Josep Espigulé: ‘Hoy es siempre todavía’

0
2080

El periodista Juan Jesús Aznar conversa amb el tècnic i anteriorment director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà


 

Havia quedat, amb en Josep Espigulé, en el Cortalet, el seu lloc de treball. Després de saludar-nos, vam anar a buscar un espai on iniciar la nostra conversa. Les estades que alberguen els serveis del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà estaven ocupades. En el nostre passejar per les dependències, conversem breument amb una companya de treball del nostre interlocutor. De la recepció del Cortalet ens van avisar que havia arribat l’Àngel, el nostre fotògraf. Després de la salutació, i la constatació del coneixement mutu, ens dirigim a l’espai en el qual es va fer la primera fotografia: la sala d’informació del Parc. Després d’aquestes primeres fotografies, en sortir, a la recepció, en Josep ens va presentar un company seu, un dels guàrdies forestals històrics del parc i gran fotògraf al seu torn. Parlem durant diversos minuts de fotografia, de naturalesa i d’aquestes coses que els periodistes sabem i solament comentem en petits cercles. El treball s’imposava i sortir al recinte natural, també. Busquem dos espais, en els quals captar les imatges que il·lustren aquesta conversa. Acabat el treball, l’Àngel es va acomiadar per prosseguir amb la seva tasca de mirar el món a través de l’objectiu de la seva càmera.

Una vegada sols, s’imposava la primera pregunta. Una pregunta perquè el lector conegui la trajectòria del meu interlocutor:

«Jo estava enamorat de la muntanya i aquest enamorament m’ha ajudat a observar la naturalesa.»

Caminàvem mirant el paisatge, i la memòria d’en Josep retrocedia a la seva infància:

«De petit vaig ser primer premi de pintura. Volia ser artista. I, a casa, no em van deixar. Em fascinava el món de l’electrònica: vaig muntar ràdios. Així, que em vaig matricular en Telecomunicacions i a tercer ho vaig deixar per matricular-me a la Massana per estudiar Art. En aquells dies, també vaig estudiar dos anys de Teologia… Vaig decidir acabar alguna cosa. Vaig estudiar Magisteri. La vaig acabar. Vaig treballar a Barcelona fins que vaig agafar una malaltia i vaig decidir tornar a l’Empordà. “Home de molts oficis, pobre segur”, era el que em deien a casa meva!»

En el nostre passeig, vam arribar a un mirador obert: un camp ple de vaques marrons, que pasturaven tranquil·lament, És el que veien els nostres ulls. En Josep prosseguia explicant-me el seu periple existencial.

«De tornada a Figueres vaig treballar com a educador social: un món fascinant!».

El seu relat el va interrompre un senyor armat amb una gran càmera fotogràfica. L’acompanyava un adolescent:

—Ets en Josep Espigulé?
—Sí.
—Fa uns anys vam fer una acampada aquí i tu vas ser el nostre educador.

El fotògraf i l’acompanyant es van acomiadar. I, abans d’emprendre el nostre passeig i el relat, en Josep em va fer una confessió:

«Treballar aquí és un luxe, la veritat. Tant aquí com a qualsevol altre espai natural, és una fortuna! És el que vaig buscar quan vaig deixar Barcelona.»

Mentre baixàvem la rampa del mirador per prosseguir el nostre passeig, en Josep, parlant per si mateix, em va dir:

«No saps quant viuràs, però és un luxe.»

És una frase que quan la sents no t’adones de la profunditat que té. Necessites escoltar-la una vegada i una altra per adonar-te de l’amor a la vida que hi ha a cada paraula, transmet el sentiment d’aferrar-se a viure, com l’únic i intransferible bé que tenim.

Prosseguim el camí i vam tornar al relat cronològic de la seva arribada al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà:

«En Jordi Sargatal em va dir si podia donar un cop de mà. Jo era un educador i coneixia la naturalesa. Estàvem il·lusionats, emocionats de recuperar la naturalesa. Teníem aquest patrimoni oblidat.»

