Josep Pérez: “En els càmpings hi ha aquest ambient de desinhibició i tothom és molt obert”

0
947

Josep Pérez (Barcelona, 1970) va ser redactor d’aquest setmanari del 2009 al 2013. El seu debut cinematogràfic es produeix el 1995 amb el curtmetratge «La Excursión». Els seus dos últims documentals són «La Pemba torna a Goli» (2017) i «Els deixebles de Marcel Duchamp» (2019), que han participat en festivals de cine internacionals, on han rebut diversos guardons. Dijous va presentar «Camping Life»


 

D’on prové la idea de Camping Life?
La idea era fer un retrat d’aquesta cosa que anomenem vacances. Buscava un lloc on tothom es trobés de vacances. D’entrada vaig pensar en un creuer, o en un ressort d’aquests amb pulsereta, però un amic em va comentar que estava en un càmping d’aquí a l’Alt Empordà i vaig anar a fer una primera visita.

I com va anar?
Tenen de tot. Cinema, supermercat, caixer automàtic, perruqueria… Entren allà i ja no surten. És una ciutat de vacances. A més, l’accés a les persones es molt fàcil.

Es va filmar en un estiu de pandèmia. Tot i això, la gent sembla molt oberta.
Sí, a mi realment em va sorprendre. En els càmpings hi ha aquest ambient de desinhibició i tothom és molt obert. Al final el càmping és això. Si això ho hagués fet en un hotel o una ciutat de vacances no seria així.

El documental transmet una sensació de naturalitat en tot moment. Estava guionitzat?
Jo tenia un guió amb deu temàtiques clares, parcel·les, migdiades, barbacoes… Així podia enfocar els dies de rodatge a cadascuna d’elles.

Unes gravacions que va realitzar completament sol.
Vaig decidir-ho així. Normalment no és una bona idea. Però aquí era necessari. Jo volia infiltrar-me en les famílies. Si arribo amb un equip de rodatge més gran els hagués intimidat. Es trenca la «màgia».

Com es tria qui es filma entre tanta gent?
Al final jo em quedava amb aquells que fan la seva, on la meva presència passa gairebé desapercebuda. Vas parlant i parlant i en algun moment li dones a gravar i l’acció continua de forma natural i fluida.

Camping Life ha quedat molt divertit, però alhora és molt respectuós amb els protagonistes.
Sí. Això era la clau del documental, ja que t’havien de provocar un somriure, sense riure de ningú. Això no és «callejeros». Si algun personatge quedava «desemparat» davant de la càmera, no apareix al muntatge.

Montse Armengou, directora de «Sense ficció», va comentar a la preestrena que s’ha hagut de treballat amb un pressupost molt baix. Com es produeix un producte com el seu?
Comparativament amb França, treballem amb una vintena part del seu pressupost. En aquest país no valorem prou al cultura. TV3 és un miracle, i el «Sense ficció» un doble miracle. Ara el comencem a presentar en festivals, però guanyar-ne algun es com «l’Alcorconazo», fent un símil amb el futbol. Estan en una altre lliga.

Com han estat les impressions després de la preestrena?
Mira, un grup era el públic general, que sembla que li va agradar. I l’altre grup era el dels patrocinadors, és molt positiu. Estic content que hagi agradat al càmping «Las Dunas».

De tot el procés de Camping Life, quina ha estat la pitjor part?
El desgast. Aquesta forma de filmar fa que a vegades estiguis fent voltes i voltes buscant aquella escena de forma incerta. Hi havia dies que era fàcil desanimar-te, buscaves i no trobaves res.

A l’altra banda de la balança. Què és el que mes l’hi ha agradat?
Doncs haver sortit amb el producte que buscava. Tenia el repte personal de barrejar documental amb comèdia, una cosa raríssima. De fet l’havia previsualitzat.

Com, com?
Sí, a veure, jo tenia les idees escrites en un paper. Però… després ves a perseguir la gent fent barbacoes… a veure què surt (riu).

 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li