La presidenta

0
761

Avui faig un exercici poc habitual: escric sobre un esdeveniment que encara no ha passat. Però el risc d’error és inexistent. Dono per descomptat que quan llegiu aquestes ratlles haureu sentit unes paraules de dignitat immenses. Parlo de la declaració davant el tribunal que jutja, juntament amb dues altres dones i nou persones més, la presidenta del Parlament Carme Forcadell. Aquest és un prehomenatge. De la mateixa manera que ella, la Dolors i la resta de presos, i les altres tres persones a qui jutgen estan patint un prejudici per part d’una (in) justícia que els priva de llibertat des de fa ja més d’un any, jo vull fer un prehomentage a la seva declaració, que dono per fet que serà, com la de les persones que l’han precedit, digna d’escoltar i seguir.

He tingut la fortuna i el privilegi de conèixer la regidora, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, la presidenta del Parlament, la diputada, la mestra, la companya Forcadell de fa anys. Una persona coherent, generosa, íntegra, bona. D’aquí el privilegi. El de compartir amb ella neguits, projectes, indignació, il·lusions, i reclusió. Reclusió que a Alcalá-Meco, al Puig de les Basses i al Mas d’Enric, ha estat el màxim exponent de la seva coherència, de la seva generositat, de la seva integritat, de la seva bondat. A dins la presó, la Carme –com també ha fet la Dolors Bassa– ha continuat la seva lluita contra les discriminacions i les injustícies. Han procurat que les seves companyes preses, minoritàries en presons de majoria reclusa masculina, tinguessin els mateixos drets. Ha reescrit amb la tinta lila del seu bolígraf el dia a dia de les dones de la presó –també allà en desigualtat. Exercint la seva bondat, el seu mestratge, les seves reflexions, la saviesa i també la seva exigència. Ha aprofitat cada visita de persones de molts (no tots) els partits, els sindicats i les organitzacions per continuar teixint complicitats i buscar punts de trobada. Sempre amb la mirada endavant, sempre amb dignitat, amb lletra lila i polida que ha destil·lat esperança des de la primera carta. Amb somriures i abraçades de paraules les comptades ocasions que algunes l’hem pogut visitar. Amb les mans als vidres i les llàgrimes als ulls, un cop deixada enrere la porta de seguretat. Sempre impecable i bonica, la seva roba i el seu pentinat, amb la mirada alegra, amb un aspecte i posat de dignitat com si fos qualsevol sessió del Parlament o acte institucional. Sempre. Com les orquídies salvatges que creixen als nostres boscos, d’ancestral origen, resistents, úniques enmig del sotabosc, discretes. D’increïble bellesa i insuperable magnetisme un cop les hem vist. Des de la primera ratlla de la primera carta, fins al darrer comiat, contenta de poder explicar al món la seva innocència i comès el sol delicte d’haver deixat debatre al Parlament el futur de Catalunya, en els termes que van establir els programes electorals i dins de qualsevol legalitat, fins i tot l’espanyola. D’explicar que tancant-la a ella, que ha representat i representa el Parlament i la sobirania de Catalunya, han tancat el nostre poble. En aquesta ocasió, literalment, tancant-la a ella ens han volgut tancar a tots i totes. La Carme, amb la seva imatge delicada i menuda, és una geganta a espatlles de la qual les dones ens enfilem per veure un futur millor. Un futur de llibertat, de dignitat, escrit amb tinta lila com les seves cartes.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz