La memòria històrica com a turisme

0
725

80 anys després de l’exili, el sud de França està ple de records dels republicans espanyols i catalans


 

A les dècades dels anys 60 i 70 del segle passat eren habituals els desplaçaments del sud cap al nord. De l’Alt Empordà, de les comarques gironines, i de molt més enllà, fins a la Catalunya del Nord i Andorra. Molta gent, per anar al petit país dels Pirineus -com deia la seva propaganda turística de fa anys-, s’hi desplaçava a través de les carreteres del Vallespir i el Conflent per estalviar-se la carregosa collada de Toses i, sobretot, per evitar els controls duaners espanyols que penalitzaven -fins al punt de confiscar-lo- l’entrada de qualsevol producte estranger si no era declarat i pagava els corresponents aranzels duaners.

Avui en dia -ara bàsicament per qüestions d’impostos i, per tant, de preu- els francesos d’aquesta mateixa zona són els que es desplacen fins al Pertús, la Jonquera o Figueres per carregar de gasolina, comprar tabac i begudes alcohòliques, fer un bon àpat i acabar de rematar-ho amb l’adquisició d’alguna peça de roba o de calçat. Curiosament, fa mig segle la gent d’aquí anava fins a Perpinyà a subministrar-se de cafè, formatge, llet en pols o plats i gots de Duralex -quan aquí ni se n’havia vist- o de rellotges, joies i aparells electrònics si la sortida s’allargava fins a Andorra. Els més agosarats compraven llibres prohibits pel franquisme i molts remataven la visita amb una sessió de cinema que aleshores no es projectava a les cartelleres espanyoles i que ara considerem una antigalla si el veiem com a reposició en qualsevol canal de televisió.

Entremig d’aquests desplaçaments diguem-ne comercials, hi havia qui anava a visitar parents i amics que romanien a l’exili, des de l’acabament de la Guerra Civil espanyola, o qui feia trobades per tal de preparar les accions clandestines de partits polítics, sindicats i altres organitzacions. Un dia, a finals de la dècada dels 60, en un d’aquests desplaçaments amb els meus pares, vam fer una aturada en un bar d’algun poble del Vallespir. Una de les persones que era a la barra ens va sentir parlar català i s’acostà a la nostra taula. Ens va dir que era exiliat, va malparlar de Franco i va interessar-se per la vida al país.

En aquell moment, la situació em va sobtar, quasi atemorir. No entenia gairebé res del que deia perquè aleshores, a la meva edat, pràcticament no sabia que érem ciutadans d’una dictadura. Fa poques setmanes al Centre de Pleine Nature Sud Canigó, situat a Arles de Tec, s’hi commemoraven els 80 anys de la Retirada -nom amb què es coneix a França l’arribada de milers d’exiliats catalans i espanyols durant les acaballes de la Guerra Civil- amb diversos actes i exposicions. Mentre estava embadalit mirant una foto se m’acostà un home, que devia fregar la norantena, i em digué: «Miri, aquest és el meu pare». M’assenyalà una persona amb el puny alçat que apareixia entremig d’un grup de presoners del camp de concentració d’Argelers. Com ell, molts altres ciutadans francesos de la zona, però també repartits per tot el país, són fills i nets d’exiliats. Per això el record d’aquella tragèdia no se’ls esborra.

DESCOBRIR ELS VEÏNS. Tan a prop i, potser, tan lluny. Aquesta és la reflexió que sovint em faig quan recorro pobles i paisatges de la Catalunya del Nord. Dues comunitats tan properes que a escala institucional mantenen alguns vincles i col·laboracions, però que socialment, avui en dia i llevat d’algunes molt lloables petites iniciatives culturals, majoritàriament estan relacionades per l’intercanvi mercantil dels francesos que entre setmana o els dissabtes i diumenges es desplacen «cap a Espanya», com encara ens identifiquen, per fer les seves compres i estalviar-se desenes d’euros tot i la mobilitat. I si féssim a l’inrevés?

Només en relació amb la Retirada trobem diversos llocs per visitar a les comarques veïnes. El Memorial del Camp de Rivesaltes és possiblement l’espai més emblemàtic de tots. Inaugurat el 2015, està situat al mateix lloc on el 1941 es va instal·lar un camp de concentració per als republicans espanyols. Poc després va ser utilitzat per retenir jueus i anys més tard per a acollir immigrants de diferents nacionalitats. A llocs tan poc transitats com Sant Llorenç de Cerdans trobem que una part del seu museu local està dedicada a recordar l’arribada dels exiliats a través de les muntanyes de Maçanet i Costoja. Si ens desplacem cap a la costa trobem llocs d’interès històric com el ‘cementiri dels espanyols’ a Argelers -monument que recorda els morts en aquest camp de concentració- i un conjunt de records i memorials al llarg de les poblacions del litoral que van acollir desenes de milers de refugiats. I això sense oblidar l’emblemàtica Maternitat d’Elna.

LA BARRETINA DE PICASSO. A vegades es troben vestigis en els llocs més inusuals i en ple segle XXI. Entre els anys 1953 i 1955 el pintor Pablo Ruiz Picasso va realitzar diverses estades a Perpinyà. Invitat per Jacques i Paule de Lazerme, al seu petit palauet situat al centre de la ciutat, l’artista va estar acompanyat d’amistats personals, especialment les seves parelles que justament van canviar en aquell període. L’edifici es va convertir anys més tard en la seu del Museu d’Art Hyacinthe Rigaud -un avantpassat dels amfitrions de l’artista-, que el juny del 2017 va inaugurar la seva remodelació.

A banda de la important col·lecció d’obres d’art que acull de forma permanent -que passa del gòtic al barroc fins arribar a l’art modern-, i que forma part del patrimoni familiar dels seus propietaris, el museu presentava com a atractiu en la seva reobertura l’exposició «Picasso-Perpinyà. El cercle de la intimitat, 1953-1959», que comissariava Eduard Vallès, conservador del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La mostra treu a la llum per primera vegada totes les obres que Picasso va realitzar durant les seves estades a la capital de Rosselló.

L’exposició posava en evidència, novament, els vincles del pintor amb Catalunya i dedicava un espai a la seva catalanitat, que en aquell moment va poder desenvolupar a Perpinyà a diferència del que passava uns quilòmetres més avall. Prova d’això són les conegudes fotografies de Picasso lluint una barretina, que en aquesta exposició es documentava que havien estat comprades per Paule de Lazarne a Figueres.

De fet, a partir de la correspondència analitzada i d’altres documents que s’havien cercat per muntar aquesta exposició, s’assenyala que Picasso va baixar més d’una vegada clandestinament a Figueres, acompanyant els seus amfitrions i que a la capital de l’Alt Empordà, a banda de la famosa barretina, també s’hi feia comprar els bombons d’una determinada pastisseria i pots de mel. També s’explica que, amb anterioritat, havia assistit a alguna cursa de braus a la plaça figuerenca.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li