La merda de l’Empordà

0
2588

No fa gaires dies la MercĂš i jo estĂ vem esperant els nostres nĂ©ts Clara i AdriĂ , a la plaça de Llampaies, que arribessin amb el transport escolar. Els vĂ rem veure baixar del bus acalorats i una mica endormiscats desprĂ©s de la mitja hora que triguen en recorre els dos kilĂČmetres que separen Camallera i Llampaies, previ passeig pels pobles del terraprim empordanĂšs. SĂłn petits, tenen sis i tres anys, encara que, naturalment, a ells no els ho sembla i s’ofenen si els ho dius, sobre tot la gran, que tĂ© un referent menor darrera seu. Contents ens mostraren una andrĂČmina de plĂ stic, que no vaig saber reconĂšixer inicialment i es tractava de dues ampolles d’aigua de dos litres, decorades i retallades com una cara amb una boca enorme, que segons ens van dir tenien per nom “Menjataps”.

Com a bons avis, els vam valorar efusivament la seva creaciĂł artĂ­stica, que Ă©s el que creiem que era, fins que ens van aclarir que aquelles carotes de plĂ stic era un objecte dissenyat per una funciĂł molt concreta que el seu nom ja definia: menjar taps.

PerĂČ no taps de suro, com ingĂšnuament vaig dir jo, sinĂł taps d’ampolles de plĂ stic que segons semblava, eren molt valuosos de cara a aconseguir diners per no sĂ© quines finalitats solidĂ ries. Decidiren que nosaltres tambĂ© havĂ­em de tenir el nostre menjataps i, un cop a casa, en fabricĂ rem un altre, no tan artĂ­stic, perĂČ igualment funcional.

Han passat uns dies i mirar com s’omple de taps blaus el nostre menjataps m’ha tornat a la meva infantesa quan els hermanos ens feien portar boles de paper del paper de plata de les xocolatines per, segons ens deien, salvar als pobres xinets. Salvació que com en el cas de la solidaritat dels taps d’ampolla no vaig arribar a esbrinar mai com s’aconseguia.

El fet Ă©s que el consum actual d’ampolles d’aigua a casa Ă©s oceĂ nic i els “menjataps”, com el bou del conte d’en Patufet, estan tips i apunt d’explotar. PerquĂš –no sĂ© si ho sabeu– a Llampaies, com a molts altres pobles petits de l’EmpordĂ  tenim les aigĂŒes emmerdades. Potser seria mĂ©s fi dir: contaminades per nitrats, perĂČ molts lectors es pensarien que Ă©s la voluntat divina o la mare natura la que contamina amb aquest component quĂ­mic de nom mĂ­tic a l’Espanya de la postguerra, fixat a les caracterĂ­stiques rajoles amb la silueta negra d’un home muntat a cavall i a sota escrit amb lletres grosses “Nitrato de Chile” . PerĂČ el mite ha caigut perquĂš la traducciĂł vulgar de la contaminaciĂł que patim es diu merda de porc. SĂ­ senyors, el magnĂ­fic, l’idĂ­l·lic EmpordĂ , la Toscana catalana, te el subsĂČl colgat de merda i nosaltres, els afortunats habitants d’aquest EdĂ©n, surant a sobre.

Quan fa vora de quaranta anys ens vĂ rem traslladar a viure a Llampaies, en el poble no hi havia aigua corrent. Cada casa tenia el seu pou del que sortia l’aigua per beure, cuinar, rentar-se i regar l’hort. En els baixos de les cases del voltant s’hi allotjaven una dotzena de vaques, un parell de porcs engreixats amb verdures i bullits de farinada i aviram variat. Evidentment tot aquests bestiar pixava defecava i els femers estaven al costat de les cases perĂČ, com que no era una producciĂł intensiva l’aigua dels pous, tirant-hi alguna bola de cals viva de tant en tant, era potable

Actualment no hi ha vaques, ni porcs als baixos de cap casa. Han desaparegut els femers, i les mosques, afortunadament, són animals quasi en perill d’extinció.

Ara els porcs s’engreixen de cinc-cents en cinc-cents a les granges que encerclen els pobles. Milers de porcs que, alimentats amb pinsos elaborats, produeixen merda per un tub. Merda que rep el curiĂłs nom de “purí”. No sĂ© qui se’l va inventar, perĂČ va quedar ben descansat. Dir “purí” a la cosa mĂ©s impura ! IncongruĂšncia que recorda aquella del vell acudit valenciĂ : “Mira que dir-li pene amb les alegries que em done.” Doncs aquests purins sĂłn els responsables de les nostres penes i que els monstres menjataps estiguin grassos com porcs.

Sabent que a l’EmpordĂ  hi ha tantes granges de porcs, penso: Carai quantes botifarres mengem els empordanesos! PerĂČ desprĂšs t’assabentes que aquells porcs que criden esvalotats quan els omplen les seves menjadores de pinso, no ho fan en catalĂ , ni tan sols en castellĂ , sinĂł en neerlandĂšs!

Fruit de la globalitzaciĂł, sĂłn garrins parits a Holanda que, com el seus compatriotes humans, vĂ©nen de turisme gastronĂČmic a engreixar-se a casa nostra i, ja se sap, que menjar comporta una conseqĂŒĂšncia fisiolĂČgica inevitable.

El Sr. Fontvella i els del seu ram deuen agrair molt aquest turisme, que els permet vendre aigua a dojo!, perĂČ els veĂŻns del meu poble els maleĂŻm cada vegada que tornem del super carregats de garrafes d’aigua embassada sentint-nos com aquells rucs de les postals rurals del segle passat que ensenyaven les orelles pels forats del seus barrets de palla, o els ases la illa grega de Hydra que carregen indistintament queviures, mobles o turistes doncs sĂłn l’Ășnic transport permĂšs.

Vull remarcar per deixar patent el nostre carĂ cter de catalans irreductibles, que no Ă©s el fet de trencar-nos l’esquena carretejant aigua com a rucs, el que mĂ©s ens altera i enfada, sinĂł el fet que essent l’aigua de l’aixeta insalubre i no potable ens la cobrin a preu d’aigua de dĂ©u. SĂ­ senyors ! nosaltres paguem l’aigua que tan sols serveix per dutxar-nos, fregar el terra i tirar la cadena del vĂ ter a preu d’aigua bona i si vas a reclamar et vĂ©nen a dir “que tots patim molt” i que pitjor estan a l’Àfrica.

QuĂš n’ha quedat dels projectes faraĂČnics que durant uns anys ens varen vendre com la panacea dels mals aquĂ tics: les dessaladores d’aigua de mar d’una banda i el transvasament del Rodano?

Dels primers, en tenim alguns exemples no gaire edificants de plantes dessaladores que malgrat el seu cost estratosfĂšric s’estan rovellant per manca d’Ășs i el segon menys mal que no va arribar a reeixir perquĂš estaria com el desdoblament de la N-II: a mitges i abandonat.
Sospito que si el problema el tinguessin a Barcelona a Girona o fins i tot a Figueres, potser ja estaria resolt. PerĂČ els pares de la pĂ tria deuen pensar que, amb la qualitat de vida que tenim en els pobles petits i tan bĂ© que ens ho passem caçant espĂ rgols pels marges dels camps bucĂČlics a la primavera, nomes faltaria que encara ens haguessin de potabilitzar l’aigua.

Aquests dies que la “cantata” del Palau de la MĂșsica esta desafinant en tota la seva excelsa magnificĂšncia, penso, –mal bitxo que sĂłc–, que potser les obres necessĂ ries per desnitrificar les nostres aigĂŒes no sĂłn prou importants des d’un punt de vista crematĂ­stic doncs el 3%, resultaria tan insignificant, que no val la pena amoĂŻnar donar feina a l’ACA.

Acabo de prendre el darrer glop d’aigua de l’ampolla, trec el tap i el poso dins el menjataps. Ja el tinc ple. Els nens estaran contents. Em ve al cap una cançó que escoltava de petit i em feia molta grĂ cia. La cançó del borratxo que acabava amb la segĂŒent estrofa que ara apliquem literalment a Llampaies tots els veĂŻns, fins i tot els abstemis:

“Beber, beber, beber es un gran placer,
El agua para lavarse y para la ranas que nadan bien.”

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li