‘La famiglia è la Cosa Nostra’

0
854

Sovint perdem el nord fixats en quimeres inexpugnables típiques de messies i somiatruites i ens oblidem dels nostres senzills orígens, no tan sols personals, sinó també de la nostra societat i del nostre entorn.

Etimològicament parlant, la paraula família prové del llatí famulus-famel, que vol dir ‘servent’, i a l’antiguitat es considerava que la família era el conjunt de persones i esclaus que vivien amb l’amo.

La dinàmica social i econòmica ha transformat i reduït aquesta servitud al vincle de sang i al parentesc, amb la formació de molts tipus de famílies; matrimonis heterosexuals i homosexuals, interracials, monoparentals, família nombrosa, parelles de fet, etc.

Bona part de l’èxit de l’economia de la burgesia catalana a partir de mitjans del segle passat es deu a la proliferació de petits negocis o comerços -ara es diuen autònoms, pimes i micropimes…- basats en l’àmbit familiar i potser algun empleat de reforç, com també ho fa un conegut grup religiós.

Si bé és normal que a tothom no li hagi anat igual el desenvolupament i l’expansió del seu negoci al llarg del temps i dels governs o desgoverns, veiem empreses familiars que per les diferents crisis sofertes, la pressió fiscal, l’endeutament excessiu, els impagaments, la mala gestió, etc. han hagut de tancar les portes i altres que degut a la histèria col·lectiva de l’enrenou del malanomenat prucessss s’han hagut d’exiliar mes enllà de la franja de ponent (aquests són els veritables exiliats, no els de les vacances pagades a Waterloo, Irlanda o Suïssa).

Malgrat que la definició de família esta vinculada a la sang o al parentesc, hem pogut observar com tenim una família molt nombrosa i amb uns orígens ben curiosos… és l’anomenada família del 3%, que com moltes famílies, han anat creixent i arriben en alguns casos fins al 20%o més, escampats lliurement pel territori.

Aquests grups familiars no estan compostos només pels cadells dels progenitors, sinó que amb la proliferació del síndrome de l’egipci, s’han anat reproduint amb molt èxit com conills fins assolir una bona xarxa de clientelisme i servitud envers dels sers superiors messiànics de torn.

La subordinació al capo és un nexe d’aquesta societat immersa en el deliri d’uns quants que porta la ruïna a tots i que sempre s’ha tractat com un problema polític, si bé, gràcies a la manipulació i la intervenció dels mitjans de comunicació, l’adoctrinament a les llars d’infants, escoles, instituts i universitats, el supremacisme, les tàctiques de manipulació de masses del nacionalsocialisme del centreeuropeu de mitjans del segle passat i la passivitat dels governs centrals, s’hauria de tractar com un problema de reprogramació mental.

Si en el primer moment que es va desencarrilar la política a Catalunya s’haguessin pres un cafè i haguessin parlat del possible desequilibri fiscal, les infraestructures i d’altres temes, s’hauria tallat el problema d’arrel…amb diàleg o, si més no, amb una clatellada en el seu sentit figurat o virtual.

Però tot avança, potser no com molts desitjaríem i degut al ritme de vida vertiginós que portem, és molt complicat establir unes normes i uns límits, tant a la vida política com a la familiar.

Sovint, per desídia, ignorància, recompensa enganyosa o esgotament, donem respostes incorrectes i perjudicials a situacions bel·ligerants pe tal d’evitar la confrontació i només posposem el problema.

Recordo haver assistit a una xarrada a la llar d’infants, en què se’ns recalcava als pares que no som els amics dels fills, sinó els seus pares, i s’ha de respectar una jerarquia, unes normes i establir uns límits; això del colegueo està molt bé amb els companys d’estudis, de la feina, però a casa respecte als pares, en els estudis als docents i a la feina, al patró. S’han de tenir clars determinats criteris sobre les coses, tenir referències constants, ensenyar a organitzar-se, a respectar els altres i a reconèixer els límits dels demes; les pautes i les normes aporten traquil·litat i estabilitat i ajuden a estructurar el funcionament cognitiu oferint una estructura sòlida i són una referència per saber que, en algunes ocasions, no podrà aconseguir tot allò que desitgi. Acceptar el no és un entrenament de futur per a les possibles frustracions que trobem al camí de la vida familiar, laboral, social i política.

L’opulència econòmica i el fet de voler aparentar són enemics d’establir els límits; sovint escolto la sentència «jo no ho vaig tenir quan era petit i no vull que li manqui de res al meu fil»… Estem parlant d’emplenar la panxa o d’unes esportives de 200 €, patrocinades per un mercenari del futbol que li duraran igual que unes de 35 € de marca blanca? Parlem d’un smartphone de 1.000 € o d’un telèfon per poder parlar amb internet de 150 €? Parlem d’un utilitari o d’un bòlid de 300 CV de potència? Com establir la diferència entre el que és una necessitat, un luxe o una temeritat?

No establir límits, tant a la vida social, familiar com a la política, comporta riscos innecessaris i, massa sovint, conseqüències catastròfiques i irreversibles.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li