L’evolució del turisme

0
800

No fa tant, es pensava que l’estiu de mica en mica s’anava escurçant fins a arribar a ser el període de temps comprés entre el quinze de juliol i el quinze d’agost. Turísticament parlant, és clar. Només un mes.

En poques dècades s’havia passat de l’estiueig que durava gairebé tres mesos a considerar estiu només el període de mitjans de juliol a mitjans d’agost. Anàvem a estius cada cop més curts i a temporades turístiques en les quals la desestacionalització era un fracàs.

Tot això està quedant enrere.

D’una manera sibil·lina, sense que ningú se n’adoni s’està produint una petita revolució. És cert que el país, parar el que se’n diu parar, només ho fa a l’agost, però també és cert que les vacances estan molt més distribuïdes al llarg del calendari que fa uns anys. Ningú no dona per finalitzat l’estiu a finals d’agost. Conscientment o inconscientment s’intenta allargar la millor estació de l’any fins a la Diada i el posterior inici escolar.

Avui en dia, l’estiu és el període que va de Sant Joan a l’onze de setembre. I dins d’aquest període, hi ha diversos pics al calendari. L’estiu és molt més que les vacances.

Cada cop hi ha més oferta de festes majors, festivals, de productes turístics i d’ofertes a finals d’agost i principis de setembre per a aquells que no volen deixar enrere l’estiu. L’Acústica i la Mostra del Vi en són dos molt bons exemples.

Cada cop és més evident la quantitat de turistes que hi ha al juny, juliol, agost o setembre a Figueres, per exemple. En el cas de la capital de l’Empordà, el turisme és bastant important des de març a gener. Només durant els mesos de gener i febrer hi ha pocs visitants. A la resta de l’any, la desestacionalització de mica en mica s’està produint.

Una desestacionalització que costa molt més en les tradicionals destinacions de sol i platja que veuen reduït el seu atractiu durant els mesos menys calorosos; és el turisme urbà, molt vinculat al factor cultural i l’oferta del rerepaís els qui tiren del carro. Per raons òbvies. El seu atractiu va més enllà del temps que faci. No hi ha dependència meteorològica.

Si ens hi fixem, Barcelona, Girona, Tarragona, Figueres no depenen dels mesos d’estiu. S’han convertit en destinacions turístiques importants que ja no només són capaces d’atraure visitants, sinó que a més en reparteixen arreu del territori. Sense el potencial de Barcelona, no s’entendria l’augment de visitants a Girona i Figueres.

Però el rerepaís també compta. L’interior del país és capaç de tenir atractius que per si sols no són suficients però que sumats acaben aconseguint una massa crítica suficient per començar a desestacionalitzar la nostra destinació. L’enoturisme, el senderisme, el turisme esportiu, el turisme de natura o ecoturisme, el turisme cultural i patrimonial són només algunes tipologies de turisme que augmenten cada dia més i que estan especialment ubicats a allò que entenem com a rerepaís. Fins al punt que moltes destinacions madures de sol i platja comencen a apostar clarament per alguns d’aquests turismes en temporada mitjana o baixa. L’exemple del turisme esportiu a molts municipis de costa és evident, però n’hi ha més.

Cada cop més, anem a temporades més llargues turísticament parlant i a una desestacionalització que es consolidarà al llarg de l’any a les ciutats amb oferta patrimonial, cultural i comercial i en un rerepaís que podrà oferir coses fora de temporada més enllà del sol i platja.

El gran tema és com aconseguir la desestacionalització real a les destinacions madures de la costa. Això és molt més complicat. Perquè la seva realitat a l’estiu i a l’hivern no té res a veure. El primer pas, però, sens dubte serà intentar consolidar un estiu al més llarg possible: juny, juliol, agost i setembre. Aquest és el primer pas. L’altre és entendre com es pot desenvolupar una oferta al llarg de l’any que sigui la suma de la força del turisme urbà, el complement del rerepaís i els recursos turístics de les localitats de costa. Tocaria intentar-ho.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li