Julia, Narcís i Carles

0
1039

Aquesta setmana passada he tingut al cap sobretot tres noms de persones per les quals tinc un gran respecte i estimació: Julia Vargas-Weise, Narcís Oliveres i Carles Puigdemont. Els dos primers han estat molt presents per un motiu trist, ja que ens han deixat després d’haver realitzat una obra (i una vida) que val molt la pena que sigui recordada. El tercer ha estat per la transcendència política que ha tingut la seva darrera actuació a l’exili i que ha desmuntat la gran mentida en què es fonamentava l’Estat espanyol per dur endavant la repressió contra l’independentisme i contra l’autogovern de Catalunya.

Julia Vargas-Weise era una fotògrafa i realitzadora cinematogràfica d’origen bolivià que es va casar amb un català, l’escultor i productor cinematogràfic Joan Garcia Codina, i que decidí, ja fa uns anys, quedar-se a viure a Catalunya. Feia poques setmanes que s’havien instal·lat a Girona quan li sobrevingué una mort sobtada, en plena activitat creativa. Era sens dubte la figura més coneguda internacionalment del cinema bolivià. El seu darrer film, Carga sellada (2015), va obtenir diferents premis cinematogràfics i projectà el seu nom a escala mundial. Ara preparava una exposició de fotografies a la capital gironina que els seus amics i coneguts esperem que finalment es pugui realitzar i doni a conèixer la seva faceta fotogràfica a casa nostra.

Narcís Oliveres no necessita presentació per a la gent de Figueres i comarca, on era molt conegut i estimat. Arran del seu traspàs, els mitjans van remarcar la seva condició d’exconseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat (1985-1986) i de senador, per CiU, a Madrid (1982-1993), com a fites més destacades de la seva carrera política. També féu importants estudis sobre el senat i el sistema de representació política, i sobre la constitució federal del 1873. Personalment valoro moltíssim l’actitud decidida que adoptà, els darrers anys de vida, en favor del procés independentista català (conjuntament amb el seu amic Miquel Esteba), quan encara poca gent del seu cercle polític havia fet aquest pas. També tinc un gran record de les seves conferències i assídua assistència a les conferències de l’agrupació cultural Atenea, que ell sempre enriquí amb encertades intervencions i preguntes, fruit dels seus coneixements i bon criteri.

De Carles Puigdemont poca cosa puc dir que no s’hagi dit ja aquests dies. Potser només recordar que s’ha convertit en el gran símbol internacional de la causa catalana. I afirmar que em consta que som molts els qui esperem que, ben aviat, sigui el primer president de la República Catalana, lliure i sobirana.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li