La intensa vida nocturna de Llampaies

0
1704

Hi ha la creença que en els pobles petits no passa mai res. Els forasters després de visitar Llampaies solen comentar amb una certa enveja: aquí sí que esteu bé! Quina pau! Hem passejat per tot el poble, fins a baix a l’església i sembla que no hi visqui ningú.

Amb una primavera tan plujosa com la d’enguany, en què es combina el verd intens dels gira-sols encara no florits, l’exuberància nova d’atzavares, figueres i fruiters amb el groc del blat a punt de collir, la calma bucòlica d’aquests llogarets empordanesos encara és més acusada.

Però no us enganyeu, darrere d’aquesta pau beatífica s’amaga una intensa vida nocturna comparable a la del barri xinès més anomenat, en la qual participen una gran gamma d’actors. Comencem pels menys perillosos, els dits animals irracionals com senglars, teixons, guilles i musteles, passejadors habituals dels nostres carrers i consumidors de productes de proximitat dels horts i galliners locals. Fins i tot hem arribat a veure una marta, fent de turista a saltirons per darrere de casa nostra. Són veïns als quals ja estem acostumats i que coexisteixen sense massa conflicte amb la part d’animals denominats racionals, que som la resta.

Un altre element nocturn molt actiu el darrer any són els activistes independentistes o unionistes (els grocs o negres, per distingir-los en funció dels colors utilitzats en les seves pintades i contra-pintades). D’ençà d’uns mesos totes les superfícies públiques susceptibles de ser enllaçades amb un plàstic groc, ho estan i, a l’entrada del poble apareixen i desapareixen -de nit, per descomptat- murals reivindicatius i rètols de Municipi de la República Catalana que, alternativament, són pintats de negre per uns i netejats amb dissolvent pels altres. És una batalla fins ara incruenta (afortunadament).

Una altra activitat nocturna que periòdicament altera amb més freqüència de la desitjada el ritme vital i pacífic del nostre idíl·lic poble és la visita dels amigos de lo ajeno, nom que donava El Caso de l’època gloriosa de la premsa de successos als que escalaven façanes, forçaven finestres i portes per entrar als habitatges i ficar-se a la butxaca allò que més cobejaven. Hem tingut robatoris de totes menes: cacos bonifacios que salten per la finestra quan tu entres per la porta; violents kosovars amb passamuntanyes negres, indiferents a la presència dels habitants, rebentant a cops de mall portes blindades i obligant al propietari a plantar-los cara amb l’escopeta, i finalment altres lladres, més sofisticats a l’hora d’entrar, però amb semblant contundència a l’hora d’obrir caixes fortes amb serres radials. Cal citar com a rara avis un espècimen més exòtic tipus Pepe Gotera y Otilio, amb estil més barroer i no gaire criteri, com el que no fa gaires setmanes va robar a plena llum del dia de la plaça Major l’escultura de bronze El llançador de Llampaies, robatori resolt brillantment en poques hores pels Mossos, que van trobar el nostre llançador en un parracaire de Figueres, on l’havia portat a vendre a pes de ferralla.

Dissabte passat va tocar a casa meva mentre innocentment sopàvem a Bàscara. Quan vam entrar, semblava que hagués passat un tifó: calaixos i armaris buidats amb un escampall de roba i objectes pel terra. La finestra del primer pis que dona a l’era del veí,estava oberta de bat a bat. Sentírem veus i ens hi vam abocar. Una parella ens mirava estupefacte. Acabaven de veure saltar com un gat des de més de tres metres, de la nostre finestra un home jove emmascarat, prim, llarg i molt àgil. Van puntualitzar que era del país.

– Com ho sabeu? Li vam demanar sorpresos.

– Doncs perquè en caure va dir «¡HĂłstia!» i va sortir corrents.

Els Mossos van comprovar que en menys d’hora i mitja havien entrat a quatre cases. El botí, molt minso. Per sort era un especialista que tan sols buscava euros i com que d’això fa temps que tots en busquem, no en va trobar gaires. De tota manera amb els que va replegar d’una i altra cartera, l’hora de feina li va sortir més rendible que treballant de manobre. Ordinadors, càmeres de fotos, mòbils ja no son fruit cobejat, els peristes deuen tenir els magatzems plens i internet ha ensorrat les botigues de segona mà.

