La segona línia de costa

0
613

Mai no he estat un fan de la primera línia de mar ni dels pobles més transitats, sempre que puc em moc per la segona línia i intento aprofitar la temporada baixa per gaudir del mar i de la platja.

Soc, doncs, un assidu al rerepaís. A aquest espai que històricament s’ha definit com el territori que hi ha entorn d’un nucli urbà, port o motor econòmic i que serveix per proveir les necessitats d’aquest i que en certa manera en viu.

I després de moure-m’hi habitualment, fins al punt de viure-hi, he observat que el nostre rerepaís turístic està canviant i cada vegada va agafant més musculatura turísticament parlant. I no només als mesos d’estiu.

De ben segur que sempre ha passat, però d’uns anys ençà, la vinculació del que hi ha entre la costa de l’Empordà i 15 quilòmetres cap a l’interior s’ha intensificat molt més. A l’Alt Empordà, aquesta vinculació entre destinació madura i interior és cada cop més intensa. No només per la presència de turistes a Figueres durant tots els mesos d’estiu, quan abans només es veien quan feia núvol, sinó també per molts altres indicadors. El cas de Figueres és paradigmàtic. Més enllà del propi atractiu turístic de la ciutat, és força evident que el municipi és cada cop més tractor de turistes. Independentment del temps que faci. La simple visita, la ciutat o bé, l’experiència de shopping són complements cada vegada més habituals per aquells que venen atrets pel sol i platja, però també per moltes altres coses. I entre aquestes moltes altres coses, el shopping o l’experiència de compra és un recurs turístic de primer nivell que no crec que s’hagi aprofitat prou a casa nostra. Ho començaran a veure els comerciants?

Però més enllà d’això, és interessant observar dos fenòmens que van molt lligats entre si: en primer lloc, bona part del turisme que ens visita es mou molt més que fa uns anys i veu la destinació com un tot, com a quelcom més que el triangle entre platja, passeig marítim i hotel o apartament. Ara, en la destinació hi engloba aquest rerepaís, aquesta segona línia, que vol dir pobles amb encant, gorgues d’interior, enoturisme, festivals amb encant, parcs naturals, ciutats, excursions, restaurants, activitats culturals, etc. I paral·lelament, el rerepaís s’ha posat les piles turísticament parlant. No només han obert moltes iniciatives turístiques en aquest interior que es diferencia de la costa _hotelets amb encant, restaurants, botigues gurmet, agrobotigues, etc._, sinó per què molts d’aquests pobles s’han convertit en espais diferenciats que el turista agraeix per trencar la rutina turística. Tenien un altre món molt a prop i cada cop el descobreixen més. Avui en dia, l’oferta gastronòmica de Peralada, Garriguella, Mollet de Peralada o Castelló d’Empúries no té res a envejar a la de les principals destinacions de costa i, a més, és molt concorreguda per turistes. Ja no és gens estrany trobar turistes a la majoria de restaurants de l’interior i en alguns casos, són clarament majoria.

En aquest sentit, altres recursos turístics que depenen menys de temporada com l’enoturisme, el shopping, la gastronomia, la cultura o el patrimoni s’han convertit en recursos de primer nivell per tal de fer més competitiva una destinació turística com l’Empordà.

I és que aquesta segona línia pot ser la solució a la nostra oferta turística de qualitat, però només si la preservem i evitem veure-la només com una altra gallina dels ous d’or. I així evitem cometre els errors que es van fer a la primera línia. Sembla força evident, no?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li