La revolució burgesa

0
720

Si bé ja és sabut que, des de fa molt temps (el personatge de Don Hilarión ho cantava cap al final del segle XIX a la sarsuela La verbena de la Paloma), «hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad», no per això els canvis econòmics, sociològics i polítics s’han estancat, sinó que adopten constantment noves formes, nous sentits o nous intents de configurar la nostra vida diària. Això és el que ara mateix està passant a Espanya, més concretament a Catalunya, amb el concepte de revolució.

Si accedim al diccionari i deixem de banda les accepcions referents als aspectes geofísics (la revolució dels planetes, la revolució de les estacions…) així com a la revolució industrial, i ens circumscrivim a les de tipus social i econòmic, la Revolució Francesa i la Revolució Russa per exemple, crec que sense cap marge d’error podem afirmar que la idea que es troba subjacent en el nostre imaginari és que una revolució no és sinó un moviment de rebel·lia de les classes populars, les quals, sentint-se oprimides per la noblesa, per l’aristocràcia (entesa aquesta no en el seu sentit clàssic de forma de govern en la qual el poder polític és exercit pels millors, sinó en el més modern i despectiu de classe privilegiada) i per la burgesia, volen desfer-se del seu jou dominador. En definitiva, entenem una revolució com una rebel·lió dels pobres enfront dels rics, dels dèbils contra els poderosos, com un aixecament o una revolta popular, com un Fuenteovejuna, sigui fonamentat en les idees de la Il·lustració i el seu corresponent Segle de les Llums nascudes a mitjans del segle XVIII o bé en les doctrines marxistes concretades i posades en pràctica cent anys més tard al naixement del seu prescriptor.

Però, com els deia, avui dia, com sol passar amb les grans obres de teatre o òperes clàssiques, estem assistint a una nova interpretació, a una nova posada en escena del concepte i ideari de revolució segons la qual, per poc que ens hi fixem, podrem constatar que no és sinó una inversió del sentit tradicional. És a dir, una revolta, una rebel·lió, un aixecament (potser fonamentat en la caiguda del teló d’acer a causa del rotund fracàs històric del socialisme marxista i en el corresponent renaixement del capitalisme) dels rics contra els pobres amb el factor afegit que ja no es tracta només de l’enfrontament (encara que també) d’aquelles classes poderoses citades (noblesa, aristocràcia i burgesia) contra el poble senzill, sinó de la discrepància i la lluita entre les mateixes classes populars pel manteniment de les prerrogatives que una determinada condició política, econòmica o nacional els ha facilitat.

Sí, sí, benvolguts lectors; endevino la seva expressió de sorpresa després de llegir aquestes afirmacions, però no es posin les mans al cap basant-se en una seva suposada excentricitat perquè per poc que repassin el que està passant no ja solament a Espanya, amb Catalunya i les històricament anomenades províncias vascongadas com a punta de llança, sinó també a Europa, veuran que tinc raó en el que els dic.

Mirin, si no: què ha estat el Brexit sinó l’eclosió via referèndum popular d’un excés de supèrbia i d’orgull britànic (dic britànic, no del Regne Unit i mentre estic escrivint es parla que en una manifestació milionària els anglesos demanen una altra votació al respecte); què està passant a Itàlia amb els polítics i ciutadans de la Lega Norte, no aboquen per una nova redistribució de la riquesa amb la finalitat que beneficiï en major mesura (això és el que es predica) les seves classes populars, enfront dels ciutadans del centre i, sobretot, del sud del país? I a Bèlgica, i a Holanda, amb els partits ultranacionalistes i ultradretans, que són els qui recolzen aquests tipus de política, aquest nou tipus de revolució iniciada a Catalunya?

Perquè, és cert que aquest pretext o no és res més que un artifici amb el qual desviar l’atenció i les responsabilitats? És indubtable que els possibles malestars, les possibles desatencions socials a què s’han vist sotmesos aquests ciutadans de zones riques es deuen al fenomen que hom anomena solidaritat i que poden ser recuperades amb una independència, o és potser més pròxim a la realitat considerar que els retalls no han sigut sinó el resultat de gravíssimes deficiències de gestió durant llarg temps i tenen una solució més fàcil i propera en la no inversió en estructures d’estat?

La pregunta està plantejada i les respostes podran ser variades; però del que no hi ha cap dubte és que Catalunya està immersa en una revolució burgesa encara que li donin suport grups autoanomenats anticapitalistes i d’esquerres. Perquè l’esquerra ja no és la que era: ara el que s’estila és que entre els iguals que som tots sempre hi ha alguns més iguals que altres.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li