La política, la independència i la felicitat

0
1122

Ara que hem entrat en una etapa d’intensitat política extrema, és bo de recordar quin és un dels objectius fonamentals que regeix l’actuació humana i, doncs, l’activitat política. Dir que és la felicitat pot resultar un xic xocant o fins i tot un pèl naïf, infantil. Però certament és un dels principals mòbils que, en els darrers segles, ha estat considerat com a tal en l’àmbit polític.

La recerca de la felicitat en aquest món fou ja reconeguda com a un propòsit fonamental de la humanitat per part del moviment il·lustrat durant el segle XVIII. La il·lustració va posar les bases de la nostra manera de pensar actual en molts camps i especialment en l’àmbit del pensament polític. Fou aleshores que Montesquieu en l’obra L’esperit de les lleis(1748) va defensar la necessitat de la divisió de poders; és a dir, que el poder executiu (el govern), el legislatiu (el parlament) i el judicial (els tribunals) fossin independents per poder-se vigilar els uns dels altres. En definitiva, que el poder controlés el mateix poder.

I, posteriorment, Rousseau va establir en el llibre El contracte social (1762) la noció de sobirania popular; és a dir, que era el poble qui tenia la darrera paraula sobre els afers públics i no el sobirà, el govern o les lleis (si és que aquest poble volia canviar-les).

Aquestes formulacions teòriques tingueren la seva primera concreció política en la proclamació d’independència dels Estats Units, la revolució il·lustrada per excel·lència. Així, en la declaració independentista del 1776 es diu que entre els drets inalienables “hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat”. I segueix: “Si a vegades una forma de règim esdevé destructora, danyosa o perjudicial per a aquests principis, el poble té dret a reformar-la o a abolir-la i a instituir un nou govern”.

Què discutim ara si no és tot això? ¿Qui té la sobirania política per poder decidir el seu destí si no el mateix poble, per damunt de lleis que ara mateix són imposades i ens constrenyen? On és la divisió de poders? ¿Qui defensa la democràcia davant les amenaces de l’adopció de mesures de força que volen fer callar una veu multitudinària en favor del dret a decidir (i a decidir si és que volem ser independents o no)? I per damunt de tot, el que està en joc és la defensa del dret a ser feliços. Una felicitat que s’ha d’entendre no com l’assoliment d’una societat utòpica, sinó com l’exercici de maduresa (“d’adultesa”, que diria M. Costa-Pau) d’una col·lectivitat que vol poder assumir els seus problemes per ella mateixa. Un poble que ha arribat a la maduresa i que la vol exercir plenament i lliurement.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li