Josep Maria Cortada: ‘Parlem de la història de petit format, de la que vivim nosaltres en el dia a dia’

0
1146

Una obra per recular en el temps a través de cançons, d’aquelles que parlen sobre una època, de nosaltres mateixos. ‘El ball. Crònica sentimental figuerenca’ és, segons el director Josep Maria Cortada, un dels espectacles més ambiciosos que ha preparat La Funcional


 

«El ball» és un dels projectes més especials que heu creat amb La Funcional?
És així. Primer, és gran en el sentit que intervenen moltes persones. Només en escena hi ha 23 actors i 6 músics. I, a més a més, a darrere hi ha intervingut tot un equip de persones que han estat al càrrec de l’escenografia, el vestuari i altres aspectes. Per tant, com a gros, és dels més grossos que hem fet. I com a especial també, per una sèrie de circumstàncies. Perquè és un espectacle molt diferent del que hem fet fins ara. No té text, és un espectacle sense paraules, que se sosté amb la música i amb els balls populars de saló. I també és especial, perquè per part nostra ha volgut ser un homenatge a l’Helena Cusí, que fa tres anys que ens va deixar i era una cosa que ja havíem començat a parlar quan ella era viva.

Heu ideat l’espectacle sota aquesta premissa: «Les cançons no menteixen». Què voleu dir, amb aquesta frase?
La cançó realment s’ha fet popular i la gent se l’ha fet seva. Moltes cançons que cauen en l’oblit, però nosaltres hem volgut recórrer a algunes de les cançons de cada època que han quedat en la memòria dels nostres avis, dels nostres pares, de nosaltres mateixos o inclús dels nostres fills. Cançons que tots, d’alguna manera, podem identificar perquè les hem fet nostres i ens han dit alguna cosa sobre nosaltres mateixos. I quan diem que una cançó es queda en la memòria popular, diem que no menteix perquè ha connectat amb la gent, que es reconeix en aquestes cançons. Aquest és el sentit de dir «les cançons no menteixen».

Les cançons estan vinculades a la ciutat?
De cançons vinculades a la ciutat potser n’hi ha alguna, ara no ho recordo, però són més aviat cançons que estan en el col·lectiu de la gent que viu a Catalunya o inclús n’hi ha alguna que té transcendència més enllà. Per exemple a Espanya o d’internacionals. Hi ha un moment que sona una cançó dels Beatles o que en pot sonar una de David Bowie, que ja estem parlant d’una altra dimensió. Però sí que n’hi ha algunes que són molt catalanes, molt d’aquí. Hi ha una mica de tot. El que sí que hem intentat és fer un retrat d’unes èpoques i intentar buscar elements que ens lliguessin a la realitat de Figueres i si no de Figueres, de l’entorn més proper.

Què s’explicarà en aquesta «crònica sentimental» de Figueres?
Explica com hem anat canviant, com hem anat evolucionant la societat. Des dels anys trenta, quan encara hi havia un sentiment de revolta, de republicanisme federal, fins a com es va patir la guerra, el franquisme, què va representar l’arribada del turisme o el canvi amb la mort de Franco. I el que ha vingut després, amb tot el tema del boom econòmic dels anys noranta fins a arribar a l’actualitat. Llavors, una mica, veure com hem anat canviant i com el pas del temps ens ha fet diferents com a societat i individualment.

És una mirada al passat amb un punt nostàlgic?
No diria exactament nostàlgic, que sempre comporta una enyorança. I d’enyorança no n’hi ha. És sentimental en el sentit que no apel·la a la gran història, als grans fets, al que podem veure en els llibres d’història. Apel·la a la memòria del que és quotidià, el que palpem, o el que ens emociona en el dia a dia. No surt cap gran personatge històric. Parlem de persones del carrer que, en un moment determinat, se n’han anat a ballar i porten els vestits, els gustos i els costums de l’època. Parlem de la història de petit format, de la que vivim nosaltres en el dia a dia.

Barregeu la música i el teatre. Però els actors i les actrius no parlen. Canten? Com ens ho hem d’imaginar?
És tot amb gestos, no hi ha text. I cantar, tampoc no cantem. Ens hem hagut de formar, una mica, en els balls de saló, tot i que també hem tingut en compte que, en una sala de ball o festa major, no tothom balla bé. Hi ha gent que balla molt bé i gent que balla no tan bé. Hem hagut de buscar i treballar com es ballava a cada època i després, sobretot, tot el tema de compondre personatges i de com fer arribar una història només amb gestos. I, has de pensar que cada actor, a cada època, fa un personatge diferent. Ha estat un exercici pels actors: en un moment determinat pot fer un personatge que és tímid i, potser, a l’escena següent, un personatge que és absolutament extravertit. I això ha comportat una dificultat i preparació per part de tots els actors i actrius.

Quant temps porteu assajant l’espectacle que s’estrenarà el pròxim 23 de novembre al Teatre el Jardí?
Ha estat un any i tres mesos, calculo, perquè és un espectacle que ha estat dificultós en el sentit que no teníem text de partida. Vam fer un guió, un esquema, vam decidir quines èpoques tractàvem, el leitmotiv de cada escena però, és clar, s’ha hagut d’anar treballant, de mica en mica, cada escena, creant-la, què fa un i què fa l’altre. Hi ha escenes en què tothom està a l’escenari i tothom fa alguna acció diferent. S’ha hagut de treballar cada personatge, ningú pot estar sense fer res. Tot plegat ha comportat una feina, que ha estat més llarga que d’altres vegades.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li