La merda de l’Empordà

0
2502

No fa gaires dies la Mercè i jo estàvem esperant els nostres néts Clara i Adrià, a la plaça de Llampaies, que arribessin amb el transport escolar. Els vàrem veure baixar del bus acalorats i una mica endormiscats després de la mitja hora que triguen en recorre els dos kilòmetres que separen Camallera i Llampaies, previ passeig pels pobles del terraprim empordanès. Són petits, tenen sis i tres anys, encara que, naturalment, a ells no els ho sembla i s’ofenen si els ho dius, sobre tot la gran, que té un referent menor darrera seu. Contents ens mostraren una andròmina de plàstic, que no vaig saber reconèixer inicialment i es tractava de dues ampolles d’aigua de dos litres, decorades i retallades com una cara amb una boca enorme, que segons ens van dir tenien per nom “Menjataps”.

Com a bons avis, els vam valorar efusivament la seva creació artística, que és el que creiem que era, fins que ens van aclarir que aquelles carotes de plàstic era un objecte dissenyat per una funció molt concreta que el seu nom ja definia: menjar taps.

Però no taps de suro, com ingènuament vaig dir jo, sinó taps d’ampolles de plàstic que segons semblava, eren molt valuosos de cara a aconseguir diners per no sé quines finalitats solidàries. Decidiren que nosaltres també havíem de tenir el nostre menjataps i, un cop a casa, en fabricàrem un altre, no tan artístic, però igualment funcional.

Han passat uns dies i mirar com s’omple de taps blaus el nostre menjataps m’ha tornat a la meva infantesa quan els hermanos ens feien portar boles de paper del paper de plata de les xocolatines per, segons ens deien, salvar als pobres xinets. Salvació que com en el cas de la solidaritat dels taps d’ampolla no vaig arribar a esbrinar mai com s’aconseguia.

El fet és que el consum actual d’ampolles d’aigua a casa és oceànic i els “menjataps”, com el bou del conte d’en Patufet, estan tips i apunt d’explotar. Perquè –no sé si ho sabeu– a Llampaies, com a molts altres pobles petits de l’Empordà tenim les aigües emmerdades. Potser seria més fi dir: contaminades per nitrats, però molts lectors es pensarien que és la voluntat divina o la mare natura la que contamina amb aquest component químic de nom mític a l’Espanya de la postguerra, fixat a les característiques rajoles amb la silueta negra d’un home muntat a cavall i a sota escrit amb lletres grosses “Nitrato de Chile” . Però el mite ha caigut perquè la traducció vulgar de la contaminació que patim es diu merda de porc. Sí senyors, el magnífic, l’idíl·lic Empordà, la Toscana catalana, te el subsòl colgat de merda i nosaltres, els afortunats habitants d’aquest Edén, surant a sobre.

Quan fa vora de quaranta anys ens vàrem traslladar a viure a Llampaies, en el poble no hi havia aigua corrent. Cada casa tenia el seu pou del que sortia l’aigua per beure, cuinar, rentar-se i regar l’hort. En els baixos de les cases del voltant s’hi allotjaven una dotzena de vaques, un parell de porcs engreixats amb verdures i bullits de farinada i aviram variat. Evidentment tot aquests bestiar pixava defecava i els femers estaven al costat de les cases però, com que no era una producció intensiva l’aigua dels pous, tirant-hi alguna bola de cals viva de tant en tant, era potable

Actualment no hi ha vaques, ni porcs als baixos de cap casa. Han desaparegut els femers, i les mosques, afortunadament, són animals quasi en perill d’extinció.

Ara els porcs s’engreixen de cinc-cents en cinc-cents a les granges que encerclen els pobles. Milers de porcs que, alimentats amb pinsos elaborats, produeixen merda per un tub. Merda que rep el curiós nom de “purí”. No sé qui se’l va inventar, però va quedar ben descansat. Dir “purí” a la cosa més impura ! Incongruència que recorda aquella del vell acudit valencià: “Mira que dir-li pene amb les alegries que em done.” Doncs aquests purins són els responsables de les nostres penes i que els monstres menjataps estiguin grassos com porcs.

Sabent que a l’Empordà hi ha tantes granges de porcs, penso: Carai quantes botifarres mengem els empordanesos! Però desprès t’assabentes que aquells porcs que criden esvalotats quan els omplen les seves menjadores de pinso, no ho fan en català, ni tan sols en castellà, sinó en neerlandès!

Fruit de la globalització, són garrins parits a Holanda que, com el seus compatriotes humans, vénen de turisme gastronòmic a engreixar-se a casa nostra i, ja se sap, que menjar comporta una conseqüència fisiològica inevitable.

El Sr. Fontvella i els del seu ram deuen agrair molt aquest turisme, que els permet vendre aigua a dojo!, però els veïns del meu poble els maleïm cada vegada que tornem del super carregats de garrafes d’aigua embassada sentint-nos com aquells rucs de les postals rurals del segle passat que ensenyaven les orelles pels forats del seus barrets de palla, o els ases la illa grega de Hydra que carregen indistintament queviures, mobles o turistes doncs són l’únic transport permès.

Vull remarcar per deixar patent el nostre caràcter de catalans irreductibles, que no és el fet de trencar-nos l’esquena carretejant aigua com a rucs, el que més ens altera i enfada, sinó el fet que essent l’aigua de l’aixeta insalubre i no potable ens la cobrin a preu d’aigua de déu. Sí senyors ! nosaltres paguem l’aigua que tan sols serveix per dutxar-nos, fregar el terra i tirar la cadena del vàter a preu d’aigua bona i si vas a reclamar et vénen a dir “que tots patim molt” i que pitjor estan a l’Àfrica.

Què n’ha quedat dels projectes faraònics que durant uns anys ens varen vendre com la panacea dels mals aquàtics: les dessaladores d’aigua de mar d’una banda i el transvasament del Rodano?

Dels primers, en tenim alguns exemples no gaire edificants de plantes dessaladores que malgrat el seu cost estratosfèric s’estan rovellant per manca d’ús i el segon menys mal que no va arribar a reeixir perquè estaria com el desdoblament de la N-II: a mitges i abandonat.
Sospito que si el problema el tinguessin a Barcelona a Girona o fins i tot a Figueres, potser ja estaria resolt. Però els pares de la pàtria deuen pensar que, amb la qualitat de vida que tenim en els pobles petits i tan bé que ens ho passem caçant espàrgols pels marges dels camps bucòlics a la primavera, nomes faltaria que encara ens haguessin de potabilitzar l’aigua.

Aquests dies que la “cantata” del Palau de la Música esta desafinant en tota la seva excelsa magnificència, penso, –mal bitxo que sóc–, que potser les obres necessàries per desnitrificar les nostres aigües no són prou importants des d’un punt de vista crematístic doncs el 3%, resultaria tan insignificant, que no val la pena amoïnar donar feina a l’ACA.

Acabo de prendre el darrer glop d’aigua de l’ampolla, trec el tap i el poso dins el menjataps. Ja el tinc ple. Els nens estaran contents. Em ve al cap una cançó que escoltava de petit i em feia molta gràcia. La cançó del borratxo que acabava amb la següent estrofa que ara apliquem literalment a Llampaies tots els veïns, fins i tot els abstemis:

“Beber, beber, beber es un gran placer,
El agua para lavarse y para la ranas que nadan bien.”

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li