La transcendència del que és minúscul (I)

0
825

Centrava l’article anterior en el món de la ciència i de la patologia. Permeteu-me, però, amics lectors, abans de seguir, un record personal a propòsit de la relació grandesa-petitesa. El meu pare, bon filòsof, em preguntava, quan jo era un nen, què em feia més por, si un tigre o una vespa. Ingènuament jo contestava el tigre i ell em replicà: «Un tigre no el trobaràs mai i una vespa et pot picar ara mateix en el jardí, en el carrer». Bé, serveixi l’anècdota per confirmar com una cosa petita pot fer molt de mal. Ara, però, l’associació d’idees (atès que no soc científic i sí humanista), em porta a la literatura i a la filosofia. Recupero de nou la figura d’Azorín, per insistir en la valoració que hom ha de fer de les menudeses, de les coses de poc valor, petites de dimensió o de magnitud. El cas de la Covid-19, tan letal, o el cas de l’abella, com a anècdotes elevades a categoria.

En aquest article em vull centrar en altres exemples de càrrega positiva, potser per contrarestar els efectes letals del virus. Es relacionen amb dues matèries de caire humanístic, de prou rellevància: la gramàtica i la filosofia. En el primer cas, penso en els monosíl·labs sí i no, dos adverbis ben curts, de dues lletres, però plens de fonda càrrega semàntica, humana, social, sentimental, professional… Per ventura, l’ésser humà no diu sí o no, amb efectes definitius, siguin positius o negatius – a un estat civil, a una professió concreta, a un lloc per residir? Les nostres vides en nombroses casos depenen de l’instant en què pensem, pronunciem o escrivim un sí o un no, amb totes les conseqüències. Per tant, dos mots de dues lletres han condicionat i marcat el nostre esdevenidor personal sigui en el camp sentimental, professional, residencial, patològic amb tot el que significa l’acceptació o renúncia produïdes per un no o un sí.

Quant a la filosofia, dos conceptes també cal valorar des de la perspectiva en què insisteixo: el valor transcendent del que és considerat de poca magnitud física, tangible, en aquest cas, des de l’espai i el temps. Pensem en què suposa l’edat: una persona té data de caducitat, uns anys concrets de vida (40, 60, 80…); és a dir, un microcronos davant dels dos mil·lennis que portem, sense comptar els anys abans de Crist (un macrocronos). Malgrat això, l’ésser humà, des de la infantesa i l’adolescència, i a mesura que desenvolupa la seva personalitat, té una grandesa i una potencialitat des d’una voluntat ferma, molt ètica i sociopsicològica d’aprendre per créixer i créixer per aprendre.

Ara estudiem la noció espai i arribarem al mateix resultat, a la mateixa conclusió. El nostre limitat espai físic individual (alçària i amplada mesurada en ics centímetres, 1 m2) és un microcosmos davant de la immensitat de la Terra, de les galàxies, de l’univers, un macrocosmos. Cada ésser humà ocupa una mínima superfície d’aquest gran cosmos. Tanmateix, aquesta petitesa física es transforma en una grandesa psicosomàtica posseïdora de cervell, de ment, de facultats (intel·ligència, memòria), de sentiments de càrrega positiva (afecte, altruisme, amor, amistat, bondat, educació, empatia, estimació, filantropia, generositat, simpatia, solidaritat, tendresa) i negativa (animadversió, antipatia, egoisme, enveja, gelosia, maldat, odi, rancúnia, recels, revenja).

En definitiva, l’ésser humà viu un microcronos (valor del segon, de l’instant) i és un microcosmos de màxima transcendència.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li