Josep Pallach i Carola

0
1126

El dia 10 de febrer d’enguany es compliren cent anys del naixement de Josep Pallach. Com a figuerenc i com a docent voldria retre-li un modest però entranyable record i evocar la seva figura des d’una doble vessant molt seva: la política i la pedagògica, sempre, però unides.

Procedia d’una família molt humil i modesta: el pare, dedicat al negoci de l’aviram; la mare, la senyora Quimeta, tenia una parada de «gallinaire» al mercat (en dono fe: permeteu-me un batec personal de quan vivia jo a Figueres: ma mare li comprava cuixes i pits de gallina i de pollastre, cors inclosos –caprici de nen– a la parada que tenia a la plaça de l’Ajuntament, cantonada carrer Girona). De bell antuvi, la biografia de J. Pallach ve marcada per la doble activitat suara apuntada. Així, als 14 anys es va afiliar al Bloc Obrer Camperol i més tard al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), del qual era secretari general de les joventuts l’any 1936; i feia classe d’alfabetització a Roses. Fou mobilitzat en un batalló de càstig controlat pel PSUC. I a partir d’aquest any s’intensifiquen les dues facetes, especialment la política, ja que pateix exili, detencions. Són anys molt intensos amb vicissituds molt negatives. El 1939 passà la frontera, fugí a França, anà a parar al camp de concentració de S. Cyprien. Ajudat per la Fundació Ramon Llull de la Generalitat, es traslladà a Montpeller, on tractà exiliats, com el figuerenc Alexandre Deulofeu, i col·laborà amb la Resistència ajudant els jueus i recollint aviadors anglesos. Era una mena de suport que li permetia cursar Ciències de l’Educació a la universitat. Retornà a Catalunya clandestinament l’any 1942; va assistir i participar en successives Conferències Nacionals del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). El 24-XII-1944 fou detingut a Barcelona mentre dinava en un restaurant; el van apallissar i interrogar, i fou enviat a la presó de Figueres, després a la de Girona, on feu classe als carcellers. Aconseguí escapolir-se i, dos anys més tard, marxà de nou a França, on va ensenyar espanyol a l’institut pilot de Montgeron i alhora cursava Psicologia i Pedagogia a la Sorbona; i allà fou on s’integrà al Moviment Socialista, del qual ja no sortí.

El 1948 es casà amb Teresa Juvé.

Saltem ja a la dècada dels anys seixanta, també molt plena d’esdeveniments a la seva biografia. Porta força activitat política tot defensant un socialisme moderat, enfront d’un de més radical propulsat i patrocinat per Joan Raventós. El seu interès i entusiasme es concreten el 1966 tot creant, amb membres d’ERC, d’Acció Catalana i de la CNTG, el Secretariat de la Democràcia Social Catalana. Disposant ja de passaport, s’instal·là a Roses, on obrí una acadèmia d’idiomes. Va ser novament empresonat per la Guàrdia Civil, si bé l’alliberen poc després. I nova estada a terres franceses, i el 1970 retorn definitiu a Catalunya. Inicia una dècada que no va arribar a cloure, on es manifesta més el seu vessant pedagògic i docent. Imparteix classes com a professor interí a l’institut de Girona, l’Escola Universitària de Formació de Professorat d’EGB (antiga Escola Normal) i és nomenat director delegat de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE). Un any més tard s’incorpora al claustre de la Universitat Autònoma, encara en ple rodatge, com a professor d’Història de l’Educació i tingué un paper important en la creació de l’Escola de Mestres de Sant Cugat. A les acaballes del franquisme, es doctorà amb una tesi sobre «Els mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya», un estudi sobre la renovació pedagògica a les comarques gironines a inicis del segle XX. I també el 1974, novament des del vessant polític, participà de forma molt activa a Montserrat en la constitució del Reagrupament Socialista Democràtic de Catalunya, partit socialdemòcrata. Després de la mort del dictador, organitzà amb eficàcia el socialisme català i el 9-I-1977, un mes just abans d’un infart letal, fou elegit secretari general del Partit Socialista-Reagrupament.

