‘La llei no arregla els problemes, de vegades els agreuja’

0
998

El meu estimat lector, si vostè entra a la pàgina web de la Casa Reial, trobarà en la capçalera les següents paraules del rei Felip VI: “La independència de la Corona, la seva neutralitat política i la seva vocació integradora davant les diferents opcions ideològiques, li permeten contribuir a l’estabilitat del nostre sistema polític, facilitar l’equilibri amb els altres òrgans constitucionals i territorials, afavorir l’ordenat funcionament de l’Estat i ser via per a la cohesió entre els espanyols“. S. M. el rei Felip VI (Madrid, 19 de juny de 2014). Convé recordar aquestes paraules, abans de remuntar-nos a la història, perquè el rei, que regna però no governa, faci ús de les seves prerrogatives -i, com a demòcrata convençut, segons es desprèn dels seus discursos- per mitjançar en el conflicte obert entre el 80% dels ciutadans de Catalunya, que volem expressar-nos mitjançant un referèndum i un govern, el president i partit polític que el sustenta, estan en l’origen de l’actual conflicte, en promoure -amb les seves actuacions contra l’Estatut de Catalunya-, contra la immersió lingüística i contra els símbols d’un poble lliure i no vassall, ni súbdit d’uns governants corromputs, com demostren les múltiples causes que té obertes la Justícia contra ells. En resum, les polítiques i les actuacions de Mariano Rajoy disten de facilitar la cohesió entre espanyols, d’aquí la urgència de la mediació real.

Deia de mirar la història, no és un caprici, ja que fa dies penso que un rei, Felip V d’Anjou, va ser el que va promulgar el decret de Nova Planta. Felip V va configurar un règim polític que excloïa la representació de la societat catalana i reforçava la preeminència de les autoritats militars sobre les civils. La història és llarga i la memòria d’aquesta classe política que ens governa curta i indocumentada, sigui per ignorància o per conveniència, però l’encaix de Catalunya a Espanya dura tres segles i, sempre, des de l’Estat s’han imposat a la força unes polítiques contràries al sentiment de la majoria dels catalans, siguin independentistes o no. Així, seria un trist honor per al regnat de Felip VI que fos ell qui signés un nou decret de suspensió de la Generalitat de Catalunya. Per això, insisteixo, en apel·lar a l’arbitratge reial.

Aquesta setmana passada van reunir en un fòrum a Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, les seves declaracions (les que han resumit els mitjans de comunicació, atès que no he pogut escoltar íntegrament les seves paraules) em van fer sentir vergonya, no pel que deien, que era el que s’espera d’uns polítics que van ser presidents de govern, sinó per la seva nul·la aportació a les possibles solucions d’un conflicte que, insisteixo, el va crear el Partit Popular, un Tribunal Constitucional en funcions i ideològicament condicionat i molts polítics, com Alfonso Guerra o Felipe González, que manifesten el seu centralisme i el seu tarannà poc respectuós amb la decisió d’un poble que va votar en referèndum un estatut d’autonomia, que el va ratificar majoritàriament al Parlament de Catalunya i que “una vegada raspallat” el va aprovar el Congrés dels Diputats. De quin Estat de dret i de quina democràcia parlaven González, Aznar i Zapatero? Com és possible, que aquests pretesos estadistes, siguin incapaços de proposar i buscar solucions? Per què exerceixen de piròmans, en un foc cada vegada més difícil d’apagar?

És probable que l’Estat espanyol venci en aquesta batalla, és probable que l’encaix de Catalunya a Espanya continui sent un problema durant anys o dècades, però el que ja és una realitat és que la seva victòria no convenç ningú, ni tan sols als cínics que s’acosten als oripells del seu poder. Sí, venceran, però la desafecció i el sentiment de no pertinença a un Estat que no accepta ni sap veure una realitat persistent durant segles creixerà i, ho farà, això espero, pacíficament i insumisament, per molt que els seguidors extrems d’una banda i de l’altra s’entestin a enfrontar-se i a dividir en bàndols a la ciutadania de Catalunya.

En previsió, que algú m’acusi d’equidistància, vull fer pública la meva posició sobre aquest assumpte: no sóc independentista. Tampoc no sóc espanyolista. Sempre que em pregunten sobre el tema responc que la solució és Europa, una Europa dels pobles i no dels estats, una Europa de ciutadans els valors, de veritat i no de boca, siguin la igualtat, la llibertat i la fraternitat, aquesta ha estat, és i serà la gran aportació dels europeus al món. Els nostres valors.

El passat 28 de juny, Felip VI va pronunciar un discurs a les Corts Generals, amb motiu del 40 aniversari de les primeres eleccions democrĂ tiques desprĂ©s de la dictadura del general Franco. La pĂ gina web de la Casa Reial, destaca d’aquell discurs: “… ningĂşn camino que se emprenda en nuestra democracia puede ni debe conducir a la ruptura de la convivencia, el desconocimiento de los derechos democráticos de todos los españoles o la negaciĂłn de los valores esenciales de la Europa a la que pertenecemos. Y menos aĂşn, un camino que divida a los españoles o quiebre el espĂ­ritu fraternal que nos une. La convivencia tiene su mayor garantĂ­a y su mejor protecciĂłn en las normas que la amparan. Porque el respeto a esas normas, en democracia, no es una amenaza o una advertencia para los ciudadanos, sino una defensa de sus derechos. Porque dentro de la ley es donde cobran vigencia los principios democráticos, donde se deben encauzar los antagonismos y resolver los desacuerdos y las diferencias mediante el diálogo, mediante el debate. Y porque fuera de la ley, nos enseña la historia, solo hay arbitrariedad, inseguridad y, en Ăşltimo extremo, la negaciĂłn misma de la libertad”. Llegit amb atenciĂł el podem contraposar a l’arenga als militars de Dolores de Cospedal: “Per terra, mar i aire, les Forces Armades i la GuĂ rdia Civil es troben on calgui protegir els valors de la democrĂ cia i de la ConstituciĂł, però tambĂ© la integritat i sobirania”, en definitiva, entenc que canalitzar el diĂ leg i el debat democrĂ tic, pel monarca, passa per la paraula i per la ministra, per l’ocupaciĂł de la força. Aviat veurem quina de les dues postures s’imposa. En aquest sentit, sembla que el govern de Mariano Rajoy Ă©s partidari d’aplicar la Llei de Seguretat Nacional (36/2015). L’article 2 diu: “Aquesta llei Ă©s aplicable a les diferents administracions pĂşbliques i, en termes que en ella s’estableixen, a les persones fĂ­siques i jurĂ­diques. Si prosseguim la lectura dels diferents articles de la llei, podem arribar a la conclusiĂł que la seva aplicaciĂł Ă©s mĂ©s extrema que el tan anunciat article 155 de la ConstituciĂł. La convocatòria d’un referèndum Ă©s un motiu de Seguretat Nacional? L’article 3 de la llei explica el que s’entĂ©n per Seguretat Nacional: “Als efectes d’aquesta Llei s’entĂ©n per Seguretat Nacional l’acciĂł de l’Estat dirigida a protegir la llibertat, els drets i benestar dels ciutadans, a garantir la defensa d’Espanya i els seus principis i valors constitucionals; aixĂ­ com a contribuir al costat dels nostres socis i aliats a la seguretat internacional en el compliment dels compromisos assumits”. Les declaracions de la ministra Cospedal van en aquest sentit, entenc. El discurs de Felip VI recorda que “la falta de reconeixement, de comprensiĂł i de respecte a les idees i conviccions alienes i la imposiciĂł de la pròpia veritat sobre la dels altres, van dividir els espanyols […]. NingĂş a Espanya havia de tornar a ser enemic de ningĂş, l’exclusiĂł i la imposiciĂł, la intolerĂ ncia i la discòrdia havien de ser substituĂŻdes per la renĂşncia al dogmatisme i la defensa de les pròpies conviccions amb ple respecte cap a l’adversari i feia les opinions alienes o diferents”. Recordava el passat el monarca i, no obstant això, les seves paraules semblen mĂ©s una invitaciĂł al diĂ leg entre els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, tot i que, avui dia, no sembla possible, aixĂ­, el passat es fa present i la manca de reconeixement, la incomprensiĂł mĂştua, l’exclusiĂł, la intolerĂ ncia, la discòrdia semblen instal·lades perpètuament entre els constructors d’identitats nacionals. Escrivia en el nombre 244 de la Revista d’Occident, de setembre de 2001, Miquel Porta Perales: “Tot nacionalisme inventa la naciĂł i la identitat nacional. I ho fa a la carta”. I, en aquest pols, entre polĂ­tics nacionalistes d’un costat i de l’altre, s’utilitza una enginyeria social interessada, s’interpreta la història parcialment i segons convĂ© al relat dels uns i dels altres. D’aquĂ­, d’aquesta interpretaciĂł interessada de la història i de la construcciĂł d’una narrativa excloent neixen els conflictes; d’aquĂ­, al meu entendre, sorgeix la necessitat de construir el relat de l’Europa dels pobles, un relat que construeixi la història d’un matĂ­ junts, això sĂ­, revisant el que va ser el passat, sobretot, per no tornar-ho a repetir , en aquest sentit, un relat com el que va escriure Albert Camus en la seva Carta a un amic alemany o com el que desprĂ©s de la Segona Guerra Mundial es van obstinar a construir els sis paĂŻsos fundadors del que avui Ă©s la UniĂł Europea. La vida dels ciutadans, la seva convivència no nomĂ©s es regeix per les lleis, sobretot, quan un alt magistrat de l’Estat va dir que la llei estĂ  feta per als robagallines, el que demostraria que en segons quins assumptes, la llei pot agreujar el conflicte. De vegades, la mediaciĂł evita arribar a judici i propicia la reconciliaciĂł entre els quals litiguen. Penso que l’aplicaciĂł de segons quines polĂ­tiques, emparades en lleis que es dicten amb certa intencionalitat, aconsegueixen molts impossibles, que sĂłn tals, mentre segons quines polĂ­tiques segueixin sent possibles.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li