
No és el primer article que faig sobre els menors no acompanyats (MENAs) que venen a la nostra comunitat. I malauradament crec que no serà l’últim. M’agrada escriure sobre les problemà tiques de la nostra societat i que ens afecten a tots, i aquesta, sens dubte, n’és una, i no pas petita. Un problema que, lluny de resoldre’s, sembla que cada cop es va engrandint i generant més conflicte. Una bola que s’ha anat fent tan i tan gran, a la qual ara ningú s’atreveix a fer front.
Catalunya Ă©s una de les comunitats espanyoles que mĂ©s acusa la rebuda d’aquests menors. Això ve propiciat per les promeses d’una bona acollida, uns estudis i una renda mĂnima garantida, entre altres. Tots aquests ingredients provoquen un efecte de crida, el qual ara ja no es pot deturar si no Ă©s amb una polĂtica de xoc, com podria ser l’extradiciĂł de tots aquests menors als seus paĂŻsos d’origen i que restin allĂ amb les seves famĂlies.
La vida europea a la qual aspiraven ha resultat ser un fracĂ s, es veuen abocats a malviure al carrer, a delinquir, a haver de sobreviure com poden fins que molts d’ells, finalment, als 18 anys acabin a la presĂł. AllĂ podran viure, no els faltarĂ menjar, sostre, oci ni salut, però els mancarĂ llibertat i molts d’aquests mai mĂ©s tornaran a veure a les seves famĂlies: mares, pares, germans… Realment Ă©s això el que volien aquests nois quan van venir clandestinament al nostre paĂs?
Hem de ser realistes i acceptar que no tenim recursos suficients per atendre les demandes vitals que aquests joves necessiten. La construcciĂł de mĂ©s centres tampoc Ă©s una bona soluciĂł si aquesta no va acompanyada de mĂ©s professionals: psicòlegs, professors, educadors… i tot això hauria d’encaminar-se al fet que aquests joves tinguessin un possible futur dins el mercat laboral.
Tot aquest projecte, en conjunt, Ă©s idĂl·lic: nous centres, mĂ©s professionals, feina… però desafortunadament Ă©s molt i molt costĂłs en el vessant econòmic. Estem tan bĂ© econòmicament per poder fer front a tot això? Mentre que continuen els CAPs (centres d’atenciĂł primĂ ria) tancats a partir de les 20 h obligant a la poblaciĂł a haver de dirigir-se a l’hospital mĂ©s proper i tenir-la a la sala d’espera una mitjana de dues hores, mentre estĂ agonitzant? Aquest nomĂ©s Ă©s un dels nombrosos exemples (un dels mĂ©s significatius, ja que la salut Ă©s el primer), per fer veure a la nostra Generalitat que no, no estem preparats per mantenir i destinar tants recursos als MENAs, ni molt menys embrancar-nos en projectes per rebre’n els que faci falta.
Ja sabem que Catalunya és terra d’acollida, però mesurin les forces i no empobreixin els serveis a la població que hi viu i paga als impostos, per tal de tenir un simple reconeixement internacional, ja que tot plegat és una hipocresia per quedar bé o el què diran.
Si de veritat volen ajudar aquests menors, retorni’ls als seus països d’origen, majorità riament al Marroc. Obrin allà una oficina d’aquestes que tenen per tot Europa i Amèrica del Nord, i facin allà els trà mits que facin falta per ajudar aquests joves a venir amb unes condicions dignes. Ah, caram! O potser aquestes oficines l’únic interès que tenen és la projecció d’allò que un dia es va anomenar el Procés?
ConclusiĂł, diners pel que convĂ© als interessos de la Generalitat n’hi ha a mansalva. Diners perquè s’acabi amb els barracons de les escoles, per ampliar els horaris d’obertures dels CAPs (en el millor dels casos, ja que per exemple, a la Vall de Camprodon a l’agost, quan aquesta vall triplica la poblaciĂł directament, s’han tancat tots els CAPS, deixant Ăşnicament el de Camprodon) i en general per descongestionar la sanitat i millorar-la notablement, però per a tot això sembla no haver-hi pressupost. Això sĂ, la construcciĂł de centres per a MENAs, els que facin falta.
Leave a Reply