Home bondadós, tenaç, valent, coratjós, constant, sense estridències, d’expressió entre cordial, afable, serena, encarnà el socialisme moderat, catalanista, reformista partidari del diàleg amb l’Estat espanyol tot proposant i somiant una solució federal. Independent de la seva obra ideològica, encara avui és reivindicada per molts líders polítics de tots els colors. Entre la seva producció cal precisar que sovintegen els temes educatius i polítics; heus ací alguns títols: El nostre combat: Acció i perspectiva del socialisme a Catalunya (París 1954, Barcelona 1988; 2005); La democràcia per fer què? (Barcelona 1975); Els mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya: 1901-1908 (Barcelona 1978); Els Instituts Pilot i la reforma de l’ensenyament mitjà. L’experiència francesa (Barcelona, 1971). Recomanem la lectura de tres opuscles dels anys seixanta, editats òbviament a França però escrits en català, poc coneguts i que avui tenen rabiosa actualitat tant en el camp polític com educatiu. Són: El gran problema. Escola i ensenyament per a tots; reflexions sobre el demà de Catalunya; El nostre combat (Acció i perspectives del Socialisme a Catalunya).

Va intervenir en la preparació del Moviment Socialista de Catalunya, la secció més catalanista del POUM, i dirigí Endavant, l’òrgan del partit.

Em permeto reproduir tres textos seus (un pedagògic, un polític –quasi profètics i de màxima actualitat– i un sobre la seva ciutat natal) com a reconeixement a una personalitat que figura en els annals de la història de la política i de la pedagogia catalanes amb lletres d’or.

Com a pedagog, afirmava:

«No es poden formar mestres només a partir d’una sola ideologia, sigui cristiana, marxista… a la vegada que el nen ha de rebre diverses influències com diversos seran els mestres que tindrà, en el cas de Catalunya, en una escola catalana i en català.»

Com a polític:

«Creiem que només utilitzant la llibertat aprenen els pobles a ésser lliures i només exercint la democràcia esdevenen demòcrates els homes. Els nostres pobles han de construir ara la democràcia, és a dir, han de fer ús de les llibertats essencials de les quals depèn al capdavall el nostre esdevenidor. L’acció que decidirem serà decisiva per molts anys. El fascinat espectacle d’un esforç popular per a triar un camí que actualment només s’intueix, i que pot marcar-nos pels segles a venir, s’accentua encara en el nostre cas per les especials dificultats que hem de vèncer: polítiques, socials, econòmiques, nacionals i morals. Els camins de la democràcia no són planers enlloc. A la península com que menen a Europa, són especialment costeruts. Són, però, els que millor poden obrir-nos els horitzons de benestar socials, de dignitat humana i de fraternitat entre els pobles.»

(1977)
El professor figuerenc Joan Guillamet en el seu llibre Coses i gent de l’Empordà inclou la visió de Pallach sobre Figueres:

«Era –és– una Figueres inquieta i generosa, capaç d’arrauxar-se per idees i sentiments que arribaven d’Europa i que potser assimilava malament en un pla dient-ne dialèctic. Però que en poc temps feren de la vila un dels llocs d’Espanya on la paraula ciutadà tenia sentit. Ja fa molts anys d’això.»

I també unes preguntes que formula Octavi Fullat.

Qui va ser en Pallach? Un enamorat de la justícia.

Qui era en Pallach? Un creient en l’escola com a força social revolucionària.

Per cloure, retinc, en aquest temps d’incertesa política i renovació pedagògica, les preguntes i respostes, suara reproduïdes, tan actuals i emfatitzo dos mots clau: justícia i fe en l’escola. Gran missatge encoratjador que cal pregonar arreu. Tot plegat per definir el perfil humà i intel·lectual d’un gran polític i gran pedagog, tan enyorat i necessari en la política i educació del segle XXI.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li