La pandèmia i Albert Camus

0
857

L’epidèmia de coronavirus, que malauradament no ha parat d’expandir-se ni tan sols en aquesta nova normalitat estiuenca, ha mostrat la vigència de determinats autors i obres que van registrar literàriament els efectes d’una malaltia similar. Un dels llibres més coneguts és La pesta (1947), d’Albert Camus (1913-1960), del qual en tenim una excel·lent versió catalana feta per Joan Fuster. Es tracta d’una novel·la al·legòrica on s’explica una epidèmia imaginària patida per la ciutat d’Orà (Algèria), aleshores colònia francesa de la qual l’escriptor n’era originari (la seva mare pertanyia a la comunitat menorquina que s’hi va instal·lar).

El fet de patir nosaltres l’actual pandèmia ens permet fer una lectura de l’obra amb una nova mirada. Ara no es tracta d’una situació hipotètica, com a la novel·la, sinó real. La malaltia tampoc no és circumscrita a una nació o ciutat concreta, sinó d’abast mundial. Ara podem calibrar millor l’encert de moltes de les seves reflexions i observacions, i valorar el seu valor universal. En definitiva, constatar la vigència de l’obra i de l’autor. D’entrada, Camus ens diu que hi ha hagut al llarg de la història tantes epidèmies com guerres i que, ingènuament, fins fa ben poc ens pensàvem que eren cosa del passat. Davant la malaltia, l’objectiu bàsic no pot ser altre que impedir que el major nombre de gent no es mori. I, perquè això sigui així, cal lluitar. Es pot discutir la manera, però el que cal precisament és combatre i no pas agenollar-se.

Aquesta voluntat de lluita contra l’absurditat de les malalties i de la mateixa vida és un dels eixos bàsic del pensament existencialista i ateu de l’autor. Ho explica Fuster en el pròleg: «Déu negat o eludit, l’home és l’únic valor absolut per a l’home». Un home, però, de carn i óssos (sense afegitons ideològics i humanistes). I quan diu «home» vol dir també «dona», que fou finalment situada en el centre mateix del debat intel·lectual d’aleshores i d’ara per una altra figura del moviment existencialista, Simone de Beauvoir a El segon sexe (1949), títol fundacional del feminisme modern.

El 1948, Camus va estrenar l’obra de teatre L’estat de setge (1948) en què la pesta torna a ser la protagonista d’una seva obra. En aquest cas, però, la pesta és l’estat, que imposa una mort sistemàtica, freda i ordenada d’acord amb una llista preestablerta de víctimes. L’única cosa que val, segons l’autor, contra aquesta situació és la rebel·lió. Una idea que desenvolupà més extensament a L’home revoltat (1951).

La lectura ara i aquí de La pesta ens és imprescindible. Gairebé una obligació. No tan sols perquè ens parla d’una realitat ara viscuda per tots, sinó també pel seu compromís i la seva actitud no resignada davant d’una situació límit.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li