La corrupció política deriva de la corrupció moral

0
631

Conversava amb un amic sobre El Quixot, aquest llibre que tant se cita i que tan poc s’ha llegit, doncs, d’haver-se llegit amb atenció i profunditat, un servidor no té cap dubte que aquest país tindria uns valors morals que no permetrien que cap corrupte ostentés un càrrec públic, ni gaudís d’aforament, ni tingués més destí que pagar per les seves presses, sigui una persona física o jurídica.

Li deia al meu interlocutor que el llibre que millor ens defineix és el Lazarillo, com a fidel representant de la picardia, aquest gènere literari tan hispà. Durant la conversa, va aparèixer la figura de Quevedo i la seva vida del buscón, els seus poemes i les seves guerres dialèctiques amb Lope de Vega. Riem, que bona falta fa en aquests dies que vivim i, encara, necessitaríem molt més humor per suportar el trimestre de març, abril i maig, en el qual un dia sí i un altre també sentirem, veurem i llegirem tots els insults, tots els reguitzells de promeses d’uns i d’uns altres que no seran, en la seva majoria, complertes. Molt em temo que aquesta classe política seguirà fidel a la dita dels Comptes del Gran Capità, que segons el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola són «els comptes exorbitants i formats arbitràriament i sense la deguda justificació».

En el regne d’Espanya, partits i polítics estan sent jutjats per corrupció. L’estat de corrupció és públic i evident, i també, ho és que no sembla afectar-los gens ni mica, ni als polítics ni als seus partits. És aquí on vull incidir, en la tolerància a la corrupció i en la seva íntima relació amb la corrupció moral.

Estic escrivint a casa aquesta tribuna, la qual cosa em permet buscar les paraules de Marc Aureli i de Ciceró, un emperador i un polític i jurista romans. Buscant les seves cites viatjo a un temps molt llunyà. Ho faig, impulsat per unes paraules que em va dir un jove estudiant de Filosofia, sobre la immoralitat de la societat en la qual vivim. A ell, li transcric algunes meditacions i alguns deures escrits per l’emperador i pel polític republicà. De Ciceró, els reprodueixo: «Lucrar-se amb l’estat no només és immoral; és criminal, una infàmia». Recordo quan Felipe González era president del Govern, ell, i un bon nombre de polítics, en les entrevistes periodístiques, feien gala de les seves lectures. Sentint-los avui, sembla que poc ha quedat en les seves memòries, de les seves saberudes lectures d’antany (més endavant il·lustraré aquesta afirmació).

Pensant, en aquests dies per venir, intento imaginar què s’estarà maquinant, entre bambolines, per aquest poder invisible i dominant que ostenta l’autoritat del país, això que els anglesos defineixen amb la paraula establishment. Penso en això perquè és ocult, perquè d’aquí a alguns anys aquesta veritat oculta sortirà a la llum. Llavors, si és que vivim per veure-ho, sabrem la influència d’aquestes manipulacions en les nostres vides. I, més encara, sabrem de les corrupcions morals, polítiques i econòmiques, en les quals han posat els fonaments aquests grups de poder les seves influències, per fabricar una realitat al seu gust i mesura.

Posaré un exemple de manipulació, amb el qual espero donar llum a les meves paraules, apel·lant la capacitat crítica del lector:

Dimecres passat es va celebrar un acte en honor del cap de l’Estat. Aquell dia, Felip VI va rebre de l’Associació Mundial de Juristes l’alta distinció de la Pau i la Llibertat, acte que va aprofitar l’homenatjat per declarar: «És inadmissible apel·lar una suposada democràcia per sobre del dret […]. Sense el respecte a les lleis no existeix ni convivència ni democràcia». En una primera lectura no sembla que aquestes paraules tinguin cap mena de connotació, però són paraules pronunciades quan s’està celebrant el judici del Procés, en el qual hi ha dotze polítics catalans defensant-se de l’acusació de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics per convocar un referèndum. Bé, recordem que va passar aquell 1 d’octubre del 2017: 2.286.217 milions de catalans van votar (una participació del 43% del cens). Votació en la qual el sí va obtenir 2.044.038 vots (90,2% del vot vàlid); el no, 177.547 vots (7,8%); en blanc, 44.913 vots (2%) i nuls 19.719 vots. Si a aquestes dades hi afegim les de la consulta del 9 de novembre del 2014, en la qual van votar 2.305.290 catalans, i si hi sumem els resultats de les votacions al Parlament de Catalunya i les analitzem, resulta raonable pensar que les paraules i els gestos del cap de l’Estat van causar i causen, en més de la meitat de la població de Catalunya, un malestar perdurable; malestar que s’agreuja cada vegada que el monarca abandona el seu paper d’àrbitre.

