Josep Maria Joan Rosa: ‘Més que el joc, crec que ha canviat la manera de jugar’

0
1913

És el director i fundador del Museu del Joguet de Catalunya, a la Rambla de Figueres. Va començar a col·leccionar joguines amb l’arribada del plàstic i ara el museu en té més de 20.000. Assegura que ja es pot morir tranquil «perquè el Museu del Joguet és per a Figueres i els figuerencs». A l’entrevista parlem de la història, d’anècdotes i sobretot de jocs i joguines


Tot comença amb la seva col·lecció personal… per què decideix guardar joguines?
Com bé dius, tot va començar amb la meva col·lecció, aquesta és la col·lecció mare i que ha reunit joguines de tota mena. Començo a guardar-ne quan veig que les indústries de joguines s’inicien en noves tecnologies i nous materials, com ara els joguets fets de plàstic o de polimetacrilat de metil. El sistema per elaborar un joguet de llauna era molt més complicat, ja que s’havien de dissenyar les plantilles, fer les planxes, muntar-les, col·locar-hi les cordes perquè funcionessin… el mateix passava amb els joguets de fusta. Però llavors apareixen els joguets de plàstic, amb l’elaboració a partir de la injecció dins un motlle. Com que va haver-hi aquest canvi tan brutal _i en mi també va haver-hi un canvi, ja que a finals dels 50 vaig anar a viure a Barcelona i se’m va obrir un món_ vaig començar a recollir tot el que em cridava l’atenció, no només joguines. I què va passar? Que era més fàcil adquirir joguets que no pas altres coses, i vivia a Gràcia i allà hi havia una ferreteria que amb l’arribada del Nadal venia joguines i vaig comprar joguines amb rals! Eren 3 rals! Jo per aquella botiga era com el Pare Noel, els comprava molt. I com que no podia tenir les joguines a la pensió on vivia, vaig començar a portar-les a Figueres, a casa. I va venir molta gent a veure la col·lecció, com ara Vázquez Montalbán, Mariscal… i tothom se n’enamorava. Finalment Montalbán, des del Col·legi d’Aparelladors, va ser un dels que va dir: «Per què no fem una exposició de joguines el proper Nadal?», i no ho vam ni dubtar. Vam fer una exposició extraordinària al Palau Güell, un edifici de Gaudí, i van col·laborar per l’equip els titelles Claca, que en tenien unes que havia dissenyat Miró. A part d’això vam fer una pel·lícula perquè els joguets es veiessin en moviment, amb Jordi Cadena, un dels millors del panorama cinematogràfic del moment, i la música era de Carles Santos. Llavors jo ja tenia una gran amistat amb Joan Brossa i ens va fer un sonet per a l’exposició. La mostra va agradar molt i això va fer que ens demanessin portar-la a diferents llocs, aquell Nadal del 1971.

Una de les parades va ser Perpinyà, és així?
Finalment l’Ajuntament de Perpinyà ens va demanar l’exposició, al Palau de Congressos, i la vam ubicar allà i va agradar molt. Hi van passar més de 90.000 persones i totes les institucions locals i per això va tenir tant èxit. Llavors, Lluís Duran, de l’Hotel Duran, va veure l’exposició a Perpinyà i va quedar fascinat, tant que un dia va venir a picar-me el timbre a les 23 h per dir-me que havíem de fer un museu a l’Hotel París. Jo vaig dir-li: «Lluís, demà al matí en parlem, ja soc al llit». A ell, quan se li posava una cosa al cap era igual l’hora que fos… [entre riures]. L’endemà vam anar a veure l’Hotel París, que ell el tenia tancat perquè no complia les normatives de la Generalitat. Si miraves enlaire veies el cel, és un edifici del 1767, l’edifici civil més antic de Figueres i s’havien d’arreglar moltes coses. Però ho vam fer i, a més, va haver-hi un moment que El Corte Inglés va estar a punt de fer-hi un centre comercial com el de Barcelona. Per sort, els joguets van ser més valents que El Corte Inglés i van salvar l’edifici per a la ciutat de Figueres.

El primer Museu del Joguet s’inaugura el 1982.
Exacte, en aquell moment la inconsciència em dominava i va poder la il·lusió de fer un museu de joguets a la meva ciutat, ja no era una exposició temporal com les que havíem fet i havíem de treballar molt. Però ho vam plantejar i ho vam tirar endavant, és molt emocionant veure com va començar i el que ha acabat essent. Vam arreglar les goteres però tot i això quan plovia de nits jo corria cap al museu perquè en un edifici així les goteres no eren sempre al mateix lloc. Vam muntar el museu el 1982 i ens demanaven molta pressa perquè deien que «venen els mundials de futbol a Espanya! I vindrà molta gent!». Finalment no va venir ni un futbolista, aquí! [Entre riures.] Però això ens va anar bé per avançar ràpidament tota la instal·lació.

El Museu està fet a partir de la seva col·lecció però ha rebut nombroses donacions i de gent d’allò més coneguda. Qui destacaria?
Un dels primers va ser Ernest Lluch, en aquell moment era ministre de Sanitat i va portar un cavall enorme de quan era petit. També va venir Palau Fabra i va portar el Ciril·lo, que era un joguet que li havia fet el seu pare, Josep Palau Oller, i era una peça divertidíssima d’un senyor que imitava els que duien les maletes de l’estació de França.

