Juan Carlos Casado: ‘El projecte ‘Galàctica’ servirà per obtenir una panoràmica gegant de la Via Làctia’

0
1803

Nascut a Sant Sebastià i afincat a l’Alt Empordà des de fa 15 anys, explica que de petit li agradava molt llegir sobre viatges i rutes del món. Fa 25 anys que capta imatges insòlites del cel d’arreu i, fins el dia d’avui la NASA li ha publicat un total de 46 fotografies


 

Als 12 anys li cau un llibre d’astronomia a les mans i s’endinsa al gran univers. Què és el que l’enganxa?
En aquell moment vaig prendre consciència de l’escala del temps i de les distàncies. Penso que en aquesta edat comences a despertar-te intel·lectualment i jo vaig tenir la sort de trobar-me amb aquest llibre. Vaig adonar-me que hi havia molt més enllà de la meva ciutat, el meu país i el meu planeta, i això era una cosa que a l’escola no t’explicaven suficientment bé. No recordo el nom del llibre però sé que tenia les tapes gastades, tenia relleu i era dels anys quaranta. El vaig descobrir per una padrina francesa: cada diumenge anàvem a casa seva i ella tenia una biblioteca meravellosa que jo remenava durant hores.

Vostè és astrofotògraf. Expliqui’ns en què consisteix la seva feina.
Ara estic treballant a l’Observatori d’Albanyà però també col·laboro amb l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) com a astrofotògraf en tasques educatives i didàctiques. D’altra banda, també formo part de dos projectes: un és «La ruta de las estrellas», que consisteix a portar estudiants de batxillerat a fer expedicions, i l’altre és Shelios, que és el grup d’expedicions que donen suport a aquests viatges per a joves. Per exemple, el desembre vaig anar a Egipte amb un arqueastrònom per documentar l’alineació del sol solsticial als diferents temples de l’antic Egipte com ara el temple de Luxor o el de Dendera. La meva feina és observar i capturar el que hi ha damunt nostre.

Actualment també està immers en el projecte «Galàctica», amb l’objectiu d’obtenir la imatge més gran de la nostra galàxia.
Aquest és un projecte molt bonic: hem de capturar la Via Làctia trosset a trosset i després unir-ho tot com si fos un puzle panoràmic gegant. És un macroprojecte de l’Instituto de Astrofísica de Canarias i el FECYT (Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología). Hi hem estat tot el 2017 per fer la part de l’hemisferi Nord i ara intentarem fer la part de l’hemisferi Sud.

La seva és una feina estable?
No gaire. Ara puc dir que és una mica més estable perquè estic treballant a l’Observatori d’Albanyà a banda de les expedicions, però cal pensar que vivim fent projectes i quan un projecte arriba al final, doncs s’acaba i prou.

Parlant de l’Observatori d’Albanyà, tenim un paradís astronòmic a la comarca i pocs ho saben.
Totalment cert, a la part de costa hi ha molta contaminació lumínica a causa del turisme estacional, però vam trobar una mena d’oasi que envolta Albanyà i fins al dia d’avui hem aconseguit les dues certificacions internacionals més importants de protecció de cels nocturns. Una és l’Starlight, que atorga Canàries, i l’altra és The International Dark-Sky Association, que la donen als EUA. Albanyà és l’únic de tot l’Estat espanyol que té les dues certificacions. Estem molt engrescats en aquest projecte.

Vostè ha estat arreu del món, quin és el millor lloc per fotografiar el cel?
N’hi ha diversos, per exemple l’illa de la Palma a Canàries és una meravella. A més, allà actualment hi ha el telescopi més gran del món, el Grantecan. Però el cel que m’ha impressionat més és el del desert de Namíbia. Cal pensar que Namíbia és un altiplà i el cel és insòlit. Els indígenes pensaven que vivien dins un animal i que la Via Làctia era l’esquelet d’aquest animal. És una imatge increïble.

