La gran pel·lícula: Covid-19

0
1037

Des que va començar la Covid, sembla que estiguem vivint una pel·lícula de gènere fantàstic, com no podria ser d’una altra manera, a l’espanyola. No de les que s’estan fent últimament, tals com Un monstruo viene a verme, o altres. Més aviat sembla una espanyola dels anys setanta, tipus Cateto a babor, d’Alfredo Landa. En aquest cas, el protagonista és Pedro Sánchez i tot el seu govern, per acabar com el final de Titànic. Des del principi, tot semblava una comèdia, tipus El camarote de los hermanos Marx.

Malgrat tots els avisos que ens arribaven de la Xina i de la veïna Itàlia, més els informes d’experts, el govern va fer orelles sordes, com si la Covid-19 fos impenetrable a les fronteres espanyoles, un virus del qual estàvem protegits, per ser qui som. Olé, olé olé! Fent cas omís, es van permetre manifestacions com la del 8-M, per al cap de sis dies fer un gir de pel·lícula i confinar tothom a casa. Amb sis dies de diferència es passà de la multitud social a la soledat total.

Durant el confinament, ens hem adonat de les mentides que anaven sortint, les descoordinacions entre el Govern central i les comunitats autònomes, el desgavell de la xifra de morts, com el Govern anava sense rumb fix ni tenia cap pla, vaja, «a salto de mata», per si no n’hi hagués prou, apareixen personatges secundaris com el portaveu de la Guàrdia Civil, que diu que ens estan espiant a tots, o el Sr. Iglesias, que sembla aprofitar qualsevol situació per implantar el règim comunista; ha de tenir més paciència, Sr. Iglesias.

La veritat és que les aparicions dels portaveus designats pel Govern central per explicar la situació feien molt de riure.

Però si parlem de ridícul i improvisació, ens n’hem d’anar al final de la pel·li. Un final dramàtic per totes les morts hagudes; de total ciència-ficció, per no resultar creïble cap explicació, pensant si realment era possible que estigués passant tot el que s’observava; final còmic i alhora trist. Les millors rialles arriben al final de la pel·li, amb el plantejament de les fases, de com es duran a terme, fent i desfent els plans de desescalada cada setmana i canviant-ne els detalls cada mitja hora. Episodis com el de les mascaretes, els test prova no homologats i defectuosos o el mateix Fernando Simón dient-nos que també tenia el coronavirus han estat molt aconseguits pels guionistes.

Diuen que una bona pel·li és la convida a la reflexió de l’espectador. I aquesta sens dubte ho fa, hi ha moltes preguntes que queden a l’aire. I moltes casualitats que poden ser-ho, o no.

Reflexions: nombre de morts de Covid-19, totes han estat per la seva causa? O potser ha interessat atribuir-les al virus?

De no tenir perill es passa a confinar la població més de tres mesos. Del fort confinament i les fortes restriccions, es passa a una desescalada mutant cada tarda i en hores, que confon la població. Després es queixen si algú es salta l’establert? Però si no ho saben ni ells!

Sembla que el protagonista de Cateto a babor, Sánchez, té uns directors d’origen europeu molt durs, els quals el fan canviar de paper segons les exigències dels grans productors: els milionaris invisibles, que ho mouen TOT.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li