La Figueres d’Isabel-Clara Simó

0
2398

Procedent d’Alcoi, va ser destinada el 1967 com a professora de Literatura a l’institut Ramon Muntaner


 

Nascuda a Alcoi fa 76 anys, Isabel-Clara Simó ha estat una de les autores més reconegudes de la literatura catalana amb títols com És quan miro que hi veig clar, Històries perverses, guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or; La salvatge, amb què va guanyar el Premi Sant Jordi; Dones o T’estimo Marta. Era una dona decidida, observadora, molt culta i mediàtica. La seva mort, el passat 13 de gener, va colpir tot el món cultural de casa nostra. A Figueres, però, és on va començar tot. Aquesta és la història d’aquells inicis, que ha passat quasi desapercebuda en el moment de la seva desaparició.

Ho explicava ella mateixa al seu llibre Els racons de la memòria: «La primera vegada que vaig posar els peus a Figueres anava a exercir, amb un posat tan ingenu com solemne, la meva funció de professora de filosofia, per a la qual tasca m’havia preparat a la Universitat de València. El meu encontre amb Figueres va ser sobtat, xocant, enlluernador. Jo venia de la València rendida, cansada, reumàtica i aclaparada, i anava a parar a un país rialler que es burlava del mort i de qui el vetlla». Era el setembre del 1967. Una dècada més tard ja començava a ser un referent del periodisme i de la literatura catalanes.

Des que l’any 1978 va guanyar el Premi Víctor Català, va publicar una cinquantena de títols en gairebé tots els gèneres: novel·la, narrativa breu, narrativa juvenil, teatre, poesia, guions radiofònics i televisius, reculls d’articles, assaig, memorialística… Ha estat guardonada amb el Premi Sant Jordi, el Premi de la Crítica Serra d’Or, en quatre ocasions amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, amb el Premi Andròmina de narrativa, el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, la Medalla d’Or d’Alcoi, el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana i el 2017 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre altres.

Molt compromesa políticament i en la defensa de la llengua catalana, Isabel-Clara Simó va tenir una llarga trajectòria vinculada als mitjans de comunicació. Va ser directora de la revista Canigó, creada a Figueres l’any 1954 pel qui seria el seu marit, el periodista Xavier Dalfó, i era articulista habitual d’El Punt-Avui, entre altres mitjans escrits, i també col·laborava en tertúlies a la ràdio i la televisió. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat, professora de la Universitat Pompeu Fabra i vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1999 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

RELACIÓ AMB FIGUERES. «Vaig quedar enlluernada. Figueres era una ciutat europea. Als seus aparadors hi havia de tot. Es ballaven sardanes. Es desenvolupava una vida cultural intensa!», va explicar Simó en la xerrada «Lliçons de càtedra» que va fer a Figueres ara fa tres anys, acompanyada per l’actual consellera de Cultura de la Generalitat, Mariàngela Vilalllonga, aleshores en la seva condició de directora de la Càtedra de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona. En aquest context, el de la vida cultural figuerenca de finals dels anys seixanta, Isabel-Clarta Simó va conèixer el periodista Xavier Dalfó i s’hi va casar just un any després.

Nascut a Figueres l’any 1933 i traspassat el mes d’abril del 2016, Dalfó, amb només 21 anys, va abandonar el negoci familiar, Can Dalfó, un comerç de roba al carrer de Girona de Figueres, per dedicar-se durant tres dècades al món del periodisme. En realitat va realitzar gairebé totes les feines que requerien treure al carrer una publicació mensual que va néixer en l’àmbit local i que va tancar, amb un llarg bagatge, el mes de març del 1983, convertida en el setmanari d’esquerres i independentista de referència a Catalunya.

El 1971, Canigó es va convertir en un setmanari d’informació general, i l’any 1973 va decidir traslladar la seva seu a Barcelona per esdevenir una revista d’àmbit nacional. En aquell moment Isabel-Clara Simó en va assumir la direcció, que fins aleshores havia exercit el seu marit. De l’etapa figuerenca, les entrevistes que més la van impactar van ser les que va fer a Joan Vinyoli, Salvador Espriu i Salvador Dalí. També recordava l’amistat amb Maria Àngels Anglada, que durant anys va fer la crítica literària de la revista.

Moltes altres coses, però, va descobrir l’escriptora a l’Alt Empordà. Així recordava que abans de casar-se residia a l’hotel Armendares –situat a davant de la Torre Galatea– però que «a les nits, i havent sopat, baixava fins a la Rambla i em ficava a l’Astòria, el cafè que la presideix, mirava la tele, feia un cafè o una Coca-cola i feia tan poca nosa com podia. Un dia, però, feien un partit de futbol, que no m’interessava en absolut. Hi jugava la selecció espanyola contra qualsevol d’altra. La sorpresa va ser la reacció dels habituals de l’Astòria: cada cop que aquell altre equip marcava un gol, cridaven de plaer, aixecaven els braços i el cantaven com si l’acabessin de marcar ells mateixos. A Figueres, cada cop que la selecció espanyola perdia, tothom estava content».

D’aquella època també explicava irònicament que «a l’Empordà s’ha follat sempre amb alegria, i les relacions adulterines han estat sempre comentades als cafès amb bonhomia i una inevitable malícia». També recordava que «la majoria de figuerencs aleshores fugia de tant en tant a Perpinyà a comprar formatge i foie gras i a veure cinema cochon. També compraven llibres prohibits i revistes desvergonyides. Els semblava que hauria estat una malversació viure a tocar de la frontera sense fer servir aquest privilegi. Les autoritats vigilaven ben poc les fronteres, i menys quan hi passaven els autòctons». Tot plegat, fruit d’un temps i d’un país. Descansi en pau aquesta veterana escriptora nascuda literàriament a Figueres. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li