La Rambla en temps del coronavirus

0
1202

Miro la Rambla des de la finestra del meu despatx. Fa un sol tebi que convida a passejar. És la una del migdia i encara nombrosos avis reposen tranquil·lament als bancs del si no fos, ignorants encara del fet que demà les escoles dels seus nets tancaran com a prevenció pel coronavirus. Com les plantes i els gats, ocupen de forma majoritària la banda que toca el sol.

A la petita placeta del monument a Monturiol, al cap d’avall del passeig, joves i no tan joves caminen capcots, ignorants del perill de topar amb algú, absorts en les pantalles dels seus mòbils. Alguns transportistes, no gaire ben aparcats, traslladen mercaderies als comerços que fan jornada contínua. L’autobús groc, desproporcionadament gran pels carrers de Figueres, fa sonar sorollosament la botzina per tal que s’aparti una furgoneta impertinent i pugui girar per enfilar cap a la pujada del Castell pel camí de l’hospital.

Aparentment és un dia normal d’entrada a la primavera, els plàtans comencen a treure fulles i trenquen les seves boles de llavors, tenyint de groc el terra. Els pits de les noies surten dels abrics que els encotillaven i alguns nois llueixen musculatura i tatuatges amb les primeres samarretes de màniga curta. L’al·lèrgia comença a donar els primers símptomes però ningú li fa cas, altres urgències mèdiques ocupen l’interès dels vilatans.

Escoltar les notícies i llegir els diaris al bar m’amarga l’esmorzar, el coronavirus és notícia monotemàtica i les converses del personal van de la preocupació a la ironia de vegades sarcàstica. Els telediaris van plens d’estadístiques, majorment desmoralitzadores, dites amb expressions compungides que quasi fan venir ganes d’enviar mocadors als presentadors perquè s’eixuguin les llàgrimes.

Vivim en un món ple de tragèdies quotidianes molt més sagnants i sobretot deliberades que es podrien aturar simplement amb una ordre dels que manen. Les guerres de l’orient mitjà, les ja cronificades d’alguns països africans o la tragèdia habitual dels morts de la mediterrània, no mereixen ja cap titular, ni tampoc una notícia de darrera plana. Són desastres voluntaris produïts per la mà de l’home i per la seva voluntat. Es poden aturar quan vulguin, no són cap tragèdia, són morts que no compten, no fan por. I si fugen de la guerra els tanquem les fronteres, a trets, si és necessari. Per aquests milers de morts de què sabem la manera d’evitar-los, i pels que no calen vacunes, no fem res, ni ens preocupen.

Però una merda de grip, que no sabem d’on ve i per la qual no tenim cap vacuna, muntem un pollo que déu-n’hi-do. I aquests malalts i morts sí que ens fan por i ens terroritzen. La sensació d’impotència i sobretot d’ignorància unida a una desconfiança congènita del poble espanyol cap al poder, multiplicada per la proliferació de les xarxes socials, ens deixa en un estat d’indefensió i vulnerabilitat emocional terrible.

DANI TORRENT

Un neuròleg amic m’ha enviat un missatge dient: «Cada segle, històricament es dona una gran epidèmia o pandèmia. La darrera fou la grip espanyola de 1916-1918, amb 10 milions de morts a Europa (més que els produïts en la gran carnissada de la Primera Guerra Mundial). Se l’esperava el 2014 i ha arribat ara. Una epidèmia, de fet (darwinianament), és una de les tres formes que la natura té, de moment, per regular l’excés de població. Les altres dues són la guerra i l’homosexualitat. Sense gran guerra i amb les fecundacions in vitro, a la natura només li queden els virus. Però com que farem vacunes, tot sembla indicar que la guerra serà inevitable». Com veieu, tota una injecció de moral.

Jo no sé si els xinesos, capaços de construir hospitals en una setmana i quedar confinats a les cases fins que no hi ha ningú al carrer, tenen un sentit de l’humor com el nostre. Des que el corona virus ha entrat en la nostra vida quotidiana, l’humor negre espanyol s’ha disparat, sense distincions entre sobiranistes i independentistes, tots són capaços de riure’s del mort i del que el vetlla».

He fet una petita selecció dels que he rebut darrerament i que molts de vosaltres ja sabreu. Aquí quedaran escrits i la posteritat podrà veure quin era el sentit de l’humor dels seus avis i podran, segons el resultat final de la pandèmia, riure o no.

«La noticia del cierre de los colegios ha matado ya a más abuelos que el coronavirus.»

«Que sepáis que el virus este viene por haber sacado a Franco del valle de los Caídos. Como pasó con Tutankamón.»

La reina emérita Dña. Sofia li diu a la seva neta: «Tu abuelo tuvo Corinnavirus y sigue vivo. No os preocupéis.»

«¿Cansad@ del trabajo, pareja, hijos y demás familia? ¿Necesitas unas vacaciones? Por solo 60 € te contagio el coronavirus. Imagina, 15 días en cuarentena, sol@ tu, tu mando y tus series favoritas.

Últimos 10 días de oferta, no pierdas tu oportunidad y renueva tu suscripción a Netflix. Infórmate: xxx.com»

Avui acabo de rebre el calendari del mes de desembre del 2020, on es calcula que el virus haurà d’estar erradicat, la normalitat s’haurà restaurat i, aprofitant les festes nadalenques haurem de fer a corre-cuita les festes ajornades:

Diumenge 20: Dimecres de Cendra; La Tomatina; DĂ­a de las Pellas.

Dilluns 21:Dijous Sant, Dia del Pare i Carnaval de Tenerife.

Dimarts 22: Feria de Abril, OlimpĂ­ades i Moros i Cristians.

Dimecres 23: Sant Jordi, el Pilar i Falles.

Dijous 24: Final de la Champions, EurovisiĂł i Nit Bona.

Divendres 25: Nadal, Dia de l’Orgull i Pont de Maig.

Dissabte 26: Mundial del Tango, Dia de la Mare i Sant Isidre.

Diumenge 27: Sant Joan, Descens del Sella i Enterrament de la Sardina.

I així fins al dijous 31 de desembre, que celebraríem San Fermí i la Nit de Cap d’Any.

Torno a mirar la Rambla, són quarts de dues del migdia i sembla que la gent va una mica més apressada. Deu ser la gana que els mou, com a mi, que ja sento rau-raus a l’estómac reclamant.

De tornada a Llampaies la ràdio del cotxe dona les darreres dades i comunica l’acord de tancament de llocs públics així com la suspensió de totes les competicions esportives.

Ara corregint l’article i a punt d’enviar-lo, estic confinat a casa, a Llampaies, seguint les consignes del Govern, amb l’esperança que aquesta aturada forçosa ens serveixi per reflexionar sobre les coses positives que pot tenir, si ho sabem aprofitar. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li