Ningú havia detectat la presència d’algun cotxe desconegut en el qual hagués pogut fugir el lladre, però un veí que a les dotze de la nit prenia la fresca davant de casa seva havia vist passar un jove de característiques semblants al que van veure saltar de casa nostra en bicicleta.

DANI TORRENT

Feta la denúncia a comissaria i després que la Científica vingués a prendre empremtes, vam dedicar la resta del cap de setmana a posar ordre al caos domèstic. Dilluns tot estava en ordre i ja tornava a estar treballant a l’ordinador quan van trucar a la porta. Miro per la finestra i una noia rossa de bon veure em diu si pot parlar un moment amb mi. És d’una empresa de seguretat molt coneguda i em ve a oferir la millor alarma del món mundial. Recordo la meva època de venedor d’enciclopèdies a porta freda i resignat a escoltar-la, la convido a seure al banc de pedra de la porta. M’ensenya un catàleg amb una sèrie de prestacions amb uns preus que són un robatori per si mateixos.

– No ho miri, per a vostè, hi ha una oferta i tots aquests aparells sĂłn gratuĂŻts, diu somrient.

Em sento igual que quan va morir la meva mare i el de la funerària em mostrava insistent un catàleg de taüts de diferents colors i categories i jo només pensava a fugir d’allà.

La noia va passar a explicar-me les meravelles dels sofisticats equips de seguretat, que a mi em sortirien de franc! Càmeres de vigilància, detectors de fums, de sorolls, contacte directe amb la central d’alarmes i connexió directa al mòbil. A més a més m’explica amb delectació que l’equip inclou un enginyós inhibidor de les ones dels aparells que poguessin portar els lladres per inutilitzar l’alarma i un munt de virgueries més. Vaig quedar aclaparat i esmaperdut. Si instal·lava tot aquell enginy a casa meva, quedaria en un estat d’angoixa permanent. Sonaria l’alarma cada cop que em descuides de posar el codi, o pel fum de la paella del sofregit cremat. Això si no era el gat passant davant els detectors o els meus nets amb un cop de pilota. I el que m’atabalava més era aprendre’m un altre codi. Crec sincerament que tinc les neurones saturades de codis: el del telèfon, el de l’ordinador del despatx, el de casa, el d’internet, el de la Caixa, el de la Casa de Cultura, el d’Iberlibro, el de la base de Tirant i tots els que no recordo.

Li vaig dir que estudiaria la oferta i la trucaria la setmana pròxima.

– La setmana pròxima! Em va respondre, escandalitzada que desaprofitĂ©s aquella oferta que semblava que m’assegurĂ©s el repòs etern.

A la pau del coixí rumiant les coincidències i l’actuació de la venedora de seguretat, m’he recordat d’Els Soprano, on, si no recordo malament, Christopher, el nebot espavilat d’en Toni Soprano, es dedica a vendre protecció a botiguers i comerciants. Els que s’hi resistien casualment tenien algun ensurt de tal manera que a la següent visita d’en Christopher contractaven a ulls clucs els seus serveis. La imaginació d’un Escorpí com jo, que té fama de malintencionada, veu una possible relació de causa-efecte entre el Fantomas ciclista del robatori i la venedora rossa d’aparells de seguretat.

A punt d’enviar l’article hi ha novetats: aquesta nit del 15 de juny han tornat a robar a Llampaies. Han entrat a quatre cases!

S’ha de dir, en honor a la veritat, que un dels habitatges tenia una alarma que ha alertat els propietaris, que no hi eren, però han avisat pel WhatsApp del poble perquè algun veí s’acostés a veure què passava i ha sigut la mobilització dels veïns el que ha foragitat els lladres.

Ara, al matĂ­, el poble estĂ  tranquil, llueix el sol, se senten cantar els ocells, els carrers sĂłn deserts; ningĂş diria la vida nocturna que portem!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li