I el fenomen natural que l’ha emocionat més?
Hi ha dos fenòmens que per mi són els més espectaculars. Un és l’eclipsi total de sol, i l’altre, una tempesta d’aurores borals. Penso que tothom ho ha de veure un cop a la vida. Les aurores són al·lucinants perquè van en una escala del 0 al 10 i pots veure una boirina de color verd o pots veure com el cel s’omple de llençols de colors que sembla que els moguin mans invisibles. Són colors verds i vermellosos, espectaculars.

La NASA ha publicat fins a 46 imatges seves a la seva plataforma digital.
Estic entre les cinc persones del món amb més imatges seleccionades per la NASA. És molt gratificant veure com valoren la teva feina. A la NASA no paguen per les fotografies, s’ha d’interpretar com una mena d’aparador. Pengen a la pàgina web Astronomy Picture of the Day una imatge diària i no miren si ha costat cinc mil milions de dòlars aquella foto o si l’ha fet perico de los palotes; miren la qualitat i el contingut. Tenir imatges teves a aquesta web fa que rebin milers de visites al dia i després hi ha mitjans de comunicació que les demanen o editorials… Per exemple, em va sorprendre quan el gran divulgador americà Neil deGrasse Tyson, que va fer el nou llibre Cosmos, em va demanar una fotografia meva. Em va fer molta il·lusió i també em va dedicar el llibre.

Vostè ha sabut unir les seves dues grans passions: els viatges i l’astronomia. Quina ha estat la millor aventura d’aquesta unió?
De jove m’encantava llegir els viatges de Miguel de la Quadra Salcedo, i sempre havia tingut l’astronomia al cap. L’aventura més recent ha estat a Egipte, com he dit abans, però la més extrema va ser en un vol que vam fer per observar un eclipsi total de sol sobre l’Antàrtida. Era un xàrter, vam sortir des de Xile i una anècdota és que el nostre avió era tan gran que van haver d’ampliar la pista d’enlairament 500 metres més perquè pogués sortir l’avió. Vam estar sobrevolant l’Antàrtida durant 14 hores i vam observar l’eclipsi des del mateix avió. Va ser molt emocionant perquè també vam fer un vol resant pel pol Sud i ens van acostar, amb una baixada en espiral, sobre el massís Vinson, la muntanya més alta de l’Antàrtida. És un viatge irrepetible en un Airbus 340, un dels avions més grans de l’aviació civil.

En un sol any deu viatjar molt.
Faig un parell o tres de viatges importants al llarg de l’any. I ara vaig entre cinc i sis vegades a Canàries. Quan viatjo a Tenerife, la gent es pensa que estic a la platja i sempre hi ha bon clima. Però la realitat és ben diferent perquè em passo les hores a l’Observatori del Teide, que està a 2.500 metres i a vegades les condicions són molt difícils. Pots arribar a estar al 2% d’humitat relativa, pel qual és impossible dormir, els capil·lars del nas se’t trenquen i comences a sagnar, pots arribar a perdre el coneixement… són condicions extremes.

Com s’ho fa per capturar imatges tan espectaculars com la que il·lustra aquesta entrevista?
Canvia molt segons el que vulguis captar. Per exemple, les aurores boreals no és complicat, amb una càmera compacta i petita es poden captar, però si vols certa qualitat a les imatges d’estrelles o de la Via Làctia necessites una bona càmera rèflex. Jo utilitzo càmeres modificades, trec el filtre de bloqueig de l’infraroig, entre altres.

Pot passar moltes hores per aconseguir una sola foto, no?
Hores, hores i dies! Hi ha fotos que les fem amb teleobjectius, això vol dir que s’utilitzen moltes càmeres de tecnologia CCD. Són càmeres monocromes i tenim un sistema de filtres igual que el telescopi espacial Hubble. És la mateixa càmera i la mateixa tecnologia. Passem dies captant llum i després sumem totes les imatges i en els diferents canals de color les barregem. Moltes vegades et passes més temps processant les imatges a l’ordinador que fent les fotos.