A mi, em crida l’atenció la manera de fer d’un cap de l’Estat que no ha estat triat democràticament, atès que ocupa aquesta prefectura de manera hereditària i no confirmada: la monarquia actual la va restaurar el general Franco, el 1969, quan va dictar que la prefectura de l’Estat recauria a la seva mort, en el príncep Juan Carles de Borbó i Borbó i no en el legítim hereu al tron de la monarquia espanyola, Joan de Borbó. L’única cosa que va confirmar el poble espanyol va ser una Constitució, que l’establishment interpreta al seu gust. Per tot el que s’ha exposat, el monarca hauria de limitar-se al paper que la tan grapejada i malinterpretada constitució li atorga.

Aquest dia i en aquest acte de lloança, a la declaració i el posicionament del monarca, li va seguir el laudatori de l’expresident del Govern, Felipe González Márquez: «La satisfacció de veure com Felip VI defensa la Constitució i els valors que encarna en un moment de dificultat […]. Mai, en cap tram de la nostra història, hem gaudit d’una prefectura de l’Estat més clarament compromesa amb els valors de la democràcia ni amb major neutralitat […]. Fora d’aquest marc constitucional és mentida que s’exerceixi la democràcia». I conclou el polític, que ha fet tota la seva carrera política en un partit socialista i republicà, que la Constitució «reconeix la diversitat dels sentiments de pertinença, que ha contribuït a una descentralització política que alguns confonen amb centrifugació política». Oblida, Felipe González, que el Tribunal Constitucional va mutilar l’Estatut de Catalunya i que des de llavors no és l’Estatut que es va votar a Catalunya, una Catalunya a la qual se li prometen inversions que no arriben, i fins i tot s’aproven inversions que després no són executades íntegrament. D’aquests incompliments hi ha la completa informació a les hemeroteques. Els lapsus de memòria i les lloes monàrquiques han perjudicat el senyor González, des que es va convertir en un d’aquests gerros xinesos que adornen els palaus i es va oblidar de quan era el company Felipe. Viure per veure!

Tornem al títol d’aquesta columna. Si la corrupció política deriva de la corrupció moral, potser, s’haurien d’investigar les portes giratòries dels polítics, les seves capacitats i coneixements reals per ser consellers de les grans companyies espanyoles. I si aquests consellers ho són pels seus coneixements i capacitats o ho són per les seves influències en els estaments i partits polítics? Hauríem de preguntar-nos aquestes i altres coses.

Sobre la corrupció política hem de pensar que és consubstancial al poder, atès que les adulacions i prebendes que l’acompanyen poden fer creure al corrupte que no està actuant malament, l’exemple més clar és el de les targetes black els usuaris de les quals van entendre que els seus grans mèrits es mereixien que els licors, capritxos i massatges anessin pagats per Bankia, en comptes de ser declarats a la Hisenda pública com a despeses privades. D’aquesta evident corrupció moral, els corruptes aprenen a aplicar aquesta conducta immoral a tots els ordres de la seva vida.

Si a un esportista se’l desqualifica, se’l repudia i se li lleven tots els llorers esportius quan l’enxampen en un control antidopatge, per què no es fa el mateix amb els partits polítics que falsegen els seus pressupostos electorals i concorren a les eleccions dopats? Si admetem la corrupció política i es processen les persones que han delinquit, per què no es tanca i s’inhabilita el partit polític que s’ha beneficiat de la corrupció? Més encara, si es condemna un ciutadà normal i corrent per cometre un delicte contra la Hisenda pública, per què no es tanca la seu nacional, del carrer Gènova, del Partit Popular, les costoses obres del qual es van pagar en negre?, és a dir, sense pagar cap mena d’impost al fisc. No solament és el PP qui té problemes de corrupció, la llista és llarga i dels partits que no tenen cas de corrupteles es podria dir allò que qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Així, les coses, com se li pot demanar a la ciutadania que compleixi amb els seus deures cívics, si els qui han de donar exemple són els primers que incompleixen les seves obligacions?

Tornem a citar a Ciceró: «La cosa més important a l’Administració pública i en els càrrecs públics és que evitin aixecar fins i tot la sospita d’avarícia». Potser, haurem de convidar els immorals a llegir als clàssics i recordar-los que no tot s’oblida, que encara que és un mal comú sofrir amnèsia, respecte a la corrupció política i moral, sabem que el poder corromp.
L’establishment sap com protegir-se. Ho sabem i sabem que aquesta injustícia amenaça la veritable, cega i imparcial justícia. I sabem que com més corrupció política i moral hi ha, més lleis es promulguen.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li