La millor de les terĂ pies

0
797

La Marisé i en Pere són dos alt-empordanesos que han convertit l’esport en un eix cabdal de les seves vides


La MarisĂ© Ibáñez tĂ© 44 anys i Ă©s de Figueres, mentre que en Pere VellvehĂ­, de l’Armentera, en tĂ© 51. Ella ha practicat pĂ del, nataciĂł, submarinisme, mĂşixing, vol amb paramotor, caiac, bĂ squet, esquĂ­ i handbike, moltes hores de handbike. En Pere, per la seva banda, tampoc es queda curt, tenint en compte que tambĂ© ha jugat a bĂ squet –esport que encara practica a l’escoleta de Mifas–, pĂ del i tir amb arc, que ha començat fa poc, tot i que allĂ  on es deixa veure amb mĂ©s freqüència Ă©s al damunt de la seva handbike model sitbike, que tĂ© la particularitat de tenir dues rodes al davant i una a la part del darrere. Per arrodonir aquesta carta de presentaciĂł, dos apunts: la MarisĂ© va amb cadira de rodes des del 2014 i en Pere tĂ© les dues cames amputades a causa d’un accident sofert l’any 2016.

En efecte, els va canviar la vida de dalt a baix fa relativament poc, la qual cosa els va introduir de ple en una nova etapa que, en tots dos casos, manté un estret lligam amb l’esport. La Marisé, que abans de l’accident era mestra d’educació física en una escola, tot i que reconeix que fora del centre educatiu el seu exercici es reduïa, bàsicament, a «fer passejades amb el gos per l’Empordà», explica que aquest afany per practicar diverses disciplines no respon a una passió endormiscada que per fi s’ha desvetllat, sinó més aviat a una teràpia social: «M’agrada fer esport perquè em permet relacionar-me amb altres persones. Quan et passa una cosa com el que hem patit nosaltres tens molt temps, i al final tires cap al que més t’agrada, que en el meu cas és fer esport i llegir».

En Pere se l’escolta atent, conscient que el seu cas segueix unes altres variables. Ell tenia una empresa com a productor de planter d’horta al seu poble, on acostumava a practicar la BTT pels paratges de l’entorn. Després de l’accident va haver d’arraconar el negoci, però no l’aventura de la bicicleta de muntanya. «Jo vinc de l’aire lliure, del món del camp. Des de sempre la natura m’ha cridat i motivat: a mi no em busquis al pla, busca’m a la muntanya», etziba just abans de recalcar que, a ell, l’esport li aporta «llibertat». «Gaudir del cant dels ocells mentre vaig voltant amb la sitbike no té preu».

INQUIETUDS. Tots dos sĂłn dues ments dinĂ miques. «Sempre he tingut moltes inquietuds. Abans, per exemple, feia nataciĂł, però ja sabem que Figueres no Ă©s el lloc mĂ©s ideal per les instal·lacions. Feia trenta piscines i sortia tremolant, el meu cos necessita una temperatura exterior diferent, ara», comenta la MarisĂ©, una apassionada dels esports aquĂ tics. De fet, aquest novembre ha tornat a endinsar-se al fons de l’aigua, en aquest cas a la piscina del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, però avisa que ha estat l’última vegada que ha fet l’activitat. El motiu? La falta d’adrenalina. «Estic una mica cansada de veure les rajoles del fons de la piscina. El que a mi m’agrada Ă©s el mar, ja he fet submarinisme a l’exterior, per exemple a Torredembarra, i tinc previst tornar-ne a fer aviat a Tossa de Mar». Tot això ho explica, a mĂ©s, mentre mostra unes fotografies amb el telèfon mòbil en què apareix pilotant una moto d’aigua o nedant al costat dels taurons de dimensions generoses que hi ha a l’AquĂ rium de Barcelona.

En Pere també en té, d’inquietuds, i algunes d’aquestes estan fermament entreteixides amb el passat. És el cas del tir amb arc, disciplina que practica a les instal·lacions del Club de Tir amb Arc Figueres des de fa poc i que, en certa manera, li recorden aquells caps de setmana de cacera pels boscos de la contrada. «Hi vaig aterrar l’any passat i m’està agradant molt, de moment m’ho agafo com un passatemps. Et faries creus del gran ventall d’arcs que hi ha!», subratlla l’armenterenc, l’única persona amb diversitat funcional que apunta a la diana del club figuerenc. «El secret per fer un bon tir és parar molta atenció, estar molt concentrat», afegeix.

Poc s’ho pensava en Pere, això de poder agafar les fletxes i l’arc i fer un llançament assegut des de la cadira. I tampoc es plantejava les opcions de realitzar altres esports com el pàdel, que acostuma a jugar amb la seva dona o amb els amics. «No m’imaginava que hi hagués tantes alternatives. Abans de l’accident veia el forat del túnel de la discapacitat lluny, però ara em trobo precisament dins del túnel i l’esport m’ajuda a assimilar-ho», precisa uns instants abans de deixar escapar una sentència que ja s’entreveia: «A mi la casa no em caurà mai a sobre, el cel potser sí».

Asseguda al davant seu, la Marisé primer de tot assenteix i, tot seguit, intervé: «Fins que no et toca a tu no hi penses. Ara sé que el millor és fer les coses que et poden motivar, sense dubtar gens. No m’agrada anar amb pors». I precisament sense por ha participat aquest passat diumenge en la quarta edició de la Mitja Marató de Figueres. La qüestió, en definitiva, és no parar. O més ben dit: la qüestió és continuar.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li