La joventut de Catalunya: la guerra i la pau

0
1078

Alfonso XIII, rei d’Espanya, el 1931, va renunciar al tron, després d’unes eleccions que foren adverses als partits monàrquics. El 14 d’abril de 1931 a Espanya es proclamà la República, de forma pacífica.

El 18 de juliol de 1936 la major part dels militars espanyols s’alçaren amb armes contra el govern del Front Popular de la República. Entre els principals motius pels quals els militars justificaren l’alçament contra el govern, citarem l’oposició a unes lleis castrenses que els militars consideraven ofensives a l’exèrcit. L’altre motiu era per evitar el perill polític que el règim republicà degenerés a un marxisme soviètic, com amenaçava diverses nacions europees. I un tercer motiu, en protesta de l’assassinat del polític “jefe de las derechas”, José Calvo Sotelo, atribuït a policies per-tanyents al Ministerio de Gobernación de la República. Calvo Sotelo fou assassinat de nit i amb engany.

La impossibilitat d’un conveni pacífic entre l’exèrcit sublevat i el govern de Madrid originà una guerra civil que durà fins l’u d’abril de 1939 i donà la victòria als militars. La guerra s’estengué pel nord i pel sud d’Espanya. Causà milers de morts, ferits i destruccions.

En els primers moments de la guerra, a l’un i l’altre cantó, sorgiren voluntaris civils per lluitar. Per la República es presentaren voluntaris per anar a la guerra afiliats als sindicats, partits d’esquerres, socialistes, comunistes i anarquistes. Companys els armà i els donà entrada al govern de la Generalitat.

Els republicans difongueren una campanya de difamació als militars sublevats. Els qualificaren de “feixistes” i amb aquest pejoratiu, justificaren la guerra. No era cert. Els militars no eren “feixistes”. Bona part eren monàrquics que havien acceptat la República, alguns es declaraven republicans i la direcció militar dels sublevats, el general Emilio Mola, era monàrquic tradicionalista de Navarra.

Iniciada la guerra, el govern de la República reclutà joventut per formar un exèrcit. Els joves foren obligats a participar a la guerra. Demanaren diferents lleves. Joves de vint anys, tambÊ de mÊs grans, i especialment de mÊs joves. Al final de la guerra el 1938, demanaren a files la lleva del 1920, que tenien 16 i 17 anys. El poble en diguÊ la quinta del biberó.

La joventut, reclutada, ingressà de mala gana, als quarters, en demanar-los la lleva. Amb uns breus exercicis els portaren al front de guerra a Aragó, Castella, Andalusia, a l’entorn del front de Madrid, que era el centre neuràlgic de la guerra. Joves que mai no havien agafat una arma, es trobaren immersos a infanteria o artilleria. Tingué sort el jove que el destinaren a intendència.

A Catalunya, més d’un 15% de joves desertaren, en demanar-los la lleva. A ciutat hi havia mil estratagemes. La gran majoria de desertors que no volien anar a la guerra es refugiaren a pagès. Els pagesos acolliren sempre els pròfugs. Els alimentaven, els amagaven en coves de la muntanya, els informaven del transcurs de la guerra. Alguns familiars hi pujaven d’amagat i els portaven roba. La guerra era llarga. Els pagesos en general estaven convençuts que la guerra la guanyarien els militars.

També es calcula que un altre 15% de joves catalans es negaren a incorporar-se a l’exèrcit republicà per tenir un ideal contrari al govern d’esquerres, i desertaren. El mòbil era en sentir ofès els seus ideals religiosos, polítics i culturals i perseguits. Aquells joves menyspreaven aquella república del 1936, que perseguia la religió, assassinava centenars de sacerdots i religiosos, destruïa temples, clausurava escoles, i usurpava indústries i les governava a l’estil marxista. A alguns joves els havien assassinat familiars i amics, per les seves creences i ideals. A altres, havien espoliat les seves famílies.

Els desertors també es refugiaren a pagès. En clandestinitat s’organitzaven expedicions de pròfugs i perseguits que passaven a França o a Andorra, per la muntanya. Era perillós i el pas molt penós. També hi hagué fracassos. Alguns desertaren per mar o en el mateix front de guerra.

A Andorra, els desertors trobaven acolliment. Tot estava organitzat. Els portaren a l’Espanya dita “nacional”. Entraven per Irun. La major part dels catalans ingressà a la guerra, desitjosos que Catalunya recuperés la llibertat religiosa i cívica. Cal recordar amb respecte un gran nombre de catalans que formaven el Terç de Nostra Senyora de Montserrat.

En morir el general Emilio Mola d’accident d’aviació, prengué el comandament militar el general Francisco Franco. A Catalunya, finalitzà la guerra el 6 de febrer de 1939, en triomf dels militars sublevats. Retornaren a Catalunya els catalans que havien estat perseguits i els soldats desertors. Es reobriren les esglésies clausurades. El govern del Front Popular s’exilià vençut.

Centenars de joves catalans no pogueren gaudir de la pau. La guerra causĂ  milers de morts. Els soldats estaven enterrats a di-versos camps de batalla. Les seves mares els ploraren.

Milers de joves, llicenciats de la guerra, pogueren retornar a casa. A abraçar els pares, l’esposa o la promesa. En la pau, la joventut es reintegrà al treball: a la terra, al mar, a la fàbrica o al comerç. En la pau, junts els joves, oblidaren la guerra que ells no havien provocat, i tornaren a gaudir de les festes populars, en pobles i ciutats. Es celebraren casaments entre joves i noies, sense mirar les idees polítiques de les famílies. Tots, amics, en pau i alegria, tornaren a ballar, a puntejar sardanes, a les processons tradicionals, a cine i a futbol.

Parlem de fets històrics de 80 anys enrere que jo he viscut. La història de la joventut catalana. La major part d’aquells protago-nistes ja no són entre nosaltres.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li