Juli Gutiérrez Deulofeu: ‘No caldria preocupar-nos tant de qui som, sinó de com ens anem fent’

0
1731

L’historiador és net d’Alexandre Deulofeu i divulgador de la seva teoria. Gutiérrez recull la teoria del seu avi matern al llibre ‘Alexandre Deulofeu: la matemàtica de la història’. I aquesta teoria explica com la història és cíclica i es va acomplint en la realitat dels diferents àmbits de l’activitat humana i dels diferents pobles del món


Com s’ha d’entendre, de manera senzilla, la teoria de la Matemàtica de la història?
És tan senzilla que sembla que no pugui ser, però la Matemàtica de la història no és més que història comparada. Deulofeu estudia els grecs, els mesopotàmics, els indis… és a dir, qualsevol civilització existent i sense cap mena de priorisme, i el que veu és que hi ha unes estructures recurrents al llarg de la història de la humanitat. A partir d’aquí pensa «què vol dir tot això?» i comprova que totes les civilitzacions tenen un comportament molt semblant. I que tots els territoris estudiats tenen fases d’unificació territorial, és a dir, grans potències, imperis… i també èpoques de fraccionament, per tant, batalles continuades entre els diferents territoris. I tot això es va repetint, i quan ho analitza fredament, el seu cap és un gran big data. S’adona que tot plegat respon a una mena de patró i a unes pautes temporals. Per tant, cada X temps passa això i cada X passa allò altre. La vida d’una civilització té una durada determinada, i les fases d’unificació o els imperis es poden estudiar des d’un punt de vista biològic.

Deulofeu es basa en les civilitzacions, per tant, l’inici del tot rau en les persones? Vull dir, en els comportaments humans?
Les preguntes que es fa Deulofeu, que al final són les mateixes que es fa l’ésser humà, són: Qui som? No en tenim ni idea. On anem? Ningú no ho ha descobert. Quina és la finalitat de l’ésser humà a la Terra? Tampoc no en tenim ni la més mínima idea. I per què apareixen de tant en tant civilitzacions com la grega, l’americana o la de Mesopotàmia, que sembla que facin coses extraordinàries? Per tant, per què és tot això? No se sap. Perquè l’ésser humà sembla que és la bèstia més desenvolupada del planeta. Seria una mica existencialista, però potser no caldria preocupar-nos tant de qui som, sinó de com ens anem fent. Deulofeu dona una clau perquè això sigui menys feixuc, però al cap i a la fi, qui fa la història sempre són els éssers humans.

Fa una estona m’ha dit: «Ens fa ràbia que ens diguin el que passarà». Per què ens fa ràbia? No seria una manera d’intentar fer-ho tot millor o diferent, vaja?
Perquè la paraula que ho defineix és l’arrogància i la falta d’honestedat. L’ésser humà tendeix a ser arrogant i molt poc honest. Des d’ahir fins avui i demà. I ho veiem sempre, passarà el que passarà… Som una espurna en un univers per descobrir i cal ser humil. Per tant, si algú no s’ha equivocat mai explicant aquest vector director… La història te’n dibuixa molts, de futurs, però l’ésser humà té la tendència d’escollir sempre el pitjor. El cas de Catalunya i Espanya és evident, Iugoslàvia també va ser un cas evident, Anglaterra té tota la pinta que anirà pel mateix camí… per tant, de poder fer les coses de manera correcta per arribar al mateix final, i fer-la de manera incorrecta, salvatge i bèstia… Tenim un ampli ventall de possibilitats.

Basant-nos en la seva teoria, com s’ha d’interpretar l’actualitat més immediata?
Deulofeu, entre diverses coses, ensenya a llegir els diaris i la història i ensenya a viure una mica més relaxadament. Si tot respon a un patró orgànic, està clar que hi ha coses que no podem evitar, com ara fer-nos grans. Els organismes formats per moltes persones, siguin nacions, estats o imperis, tenen aquesta tendència. La lectura de la realitat donaria per escriure un altre llibre, que és el que farem aviat.

És el que té entre mans?
Sí, perquè hi ha moltes coses que cal explicar. Posem-nos a casa nostra: sempre dic que no té gens d’importància si soc o no independentista, m’ho miro des de la fredor de la història i l’únic que sé és que d’aquí a 25 anys, any més, any menys, les relacions o l’organització política i territorial de la península Ibèrica canviarà. De manera que agafaran protagonisme totes aquelles relacions nacionals vernacles. Tot ha arribat al punt final, han passat 550 anys, que és la vida mitjana d’un imperi i ara ha de canviar. La gent et dirà: «No». Doncs cal dir-los «anem 10 anys enrere, qui es podia imaginar la situació actual?». La resposta és: «Ningú».

Ara en quin punt de l’època ens trobem?
Cada territori del món viu el seu moment històric, la història és dinàmica, no és passiva. La península Ibèrica viu la finalització de la primera fase d’unificació territorial. Al voltant del 1450-1500 la península Ibèrica tendeix a la unificació i es conformen els dos grans regnes: Portugal, que mira a l’Atlàntic, i Espanya, que mira cap a Europa. Deulofeu diu que passats els anys aquesta realitat ha de canviar, i ara què toca? La fi de la primera fase d’unificació territorial. Això vol dir que els qui tenen el poder territorial i que parlen d’unitat han de començar a assumir que això s’acaba. Per tant, què viurem els pròxims anys? El que vivim ara, un destrobament més evident entre el centre i la perifèria. Comença a Catalunya però hi haurà el País Basc i no ens estranyi que, un dia o altre, aparegui Andalusia. La corrupció de l’Estat és molt gran, tot i que ara per ara a la gent no li molesta, ho veu com una cosa natural i desitjable si la pot aprofitar, aquesta és la doble moral de la societat. Sempre ha anat així.

El primer capítol del llibre es titula «Els grans errors de la història», quins han sigut i què n’hem d’aprendre?
Què és un gran error històric?

Digui-m’ho vostè…
És no fer el que toca en el moment que toca, sabent el que ha de venir. D’exemples n’hi ha molts… un de claríssim és Carles V, l’emperador més important del seu moment històric. Ell hi posa tots els esforços, sobretot militars i econòmics, per això els castellans són la primera nació històrica espanyola que perd les seves llibertats i Carles V és incapaç de dominar els pobles germànics perquè es trobaven en fase de fragmentació demogràfica. Felip II es deixa la vida als Països Baixos i no els conquereix mai… perquè en època de fragmentació no poden ser dominats, els territoris. Què es confabula contra Carles V? L’aparició que fa que tot canviï, Luter denuncia les males pràctiques de l’Església catòlica. La teoria de la història és absoluta i t’ho demostren altres fets, el 1500 a Alemanya s’inventen la impremta i conquereixen el món amb la cultura. Al mateix moment Colom -fos espanyol, català o genovès-, surt d’on ha de sortir, és a dir, un territori en fase d’unificació i conqueridor, i conquereix Amèrica a còpia d’armes, por i misèria. Aquesta és la dialèctica entre la fragmentació i la creació i la unificació i tot el que implica la renúncia a la llibertat.

Cap a quins errors estem anant com a societat?
Aquí l’estem vivint en primera persona. Segons Deulofeu, al voltant del 2029, any més, any menys, les relacions territorials peninsulars han de canviar a favor d’una descentralització, és a dir, que cada poble de la península pugui decidir què vol fer amb la seva vida i la manera d’articular aquestes relacions. Podria ser una confederació, com Suïssa, o intentar ser un estat independent. I dic intentar perquè la tendència dels pròxims 150 anys a Europa serà unificar-se sota el poder Alemany, però com que aquest es troba en fase conservadora com a imperi, no són violents. I per tant, seran bastant respectuosos amb les diferents nacionalitats europees, sota el concepte unitari de base germànica. Abans que arribi aquest moment s’ha de trencar la península i tant els de Madrid com els d’aquí han llegit les coses molt malament, coses tan senzilles com les enquestes o les eleccions. Tot és molt més complex que un titular.

ÀNGEL REYNAL

I ens basem en titulars. Encara que dient això em tiri pedres al meu terrat…
Ens basem en titulars, bastants de desconeixement i sobretot amb egos desbordats: des del periodista fins a l’historiador o el polític. Tots es pensen que tenen la clau de volta de tot. La lectura freda del moment històric et fa preocupar perquè els que portem anys estudiant la història veiem què passarà, i està tendint cap a la màxima intervenció.

Ens estem equivocant més que mai?
Ens estem equivocant com sempre. No estem fent res que no s’hagi fet abans. Aquells que diuen que França ajudarà… de veritat? Què t’has pres? Si d’aquí a 45-50 anys tindrà el mateix problema amb Perpinyà… I Macron t’envia els tancs. Per tant, com t’ajudaran? Una cosa és que no vulguin violència i l’altra que et donin la raó. El problema és que Deulofeu s’equivoca poc i només cal llegir l’actualitat. El dia 1-O jo no veia res, en canvi, si agafes els diaris veus que la gent estava convençuda que tot estava fet. No hi havia res darrere, tot era un engany. Si coneixes la història veus que els imperis no acaben mai bé.

Això vol dir que les guerres no acabaran mai? No podem tenir ni una mica d’esperança amb la humanitat?
Les guerres penso que no s’acabaran mai perquè l’ésser humà és molt animal.

Fa basarda pensar-ho: morts al Mediterrani, Trump…
Trump és un lector espectacular de la història.

Ell ho ha entès?
Perfectament. Què ha fet? Primer de tot ha evitat coses que ni Clinton ni Obama haurien evitat: la guerra amb la Xina i la guerra amb Corea del Nord. Les ha evitat. Ell es va abaixant els pantalons fins on calgui, però Amèrica, per als americans. Realment què ha provocat? Guerra? Cap ni una. On està l’escenari mundial que ha de venir? Al mar de la Xina, allà hi ha el 80% del comerç mundial. Qui s’està barallant allà? La Xina, el Japó i deien també que els americans, però aquests s’han retirat. Trump és un gran lector de la història, potser un inconscient, però és el Juli Cèsar del moment.

Com creu que seria Deulofeu veient, per exemple, el món de les xarxes socials?
Suposo que com a home intel·ligent diria que les xarxes socials són la manera més gran de manipulació de la societat, el gran germà… Tens internet i la gent diu «oh que bé, hi ha llibertat» i tu no fas res més que riure. Les xarxes socials les domina el poder. La gent és tan il·lusa que es pensa que és ell qui les domina! I com que tothom té xarxes socials, la seva eficàcia és nul·la. Al final tot és un equilibri. Ell què faria? O s’hauria donat a la beguda o s’hauria suïcidat. Cal pensar que en els últims anys de la seva vida ell deixa de llegir diaris i no havia passat res suficientment penós per fer-ho.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li