Josep ‘Pep’ Vallès, crític d’art

0
896

La presentació a Agullana, el passat 17 d’octubre, del catàleg Josep Vallès Rovira. Entre l’alquímia i l’art, dirigit per Mariona Seguranyes, es convertí en un homenatge pòstum al prestigiós crític, que va morir mentre el volum ja era a impremta. Malauradament, no va poder arribar a veure’l imprès, com tampoc no va poder visitar l’exposició que, amb el mateix títol i comissariada per la mateixa Seguranyes, es mostra fins al 21 d’aquest mes de novembre a la Fundació Valvi de Girona. Aquesta exposició, feta sobre la base de la seva important col·lecció d’art, inclou també les famoses tapes de vàter pintades per destacats artistes. Després, s’ha d’inaugurar a Roses (el 19 de desembre) i és d’esperar que posteriorment vagi a Figueres.

Com a crític, Pep Vallès féu una importat aportació a la defensa de l’avantguarda artística de la seva època, sobretot des de Tele/Exprés (1969-1979), però també en d’altres mitjans com El Noticiero Universal, Canigó, Empordà Federal, Hora Nova o el Setmanari de l’Alt Empordà.

Fill d’un notari que es traslladà a viure a Figueres, va tenir onze germans, alguns també vinculats amb el món de l’art, com el pintor Evarist Vallès, l’historiador de l’art Isidre Vallès o el galerista i editor Carles Vallès. Arribat a la capital empordanesa amb pocs mesos d’edat, en Pep sempre es va considerar un figuerenc d’adopció, per bé que, més tard, fixà la seva residència a Agullana, la població on es va haver de refugiar de petit durant la Guerra Civil del 1936-1939 per fugir dels bombardeigs de Figueres

La seva funció de crític (que combinà amb la feina en diferents notaries) li va permetre entrar en contacte directe i amical amb diferents figures de l’art català del seu temps. Això li facilità poder tractar l’obra de Tàpies (Tàpies empremta: art-vida, 1982), Dalí ( Dalí, delit d’Empordà, 1987), Picasso, Massot, Evarist Vallès, Sibecas, Ramon Reig, Beneyto, Turró i altres.

El seu estil característic era de desproveir els seus textos de tot allò que no fos substantiu. Optà per una forma d’escriptura similar a la dels telegrames, gairebé sense articles, ni conjuncions ni preposicions, cosa que donà una gran contundència a les seves crítiques periodístiques de poques ratlles. Un estil que va defensar contra tot i contra tothom, fins i tot en llibres de gruix. Així mateix, una altra característica de la seva obra fou la de beure de fonts esotèriques (simbologia, numerologia, alquímia…), cosa que es podria relacionar amb la seva adscripció francmaçònica. És una cosmovisió que va marcar la Segona Avantguarda catalana i que ja havia fascinat abans el moviment surrealista. Un bon exemple podria ser un dels seus darrers llibres: Catedral Santa Creu. Temple d’Hèrcules (2016).

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li