La guerra de la informació!

0
789

Vaig sentir, que l’Estat està lliurant una guerra a Catalunya. No li puc dir al lector on ho vaig sentir ni a qui la vaig sentir dir. L’únic que recordo és la meva estupefacció quan vaig escoltar la paraula guerra. Dissabte passat, vaig tornar a sentir parlar de la guerra bruta que va lliurar l’Estat a Euskadi i com ha imposat un relat únic, el seu. Aquestes guerres són informatives, es fan amb periodistes i es lliuren en els mitjans de comunicació per imposar un relat, per construir un estat d’opinió, per tergiversar la realitat i crear una realitat paral·lela que acaba per creure i imposar-se com si fos certa. Aquestes guerres de paper, d’ones hertzianes o catòdiques o digitals, de vegades, causen destrosses semblants a les gestes bèl·liques, a les quals tan aficionades són les potències militars i econòmiques que dirigeixen els destins del món.

L’ús dels mitjans de comunicació i dels instruments de la cultura per crear realitats paral·leles no és nou. Ho va fer Hitler, quan es va rodejar de cineastes i homes i dones de l’espectacle per crear un univers artificial que semblava real. Ho va fer Leni Reifenstahl, quan va rodar El triomf de la voluntat, el 1934, sobre el congrés nazi de Nuremberg: «Els preparatius del congrés van ser establerts conjuntament amb els treballs preliminars del film, és a dir, que l’esdeveniment va ser organitzat de manera espectacular, no només com a reunió popular, sinó també per tal de subministrar la matèria d’un film de propaganda… tot ha estat determinat en funció de la cambra» (L. Reifenstahl). No només van ser els dirigents nazis els qui van utilitzar el cinema, la ràdio i la premsa per crear realitats, ho van fer Mussolini i Stalin, entre els dictadors, els nord-americans també van utilitzar la propaganda per imposar les seves idees, ho va fer Roosevelt amb la ràdio i el cinema per imposar la «guerra del mercat domèstic», el que va propiciar l’augment de la producció al seu país, un dels grans èxits del New Deal. Aquí, en aquest país, durant quatre dècades, quan s’anava al cinema, abans de la pel·lícula, es passava el NO-DO per a major glòria de les gestes del dictador Franco.

Per les cites, dels dos paràgrafs anteriors, sembla que aquest ús dels mitjans de comunicació i culturals és cosa d’un passat molt remot. No és així, el temps ha sofisticat la creació de mons paral·lels i de mentides que no li passen factura a qui les creen i generen. Anem a un passat més recent, abans d’aturar-nos en la nostra realitat del present.

El filòsof francès Jean Baudrillard va escriure un petit assaig que va titular La guerre du Golfe n’a pas eu lieu (‘La guerra del Golf no ha tingut lloc’): el va publicar, a París, Editions Galilée, i a Espanya, l’editorial Anagrama, totes dues edicions el 1991. En aquella guerra, les hostilitats van cessar el març del 1991, d’aquell succés, Baudrillard va escriure: «Ocupant el lloc del desafiament guerrer, es converteix en sinònim de la debilitat de la guerra. I tots nosaltres, ostatges de la intoxicació dels mitjans de comunicació, induïts a creure en la guerra, com abans en la revolució a Romania, sotmesos al simulacre de la guerra com arrest domiciliari, ja som tots, in situ, ostatges estratègics: la nostra posició és el televisor, on virtualment ens bombardegen diàriament, mentre seguim complint també amb la nostra funció de valor de canvi». En resum, en les seves pròpies paraules: «Ja no estem en una lògica de passar del virtual a l’actual, sinó en una lògica hiperrealista de dissuasió de la realitat mitjançant el virtual». En aquell any, el 1991, no estaven desenvolupades les xarxes socials, la societat de la informació era una realitat entre militars i centres d’investigació científica, que no havia arribat a popularitzar-se. Amb la xarxa, amb les tecnologies de la informació generant xarxes socials, els creadors de mons paral·lels, de realitats virtuals, estan en el seu màxim apogeu, i donen major difusió a les mentides vertiginoses que produeixen els creadors d’opinió i els mitjans de comunicació. I tots aquests enunciats es produeixen en països democràtics, és a dir, s’utilitza la propaganda de manera descarada per jugar un paper dominant en la societat. En fi, com diu un personatge en la pel·lícula Mort d’un ciclista, de José Antonio Bardem: «La guerra és una cosa molt còmoda. Se li pot donar la culpa de tot», fins i tot a aquestes guerres de paper, ones i bits.

El Consell d’Informatius de RTVE fa uns anys que denuncia la manipulació i la censura que l’ens públic fa en els seus informatius. El Govern de M. Rajoy utilitza la televisió i la ràdio públiques per crear informacions que afavoreixen el seu partit i els interessos que ells representen, interessos no sempre manifestats amb llum i taquígrafs.

Dissertem sobre la manipulació informativa aquí i ara, en aquest país nostre.Un exemple molt sensible, el de l’educació. Des que va accedir al poder, el 2011, el govern del PP ha intentat canviar l’educació a Catalunya, per això, ha utilitzat tot un arsenal de mentides i mitges veritats, d’intents d’imposar lleis i de crear opinions contra el model educatiu català. Al principi va ser allò que «cal espanyolitzar els nens catalans». Era el temps de la majoria absoluta, de governar per decret llei per imposar reformes de codis penals i de lleis, les conseqüències patim i tenim consciència dels seus efectes ara. Quan no va quallar això d’espanyolitzar els nens catalans i el ministre va intentar arreglar-ho amb allò de catalanitzar els nens espanyols, la va liar una miqueta més i allò es va trobar a l’oblit. Seguidament es va donar ales i es va utilitzar al partit de Ciutadans per continuar avivant el foc contra l’educació a Catalunya. Semblava que tots els intents per acabar amb el model educatiu no trencaven el consens i havien estat en va. Fins ara ha estat així, ara, han trobat una escletxa amb la qual imposar el seu criteri: a l’escola catalana s’adoctrina als nens. Per exemple, el que està passant a l’IES de Sant Andreu de la Barca, on es vol jutjar uns professors per incitar a l’odi contra uns alumnes que són fills de guàrdies civils. La convivència en aquesta població comença a trencar per la pressió informativa. A les parets de l’institut van aparèixer pintades contra uns professors després que el diari El Mundo publiqués les seves fotografies i els noms i els acusés d’incitar a l’odi contra les forces de seguretat de l’Estat. En els pròxims dies, dos secretaris d’Estat aniran a l’IES per investigar aquests delictes d’odi. Circumstància del tot insòlita i sense precedents.

Sobre l’intent de censurar TV3 i Catalunya Ràdio hi ha declaracions un dia sí i un altre també. Declaracions de representants del Govern i d’altres membres del Partit Popular i de Ciutadans, fidel seguidor en aquest aspecte dels postulats de M. Rajoy. Resulta una mica vergonyós acusar uns mitjans de manipulació quan els treballadors de l’ens públic de RTVE acusen el Govern de manipulació i censura. Fa un parell de setmanes, un amic va venir de Madrid a donar una conferència a Girona. Ens vam veure aquell dia. Durant el sopar, va sortir el tema de la independència de Catalunya. Em va donar la seva opinió, evidentment contrària al fet que es produís aquesta separació de Catalunya d’Espanya. Vam dissertar fent un recorregut per la història d’aquest país fins a arribar a l’actualitat. Li vaig comentar allò de Sant Esteve de les Roures. No havia llegit ni sentit ni vist cap notícia que informés sobre aquest poble de ficció. Vam parlar de les notes de castellà que havien tret els alumnes catalans i les vam comparar amb les dels nens d’altres regions d’Espanya. En les seves paraules, els nens catalans havien tret millor nota que els seus homòlegs d’altres parts de l’Estat. Vam parlar de l’1 d’octubre, del discurs de Felip VI, de les manifestacions pacífiques i multitudinàries, de les eleccions del 21 de desembre, del 155, dels Comitès de Defensa de la República. De tot, i cap dels dos va fer res per convèncer l’altre. No sé si el meu amic va processar els arguments que li vaig donar, però quan tornava cap a casa vaig recordar els meus estius de joventut, quan el primer cap de setmana del mes d’agost el passava a Estella, Navarra: érem joves, anàvem sempre en quadrilla a córrer davant de les vaquetes. Acampàvem a la vora del riu i cada matí apareixíem per casa per canviar-nos de roba, abans d’anar a esmorzar a la Mallorquina. Allà confraternitzàvem amb els nois i les noies que venien de tots els racons d’Euskadi. Ells ens explicaven una realitat basca que nosaltres desconeixíem. El seu relat de la realitat era molt diferent. Ells parlaven de batallons feixistes, de tortures, d’estat d’excepció; la veritat, a nosaltres ens costava creure. Vam anar, en aquells anys, a Sant Sebastià, a Mondragón, a Bilbao, a Vitòria, i en tots aquests llocs, el relat de la realitat era molt diferent del que ens explicaven en els mitjans de comunicació. Això recordava de tornada a casa. I vaig pensar que el relat de la realitat que em va fer el meu amic madrileny i el que li vaig fer jo eren igual de divergents. Quan aquest temps passi, parlaré amb el meu amic, que com a bon científic intentarà verificar totes les informacions que apareixeran en els mitjans de comunicació, i llavors sí que publicaran la veritat de tot el que està succeint a Catalunya, en aquest temps nostre. Fa molts anys que exerceixo aquest meravellós ofici de periodista. Alhora, tinc un cert neguit pel desprestigi de la professió, a causa de com l’exerceixen alguns individus. No obstant això, soc optimista respecte al seu futur, hi ha cares noves que treuen el cap als mitjans de comunicació i treballen amb rigor, honestedat i intel·ligència.

A ells i elles, a aquests periodistes forjats en el dia a dia, els agraeixo el seu esforç, i més, quan sé que estan mal pagats i poc valorats per algunes castes que segueixen maneflejant en els mitjans de comunicació.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li