La pobresa dels diagnòstics socials

Fa uns dies, el Govern de Figueres presentava dos estudis de l’àmbit social –la diagnosi de la pobresa i el Pla estratègic per al barri de Sant Joan. Aquestes presentacions s’havien anat endarrerint, potser per tacticisme electoralista, fins després d’aprovar el pressupost, amb la qual cosa no s’hi inclouen les necessitats detectades. Considerant que el govern ja disposava d’aquestes dades abans de l’aprovació inicial del pressupost, el desembre del 2017, és inadmissible haver omès una o diverses partides per resoldre les mancances detectades. Ja l’any passat exigíem una visió real, una major dotació al pressupost per a les partides d’atenció i assistència social i un fons de contingència orientat a cobrir aquestes necessitats. En qualsevol cas, s’ha donat una puntada endavant al problema i ja veurem com ens en sortim, seguint el mateix manual de sempre.

En resum, enguany hem aprovat unes partides socials insuficients i inadequades per atendre amb suficiència el risc de pobresa de Figueres, ja que, d’acord amb l’estudi, gairebé la meitat dels figuerencs (47%) viu amb uns recursos bruts disponibles per família per sota del llindar de la mitjana catalana (aproximadament uns 27.000 €). Però si bé des del govern s’ha desvinculat el tema del pressupost, també és important reparar en l’anàlisi fet en ambdós estudis. En aquests s’obvia una realitat present per falta d’eines per aproximar-s’hi: les especificitats figuerenques –l’economia submergida, superior a la mitjana catalana per raons geogràfiques de proximitat amb la frontera de l’estat francès–. I això, permeteu-me que ho digui alt i clar, és una manera de falsejar la realitat i d’obtenir una radiografia inexacta de la situació. I encara més preocupant és la certesa d’errar en el diagnòstic i en les possibles solucions. Tot i que insuficient, si emuléssim el Govern de l’Estat i internalitzéssim el valor d’aquesta economia fora del control de les administracions (s’estima superior al 17%), potser tindríem una altra perspectiva de la realitat figuerenca, tot i que seguiríem sense localitzar-la perquè ens fos útil per a prendre les decisions i actuar allà a on realment és necessari. El que és rellevant, però, és que l’omissió d’aquesta realitat determinarà que les actuacions que prenguem no seran del tot encertades, i seguirem subvencionant econòmicament i prestant serveis a gent que gaudeix d’un nivell de vida superior al declarat, fruit d’activitats poc legals, que continuaran parasitant del sistema. Si fóssim eficients, també en això, amb tota seguretat podríem bolcar-nos en garantir eficaçment els drets bàsics a l’alimentació, l’educació, l’habitatge i altres necessitats socials fonamentals més enllà de la pura assistència econòmica. En definitiva, és indispensable canviar de perspectiva i abordar el problema des del carrer, per no malbaratar ni el temps dels empleats públics ni els recursos econòmics, que són de tothom.