Juliol, record d’hores tenebroses

0
656

En arribar el mes de juliol, recordem els fets sofrents del 1936 al 1939, causants de llĂ grimes i plors. Una revoluciĂł marxista intentĂ  destruir la fe i les estructures econĂČmiques i culturals de Catalunya.

Causà moltes víctimes. També una guerra provocà destruccions de pobles, morts especialment de joventut, i exilis.

A Espanya, el 1936, es desencadenĂ  una ferotge guerra. Fou una guerra entre militars i diversos partits polĂ­tics. Hi involucraren el poble, que en fou la vĂ­ctima, amb morts i ruĂŻnes.
No tots els historiadors expliquen el fet de la mateixa manera. CadascĂș recorda la guerra com i on la va viure.

No fou una guerra civil, com s’acostuma a denominar. Ni una guerra entre germans. El poble espanyol no volia la guerra, ni en tenia l’esperit. El 1936 hi havia rivalitats polĂ­tiques i socials en el poble espanyol, algunes d’intenses, perĂČ el poble les volia resoldre parlant, discutint i, finalment, votant, perĂČ mai matant-se l’un a l’altre.

La guerra començà el 18 de juliol del 1936 amb l’alçament militar. La majoria de l’exĂšrcit espanyol es rebel·lĂ  contra el govern socialista de la RepĂșblica, que en aquells anys governava Espanya.

Els militars confiaven triomfar amb l’aixecament armat, perĂČ l’alça-ment va originar una guerra que durĂ  prop de tres anys. AixĂ­ mateix, el govern socialista creia vĂšncer els militars en poques setmanes, reclutant un exĂšrcit popular. S’hauria evitat la guerra si les dues parts s’haguessin posat d’acord per formar un govern consensuat. Conveni difĂ­cil en aquelles circumstĂ ncies.

LA REPÚBLICA DEL 1931. La RepĂșblica popular del 1931 va caure de pas en pas en tendĂšncies extremistes, sota les influĂšncies d’una Europa que prenia un caire marxista, en oposiciĂł de gran part del poble espanyol i dels militars.

Les lleis de Manuel Azaña, president del govern espanyol, que pretenien transformar l’exĂšrcit, i l’assassinat del polĂ­tic JosĂ© Calvo Sotelo, van provocar i precipitar l’alçament militar.

La propaganda, rĂ dio i premsa, en mans de la RepĂșblica, intentĂ  guanyar-se la voluntat popular. Acusaren els militars de «feixistes», estil polĂ­tic copiat d’ItĂ lia. Els militars espanyols no eren «feixistes». Emili Mola, general en cap de la rebel·liĂł era navarrĂšs, monĂ rquic, tradicionalista. Alguns militars com el popular Queipo de Llano, general aixecat a Sevilla, eren republicans. La majoria dels generals revoltats eren monĂ rquics i desitjaven que un borbĂł tornĂ©s com a cap de l’Estat espanyol.

En morir d’accident el general Emili Mola, nomenaren general per dirigir la guerra, esclatada al nord, sud, est i oest d’Espanya, a Francisco Franco.

Les diferents tendĂšncies polĂ­tiques, econĂČmiques, empresarials, financeres, religioses, intel·lectuals i socials, que donaren suport al Movimiento militar, feien difĂ­cil trobar la persona per dirigir el govern civil durant la guerra. Hi havia divergĂšncies entre falangistes i monĂ rquics. Nomenaren finalment per cap d’Estat la mateixa persona: Francisco Franco.

A Catalunya les persones perseguides per la RevoluciĂł sanguinĂ ria marxista, el 1936-1939 (l’EsglĂ©sia, empresaris de les indĂșstries, la banca, polĂ­tics tradicionalistes, simpatitzants de la Lliga Catalana), per no caure assassinades, hagueren de fugir, exiliar-se als boscos i a pagĂšs. Altres passaren la frontera pels Pirineus, es refugiaren a l’Espanya «nacional» i donaren suport a Franco.

EXÈRCIT REPUBLICÀ. El govern republicà, esclatada la guerra, va mobilitzar lleves. Els joves catalans davant de les mobilitzacions militars republicanes, prengueren diverses positures.

Els joves que tenien algun familiar assassinat o perseguit per la revoluciĂł marxista, joves catĂČlics, especialment de la FederaciĂł de Joves Cristians, o simpatitzants de partits polĂ­tics conserva-dors, o fills d’empresaris amb fĂ briques usurpades, no volgueren ingressar a l’exĂšrcit republicĂ . Desertaren al bosc, a cases de pagĂšs on foren molt ben acollits. Passaren la frontera, i des de França, per Irun entraren a l’Espanya que en deien «nacional» a lluitar per recuperar els valors, segons ells, perduts. A pagĂšs trobaren sacerdots i religiosos perseguits per la revoluciĂł marxista implantada a Catalunya i, tambĂ©, refugiats a la pagesia catalana.

TambĂ© desertaren molts joves catalans, indiferents de les qĂŒestions polĂ­tiques d’aquella guerra. NomĂ©s volien salvar la seva vida. Es refugiaren primer a la muntanya i alguns passaren a França. LluĂ­s Boixadera, flequer, els seus parents de França li oferiren acolliment. Hi va anar amb el seu company LluĂ­s Taulats, carnisser. Els parents francesos els trobaren feina, perĂČ els sindicats marxistes els denunciaren que ocupaven la feina dels treballadors francesos. Un jutge els donĂ  quaranta-vuit hores per abandonar França. No podien tornar a Barcelona per desertors. Passaren a l’altre Espanya, i hagueren d’anar a la guerra.

La majoria dels catalans mobilitzats ingressaren als quarters, forçats i de mala gana. Foren mĂ­nims els catalans que es feren voluntaris. Per aixĂČ hem dit que no fou una guerra civil, ni una guerra entre germans. Alguns, a l’hospital, s’infectaven les ferides per no haver de tornar al front de guerra.

PodrĂ­em parlar en aquella guerra, de batalles, bombardejos, intervenciĂł de brigades internacionals, repressions i venjances.

De molt bon principi, la guerra, es besllumà victoriosa per l’exùrcit que dirigia Francisco Franco. Durà trenta-dos mesos, fins al’1 d’abril del 1939.

El dia mĂ©s feliç per les mares de famĂ­lia, fou el dia de la pau. Els fills tornaren a casa a treballar i gaudir de les festes populars. Formarien una famĂ­lia. En la pau, les xemeneies de les fĂ briques tornaren a treure el fum del treball i del progrĂ©s. Les campanes de les esglĂ©sies repicaren de nou, arreu de Catalunya, el cant de l’Ave Maria.

Després de tants alts i baixos polítics i contradiccions, podrà algun dia Catalunya ser un poble lliure i ben agermanat?

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz