’un home i una dona que han passat la vida junts, que cada Sant Jordi, com el d’avui, ell li regala una rosa i ella un llibre i es pregunten què els fa mal avui. Junts han construït les seves vides i treuen el cap als dies de la seva vellesa, agafats de la mà, com si fossin un sent dos. Els he saludat amb afecte i els he vist prosseguir el seu camí Rambla avall.

Després del taulell, mirant la gentada que passejava i s’aturava davant la paradeta, no he deixat de pensar en el fet de caminar acompanyat pel riu de la vida, en la idea de construir un en companyia de l’altre: la il·lusió dels primers dies de festeig, els dies d’anar-se coneixent i adaptant-se un a l’altre; anar a viure junts, els primers anys de construir un al costat de l’altre els fonaments de la família; els fills que ens acompanyen pel riu de la vida: ens fan créixer, ser altruistes i, sobretot, comprendre tot el que els nostres pares van fer per nosaltres. Ells, els nostres fills, com vam fer nosaltres, emprendran la seva pròpia vida i, potser, com nosaltres, algun dia aprenguin a veure’ns no només com a pares, també com les persones que som. Penso en això i crec que aquesta història quotidiana i anònima és la història comuna de la majoria dels homes i dones que tenim la sort de viure en un país en pau i amb cert grau de benestar. I, penso, que aquesta quotidianitat pot ser destruïda pels avatars de la vida o per algun boig genocida o per l’avarícia dels que més tenen.

Seguia després del taulell: el paisatge humà pujava i baixava per la Rambla de Figueres. Una gran majoria mirava sense veure els llibres exposats; altres s’aturaven, agafaven els llibres i llegien en les contraportades el resum que guia el futur lector. Entre els passejants coneguts i amics que s’aturaven a saludar o comentar una o altra novetat literària. Anava passant el temps i s’acostava l’hora d’anar a dinar, poc abans d’anar-me’n, un company m’ha presentat una parella que volia comprar un llibre per a una noia de 16 anys interessada per la ciència. Com més em parlaven de la jove més m’alegrava, ho feia per les ànsies de coneixement de la noia. De camí a casa, pensava en els meus fills, en el camí d’aprenentatge que estan fent. Tinc l’esperança que aquest aprenentatge es converteixi en coneixement i els porti a viure una vida plena, un camí llarg que deixi l’estela del seu saber. Una aturada en la narració per mirar els resultats de les eleccions franceses: Macron i Le Pen passen a la segona volta. La líder ultradretana crida a alliberar França. Les espases estan en alt. El fantasma que l’extrema dreta governi França està viu. La segona volta decidirà qui presidirà la República, depenent de qui ho faci, el futur de França i d’Europa serà d’una manera o altra. O, potser, no canviï res i les elits polítiques gales, les europees també, segueixin per la mateixa senda, continuïn ignorant que en les perifèries de la riquesa neix la intolerància i el fanatisme, que les polítiques que obliden les persones són la llavor dels extremismes i, que aquests, com ens ensenya la història, acostumen a generar tempestes i malsons.Sant Jordi és un dia d’enamorats que regalen roses i llibres, una festa cívica que fa relluir en el calendari el millor de la condició humana: les seves ànsies d’estimar, de coneixement, d’harmonia, de pau. És un bon dia per somiar amb un país més culte, millor educat, més preparat per a una societat en la qual la revolució científica i la tecnologia estan canviant el món; una societat preparada per verificar els nous models de societat i de convivència, de cultures compartides, de respecte a les creences de l’altre i de respecte ètnic. Sant Jordi lluita contra el drac de la ignorància, la intolerància, la violència i el mal en general, aquest mal, que ens porta a emprendre les atrocitats més grans. Sant Jordi ens convida al somni de la cultura. Somiem amb una globalització de rostre humà, construir societats obertes i tolerants.Avui, quan el dia de Sant Jordi diu adéu, penso en Palestina, les generacions de nens sense escola, sense poder aprendre ni poder iniciar-se en el camí del coneixement. I, penso en aquests nens que en comptes de roses tenen metralla, odi per tot arreu. I, sé, que la ignorància i la intolerància són les llavors de l’odi, del fanatisme. Somio, que un dia d’aquests, Sant Jordi venci el drac de la guerra i reparteixi roses i llibres entre els nens que creixen entre les bombes. Tingueu cura de les roses perquè triguin a marcir-se. Llegeixin el llibre amb l’esperança de llegir altres llibres. Feliç dia de la rosa i el llibre!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li