La realitat dels MENAs

No és el primer article que faig sobre els menors no acompanyats (MENAs) que venen a la nostra comunitat. I malauradament crec que no serà l’últim. M’agrada escriure sobre les problemàtiques de la nostra societat i que ens afecten a tots, i aquesta, sens dubte, n’és una, i no pas petita. Un problema que, lluny de resoldre’s, sembla que cada cop es va engrandint i generant més conflicte. Una bola que s’ha anat fent tan i tan gran, a la qual ara ningú s’atreveix a fer front.

Catalunya és una de les comunitats espanyoles que més acusa la rebuda d’aquests menors. Això ve propiciat per les promeses d’una bona acollida, uns estudis i una renda mínima garantida, entre altres. Tots aquests ingredients provoquen un efecte de crida, el qual ara ja no es pot deturar si no és amb una política de xoc, com podria ser l’extradició de tots aquests menors als seus països d’origen i que restin allà amb les seves famílies.

La vida europea a la qual aspiraven ha resultat ser un fracàs, es veuen abocats a malviure al carrer, a delinquir, a haver de sobreviure com poden fins que molts d’ells, finalment, als 18 anys acabin a la presó. Allà podran viure, no els faltarà menjar, sostre, oci ni salut, però els mancarà llibertat i molts d’aquests mai més tornaran a veure a les seves famílies: mares, pares, germans… Realment és això el que volien aquests nois quan van venir clandestinament al nostre país?

Hem de ser realistes i acceptar que no tenim recursos suficients per atendre les demandes vitals que aquests joves necessiten. La construcció de més centres tampoc és una bona solució si aquesta no va acompanyada de més professionals: psicòlegs, professors, educadors… i tot això hauria d’encaminar-se al fet que aquests joves tinguessin un possible futur dins el mercat laboral.

Tot aquest projecte, en conjunt, és idíl·lic: nous centres, més professionals, feina… però desafortunadament és molt i molt costós en el vessant econòmic. Estem tan bé econòmicament per poder fer front a tot això? Mentre que continuen els CAPs (centres d’atenció primària) tancats a partir de les 20 h obligant a la població a haver de dirigir-se a l’hospital més proper i tenir-la a la sala d’espera una mitjana de dues hores, mentre està agonitzant? Aquest només és un dels nombrosos exemples (un dels més significatius, ja que la salut és el primer), per fer veure a la nostra Generalitat que no, no estem preparats per mantenir i destinar tants recursos als MENAs, ni molt menys embrancar-nos en projectes per rebre’n els que faci falta.

Ja sabem que Catalunya és terra d’acollida, però mesurin les forces i no empobreixin els serveis a la població que hi viu i paga als impostos, per tal de tenir un simple reconeixement internacional, ja que tot plegat és una hipocresia per quedar bé o el què diran.

Si de veritat volen ajudar aquests menors, retorni’ls als seus països d’origen, majoritàriament al Marroc. Obrin allà una oficina d’aquestes que tenen per tot Europa i Amèrica del Nord, i facin allí els tràmits que facin falta per ajudar aquests joves a venir amb unes condicions dignes. Ah, caram! O potser aquestes oficines l’únic interès que tenen és la projecció d’allò que un dia es va anomenar el Procés?

Conclusió, diners pel que convé als interessos de la Generalitat n’hi ha a mansalva. Diners perquè s’acabi amb els barracons de les escoles, per ampliar els horaris d’obertures dels CAPs (en el millor dels casos, ja que per exemple, a la Vall de Camprodon a l’agost, quan aquesta vall triplica la població directament, s’han tancat tots els CAPS, deixant únicament el de Camprodon) i en general per descongestionar la sanitat i millorar-la notablement, però per a tot això sembla no haver-hi pressupost. Això sí, la construcció de centres per a MENAs, els que facin falta.