I llavors arriba el dia que ve a visitar-nos Anna Maria Dalí i se’n recorda que el seu germà Salvador i ella tenien un os de peluix, el va estar buscant durant molt de temps i ens va trucar dient que no el trobava. Al cap de poc temps ens truca ben emocionada dient: «He trobat l’osito!», ella li deia així, i jo vaig agafar el cotxe i cap a Cadaqués a buscar l’osset. Ens va estar explicant la història d’aquell osset i resulta que era un més de la família. L’any 1910 els seus pares van anar de viatge a París i van portar-los l’os, i al cap dels anys vam saber que aquest os s’asseia a taula amb la família Dalí a dinar i tot! Tothom hi parlava i va fer vida amb la família Dalí durant anys.

Llavors, Federico García Lorca va entrar a la vida de Dalí i també a la de l’os, va trobar que tenia una semblança amb el poeta Marquina i li van acabar posant el nom de Don Osito Marquina. Inclús hi ha, de l’any 1918, un dibuix de Salvador Dalí de casa seva on apareix el pare Dalí, la tieta, la mare i tot de gent… i a la finestra es veu el cap de l’os, ja que expliquen que quan arribaven a Cadaqués el posaven a la finestra perquè veiés el mar. Al cap dels anys, Lorca fins i tot enviar dues cartes des de Granada a l’ossset i les tenim al museu, és increïble, perquè que Federico García Lorca escrigui a un osset no passarà mai més a la vida.

És increïble la història que pot amagar un joguet…
A vegades, si hem de moure l’osset jo em poso guants i quan l’agafo se’m posa la pell de gallina, tres artistes tan grans com Anna Maria Dalí, Salvador Dalí i Lorca hi havien jugat i l’havien estimat, és increïble.

Quantes joguines i jocs té actualment el Museu?
La col·lecció del Museu és de quasi 23.000 peces. D’aquestes, n’exposem 8.500 i la resta la cedim per préstecs o favors que ens demanen. Ara la documentalista està treballant en una donació que vam tenir l’any passat d’un bomber de Barcelona que va començar a col·leccionar joguines relacionades amb els bombers durant més de 100 anys, ja que el seu fill va prendre-li el relleu de la col·lecció. El fill va morir recentment i la vídua ens va donar els 700 vehicles, tots relacionats amb els bombers.

Quina diria que és la joguina exposada més important?
És difícil d’escollir, jo estic enamorat de totes i les estimo com una bona mare estima a tots els fills. Però l’osset dels Dalí, per les circumstàncies i la història que l’envolta, penso que és la més important.

Aquest serà l’Any Monturiol i el Museu se suma a la commemoració. Què es farà?
Hem programat una exposició sobre «L’Ictineu. El gran invent de Narcís Monturiol», on es podrà veure una reproducció del submarí Ictineu. Fa uns anys vam rebre la donació d’una maqueta de l’Ictineu 2 a escala 1:50, d’un senyor de Figueres que vivia a Barcelona, i vam fer una petita exposició de Monturiol i tota la documentació que en teníem. Llavors vam saber que hi ha una Associació de Maquetistes Navals que tenia una maqueta com aquesta a escala 1:10. Vam contactar-hi i vam veure que era extraordinària, vam demanar si volia col·laborar amb nosaltres, els va encantar el Museu i ens van posar totes les facilitats possibles per tenir-la. També vam contactar amb Francesc Bellmunt, qui va fer la pel·lícula de Monturiol, i també ens va enviar molta informació de la pel·licula i retalls d’aquesta.

Com creu que ha evolucionat el món de les joguines?
De moltes maneres diferents, n’hi ha una que no m’afecta però em motiva a comentar-la. Jo vaig néixer l’any 40 i era quan els pares tornaven a tenir fills perquè en teoria, que era una teoria total, la guerra s’havia acabat. Al carrer ample, allà on vivia, hi havia més nenes que nens i sempre jugàvem tots als jardins de la biblioteca. Penso que el que ha canviat és això, és a dir, la manera de jugar. Abans sorties al carrer i tenies molts amics, ara és un moment històric que el respecto totalment i admiro l’evolució, però moltes vegades el nen juga sol, sense amics i sense els pares. A casa, els dies de pluja, el pare treia un dòmino molt antic i jugàvem tots plegats. Més que el joc, crec que ha canviat la manera de jugar, abans ho feies amb la família i em fa una mica la sensació que això ara s’ha perdut.

Foto: Àngel Reynal

No ens n’adonem però amb el pas dels anys les persones, quan ens fem grans, deixem de jugar, i aquest és un dels verbs més bonics del diccionari.
Amb els nens amb qui jugava al carrer Ample no he mantingut l’amistat, però avui dia encara ens saludem i quan ens diem «adeu» sembla que tornem a ser infants.

Com d’important creu que és una joguina per la vida d’algú?
Penso que de tots els estris que fem servir al llarg de la vida les persones, els joguets són quelcom molt important. A molts els marquen, com ara el Mecano; han fet que estudiïs determinades coses, o jocs de sobretaula, jocs de matemàtiques… La prova és que molta gent que ve aquí i retroba algunes joguines surt feliç i il·lusionada. Els joguets són molt importants al llarg de la vida de les persones, la prova està en el fet que en llocs de molta misèria, com el Sàhara, els nens i també els pares acaben fabricant joguets.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li