La confiança

0
888

Tots ho hem dit o ho hem escoltat alguna vegada. «Pots confiar-hi, tingues confiança, o confia en mi». Algunes vegades a mi m’han vingut ganes d’interpretar una escena surrealista. Entrar en una farmàcia, o encara millor, en un basar d’aquests xinesos on s’hi pot trobar de tot, anar al taulell i demanar al dependent o la dependenta: «Tenen pacs de confiança? La venen a pes? O en tenen d’específica per a cada cas?». No cal dir que mai ho he fet. Però aquest estiu m’han vingut ganes d’enviar _especialment al PSOE_ aquesta paròdia, per si els pogués resultar inspiradora. Sembla mentida que una cosa tan elemental com això calgui explicar-los-hi com si fossin uns per-pubertals. De confiança n’hi ha de més d’una mena. La personal, a la qual semblen referir-se una vegada i una altra, no es dona per generació espontània. És com una planta delicada que només creix amb la cura, el temps i la constància. I malgrat tot, pot desaparèixer molt ràpidament. Quan apareix una defraudació, costa molt retornar-li el vigor. Per això la societat s’ha dotat d’elements de garantia que facin senzill crear un clima de confiança. D’això, empreses, bancs i notaris en saben un bull. Sembla mentida que els polítics no se n’hagin assabentat. Els contractes per escrit serveixen per això. I sembla mentida, perquè molt probable ho és. Cada vegada s’assemblen més a les característiques del despotisme il·lustrat: «El govern del poble, per al poble… però sense el poble». Fa una setmana, a Itàlia, el partit cinc estrelles autotitulat d’antisistema i anticapitalista, amb vint dies ha arribat a un acord per formar un govern de coalició amb els socialdemòcrates. Les invectives que durant la campanya electoral es llançaven uns contra els altres de cap manera permetrien que fossin proclius a la confiança mútua. I ni falta que els fa. Han agafat ambdós programes electorals, han buscat els punts que tenien en comú, han buscat fórmules mixtes pels punts en discòrdia i han confeccionat un programa de govern i pressupostos comú i abracadabra: govern de coalició. Són polítics que han fet la seva feina. I aquesta és segurament la que els és més especifica: gestionar acords que els permetin desenvolupar _més agudament o més moderadament_ les polítiques anunciades en el programa electoral. Aquí, en realitat vull dir allà, sembla que encara són a P3. O això, o no es decideixen a traslladar-nos les amenaces que els sectors més poderosos estan exercint per tal que no hi hagi un govern lesiu pels seus privilegis. Si ho fessin, seria un govern del poble, per al poble i amb el poble. Per cert, a algú li sobra un quilo de confiança? M’he quedat sense, però ja li tornaré.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li