La tecnologia ha significat un gran avanç en el sector. Com s’ha notat?
Totalment, encara que en aquest món de l’astronomia ja s’utilitzaven càmeres digitals a partir dels anys vuitanta. La tecnologia és un gran avantatge perquè ens permet captar amb molta precisió la posició dels objectes. A partir d’aquí podem mesurar determinades òrbites i moviments dels cossos. L’altre avantatge és mesurar la brillantor dels objectes. Per exemple, coses que abans passaven desapercebudes doncs ara es poden captar per descobrir un exoplaneta, que és un planeta que gira al voltant d’una estrella. Des de l’Observatori d’Albanyà hem vist diversos exoplanetes utilitzant la tècnica del trànsit. Quan aquesta estrella passa per davant del disc està fent un petit eclipsi, per tant li treu llum, i nosaltres mesurem aquesta la llum i ho fem amb tanta precisió que encara que sigui un puntet negre és suficient per veure què és. Mesurant la llum es realitzen unes corbes en el temps i es pot saber la mida del planeta, la distància, si té atmosfera… Així s’han descobert més de 3.000 exoplanetes.

J.C.CASADO

Podríem dir que vostè treballa a anys llum de la Terra. Com s’explica aquesta sensació?
Això és el que em diu la meva dona (entre riures). Sí, totalment, sovint perdo la noció de les hores. Però penso que qualsevol persona que està fent en passió la seva feina no està pendent del temps.

És un apassionat de la seva feina. Quina és la fotografia que l’ha fet més feliç?
Uf, n’hi ha tantes… per exemple una imatge que em van fer a mi mentre feia una fotografia i em van dir «quina cara de felicitat que tens!», això va ser mentre fotografiava un eclipsi de lluna des del Teide. La cara de felicitat era per sentir-me tan privilegiat d’estar en aquell lloc i en aquell moment. No es pot explicar el que sents.

La seva passió també l’ha plasmat en el seu primer llibre, Fotografía astronómica y atmosférica.
I ara estic preparant el segon llibre, que es dirà Astrofotografia viajera. El primer llibre que vaig fer el pot aprofitar qualsevol persona que vol introduir-se al món d’aquest tipus de fotografia, des de paisatgística i nocturna fins a aquell que vulgui fer imatges amb el telescopi. Explico el que es pot fer i el llibre està plegat d’enllaços web perquè la gent pugui ampliar els seus coneixements.

A banda del llibre, quin serà el pròxim projecte de Juan Carlos Casado?
Primer de tot continuar treballant a l’Observatori d’Albanyà, per mi és un projecte molt engrescador i m’agrada molt. D’altra banda, ara a finals de mes me’n vaig a Canàries durant dues setmanes per continuar amb el projecte «Galàctica», ja que a finals de març hem d’acabar tota la fotografia des de l’hemisferi Nord i a l’estiu vaig a Namíbia. Aquest viatge serà per fer doble feina: d’una banda, per seguir el projecte «Galàctica» i fer la part del sud del cel, que no es pot veure des d’aquí. I l’altra part de la feina és portar el jovent de «La ruta de las estrellas». És un lloc molt interessant.

Fa 25 anys que fa fotos. Ha notat algun canvi causat per l’escalfament global i la contaminació?
Sí, sobretot per la contaminació lumínica. Es pot veure en les imatges com ha estat l’augment any rere any. I això té repercussions molt negatives, no només en la qüestió estètica de dir que abans es veia millor la Via Làctia i ara és un bolet de llum, sinó que també afecta l’ecosistema nocturn.

Per tant, creu que ens estem carregant el gran patrimoni del cel?
Totalment, però no només el cel, ens estem carregant el planeta. S’està perdent part d’aquest component tan interessant que és el cel i és Patrimoni de la Humanitat per a la UNESCO. El cel és una mena de llibre on s’explica qui som.Hi ha el passat i el futur de moltes civilitzacions i creences diverses. És un llibre i un gran rellotge que ens ho explica gairebé tot.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz