La fi de la democrĂ cia?

0
666

Volia desenvolupar l’argument d’aquesta tribuna sobre la base de l’últim baròmetre del CIS. Analitzar el que es desprèn de la lectura d’aquest i construir una opinió fonamentada. Breument, exposaré l’opinió dels entrevistats, per l’organisme públic, sobre la classe política i les seves maneres de procedir que estan contribuint al desprestigi de la democràcia i al ressorgiment d’una política totalitària, mentre que aquest poder no és triat pels ciutadans; el que segons alguns experts anuncien com la fi de la democràcia.

Segons el baròmetre del CIS, la primera preocupació dels espanyols és l’atur (62,5% dels enquestats); la segona, els polítics (32, 5%), i la tercera, la corrupció (25,7%). Prosseguim, la preocupació per la corrupció empata amb la preocupació per la situació econòmica (25,4%). I a la preocupació per l’atur, hem de sumar-hi la preocupació per la qualitat de l’ocupació que es crea (15,8%), que, al seu torn, empata en percentatge amb la preocupació per la sanitat (15,8%). Podria seguir desglossant la macroenquesta amb l’opinió que ens mereixen, als ciutadans, els líders polítics, l’organització territorial de l’Estat i l’anàlisi de com veiem el present i l’immediat futur de la política i l’economia. No em detindré en això, atès que per activa i per passiva són dades que s’estan publicitant en els mitjans de comunicació. En aquesta tribuna intentaré conjuminar les dades estadístiques amb l’anàlisi comparativa, amb l’evidència de la deterioració de les democràcies, perquè vostè, el meu benvolgut lector, tregui les seves pròpies conclusions.

Vivim la fi programada de la democràcia? Aquesta pregunta se l’estan fent filòsofs, historiadors, intel·lectuals i, tal vegada, milions de persones que mínimament analitzen la realitat. Així, si es programa la fi de la democràcia, qui ho fa i a què obeeix. Per ajudar-me en la meva pròpia reflexió, transcric aquesta reflexió: «En política res ocorre per casualitat. Cada vegada que un esdeveniment sorgeix, es pot estar segur que va ser previst per dur-se a terme d’aquesta manera.» (Franklin D. Roosevelt, president dels Estats Units, 1932-1945). I, si en política res ocorre per casualitat, són els polítics qui exerceixen el poder? La resposta va per barris. En aquells països en els quals la democràcia és solguda, el poder polític manté, amb prou feines, la seva independència enfront del poder de les grans companyies multinacionals i financeres. Allí, on el poder polític és feble, són els responsables d’aquestes organitzacions econòmiques els qui veritablement exerceixen el poder. Això ens presenta un dilema: els polítics són triats democràticament, i els executius de les companyies multinacionals i de les entitats financeres no són triats. De les decisions dels polítics, mig se’ns informa; de les decisions dels executius d’aquestes organitzacions, res en sabem.

Si pensem una mica en les conseqüències de l’obsolescència programada de la democràcia, no trigarem a constatar que el marge dels estats es redueix davant els acords internacionals. A aquesta circumstància se l’anomena globalització i, en aquesta, el poder canvia de mans. Una reflexió per tancar aquest paràgraf: Està buidat de contingut el nostre vot, davant les decisions globals, de les quals no som informats, i no obstant això sí que repercuteixen en les nostres vides?

Meditem una mica amb les dades estadístiques, extrets d’informes de les Nacions Unides. Per exemple, sap el lector que les tres persones més riques del món són tan riques com els 48 països més pobres? O que la riquesa de les 84 persones més riques del món equival al producte interior brut de la Xina? Si això és així, podem certificar el canvi d’era. Per cert, això dels canvis d’era i paradigma estan construint el relat d’aquest temps que vivim. Abans, en els llibres d’història se’ns instruïa sobre l’època en què la humanitat vivia en tribus (encara hi ha llocs al món en què això és així) i que la civilització va construir l’era dels regnes i els imperis (regnes, d’haver-n’hi, n’hi ha). Quan curs rere curs un estudiava la nostra era, se’ns ensenyava l’estructura dels estats i les nacions i les diferències existents entre ambdues concepcions. El que podem extreure d’aquests primers compassos de la globalització és que hem entrat en l’era dels conglomerats econòmics (fins i tot el fundador de Facebook i propietari de WhatsApp i Instagram vol fabricar la seva pròpia moneda encriptada).

BĂ©, seguim preguntant-nos com es construeix aquest relat.

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials són les eines que s’utilitzen per crear la narrativa que construeix la realitat social. En els últims temps, les xarxes socials són utilitzades per generar ximpleries o notícies enganyoses, que, en aquesta mania d’importar qualsevol anglicisme, en diem fake news. El que a un li costa creure és que aquestes xarxes socials importin tant, fins i tot quan és sabut que moltes d’aquestes informacions són creades per algorismes que automàticament posicionen a les xarxes tal o qual succés, real o no, per generar un estat d’opinió. Pensarà el lector que això no pot ocórrer al professionalitzat món dels mitjans de comunicació. Vegem-ho.

Unes poques empreses concentren a les seves mans els grans mitjans de comunicació d’aquest país. Empreses que, al seu torn, estan participades o directament vinculades a les grans entitats financeres, que supediten, en certa manera, la qualitat de la informació. Si analitzem la programació dels diferents formats dels mitjans de comunicació, podem consensuar que la informació va desapareixent progressivament dels mitjans. Una prova d’això és la deterioració i gairebé desaparició de l’anàlisi periodística i d’especialitat (les tertúlies de ràdio i televisió poc tenen a veure amb això). Aquesta desaparició de la informació rigorosa és un símptoma inequívoc de la deterioració de la nostra democràcia. Exemples concrets serien la supressió dels informatius de la cadena Cuatro, la premsa groga en els informatius d’algunes cadenes privades i públiques i l’aparició de certes autocensures en els mitjans de comunicació, per no emprenyar anunciants i inversors. Així, la primera conseqüència de la pèrdua d’independència del periodisme és que es crea un estat d’opinió, que manipula la realitat informativa, afavorint la implantació de polítiques allunyades dels interessos dels ciutadans.

No tot són mals auguris en l’àmbit informatiu: l’aparició de mitjans digitals creats per periodistes independents i sufragats pels lectors permet que alguns mitjans de premsa escrita resisteixin i procurin donar als seus lectors una informació periodística que compleix amb els codis ètics de la professió.

Em preguntava, a l’inici d’aquesta tribuna, si estem davant la fi de la democràcia. No m’ho preguntava a la babalà, la pregunta naixia després de la comprovació dels danys que ha deixat la gestió de la crisi i els que s’anuncien en el futur més immediat. Vegem-ho.

La privatització dels serveis públics, com per exemple la sanitat. La desvinculació de l’Estat de l’economia, inclosos sectors de l’educació: les retallades en l’ensenyament públic són un escàndol. En la recerca científica i l’abandonament de polítiques d’R+D+I i que necessiten polítiques a llarg termini. La precarizació de les ocupacions i el manteniment d’elevades taxes de desocupació, amb l’excusa de la relocalització de les empreses i la globalització dels mercats, les conseqüències dels quals més visibles són l’acceptació de condicions indignes de treball. La reducció de les ajudes socials. Tot això és part d’una desregulació dels drets, per cert, drets constitucionals, i del desmantellament de les conquestes socials. Aquestes polítiques afebleixen als governs. Respecte a la seguretat, i la seva evident privatització, necessito recopilar més informació per poder opinar amb criteri. Ho faré, el meu benvolgut lector.

No sé, o potser, no vull saber del tot, si la democràcia, no solament en aquest país, ha deixat de ser real. Sí que crec saber que el nostre vot està buit de contingut i que algú està escrivint el relat d’una supressió programada dels drets democràtics. Cap estat ni cap govern dels anomenats països més rics del món admetrà tal deterioració de la democràcia. En cas de fer-ho, probablement provocaria una revolució. Perquè això no ocorri, es manté una aparença democràtica fictícia, mentre el poder real es trasllada als nous centres de poder, on ni s’informa ni es consulta els ciutadans.

Quina diferència hi ha entre els partits de dretes o d’esquerres? Si ens cenyim a les polĂ­tiques que han practicat els uns i els altres, les diferències sĂłn gairebĂ© inapreciables. Els recordarĂ© quan el PP i el PSOE van pactar la reforma constitucional de l’article 135. Ho van fer d’un dia per un altre, sense explicacions, i les que van fer, es limitaven al fet que era un mandat de la UniĂł Europea. En aquesta reforma es van posar immediatament d’acord, sense fissures ideològiques, sense insultar-se els uns als altres. Calia salvar a la banca, aquestes entitats que socialitzen les seves perdudes i privatitzen els seus guanys. Per concloure, permeti’m el lector una cita de Hölderlin: «Que canviĂŻ tot a fons! […] En el taller, a les cases, en les assemblees, en els temples, que canviĂŻ tot a tot arreu!». Aquesta Ă©s la meva esperança.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li