Va fer un incís per recordar qui els va inspirar:

«Els artistes ens han ajudat sempre molt… A Figueres hi havia un pintor de brotxa grossa que va pintar un gran mural en els antics locals d’espera dels autobusos Sarfa, en la representació del trajecte Figueres-Cadaqués, entre Castelló i Roses va escenificar un aiguamoll ple de vida salvatge… i, gràcies a aquestes pintures, vam descobrir els Aiguamolls. També van ser una inspiració els programes de Félix Rodríguez de la Fuente, els seus programes i les seves paraules ens van ajudar a conservar el patrimoni natural. Ens va ajudar, també, en aquells primers moments, Martí Boada… Després van venir tots els altres parcs!»

I el futur del parc?

«El futur del parc està en el turisme sostenible. Espero que els ajuntaments de la zona en prenguin consciència i treballem tots junts… Tenim un país ple de valors, no solament de naturalesa, també de patrimoni històric-cultural per oferir conjuntament. Els tècnics dels parcs naturals ens reunim sovint per planificar la divulgació d’aquests valors, especialment, per planificar la necessària educació que necessitem per protegir la biodiversitat.»

Em va comentar el projecte de creació d’una agència catalana de la natura, i va postil·lar:

«Però, veurem si no ho prohibeix l’Estat.»

ÀNGEL REYNAL

Vaig aprofitar les seves paraules per demanar-li la seva opinió sobre el canvi climàtic:

«El canvi climàtic és una realitat. S’han fet estudis al parc, durant molts anys, sobre les papallones diürnes, el seguiment d’aquests estudis demostra aquesta realitat.»

Un intercanvi d’opinions i una necessitat terapèutica abans de fer un parèntesi:

«En èpoques de crisis s’aconsella anar a la naturalesa: passejar pel bosc, pel mar. No tot és competició i diners; hi ha altres valors que no són el consumisme.»

Durant un temps has estat treballant, de nou, a Barcelona.

«Un any. Viure a Barcelona em va donar l’oportunitat de veure més els meus fills. També de conèixer els secrets de l’Administració.»

Durant aquest temps va treballar en el Departament d’Agricultura de la Generalitat, concretament, en tasques relacionades amb la pesca.

«Parlem molt de la naturalesa, de la terra i ens oblidem del mar, i necessita molta cura; necessitem atendre’l i conservar-lo.»

«La nostra societat està molt accelerada. Hi ha un desequilibri en la nostra manera de viure. La tecnologia és un exponencial del qual no n’hem testat les conseqüències. Ens modifica la manera de viure i no sabem com ens afectarà. Contaminem amb microplàstics, amb les cremes solars, creem molts productes sense saber-ne les conseqüències.»

Dissertem sobre el canvi climàtic, sobre els avanços de la ciència, sobre l’aplicació tecnològica, temes dels quals portem anys parlant, preocupant-nos-en.

«Una nova crisi ens obligarà, per desgràcia, a canviar la nostra manera de produir.»

L’estadística, la contaminació per càpita, en un dia gris que ens va acompanyar durant el passeig:

«L’energia ens està portant al límit i encara no hem desenvolupat una energia que supleixi les energies actuals.»

Sense necessitat d’enumerar les energies alternatives, la nostra conversa va derivar a aquests petits gestos que ajudarien a viure en una millor harmonia amb el medi ambient:

«La producció de proteïna animal és excessiva. Avui, una granja de vaques pot estar situada, perfectament, en un polígon industrial. L’economia dels agricultors no està lligada al territori, per això, són tan importants les vaques que hem vist abans, perquè ajuden a l’harmonia del parc. Nosaltres fem itineraris entre les vaques, perquè s’aprengui a conviure amb el nostre hàbitat.»

El cel es va enfosquir. Unes febles gotes vessades pels nuvolots ens van convidar a girar cua i dirigir-nos cap al Cortalet. Pel camí, vam seguir filosofant:

«Cada dilluns, els tècnics del parc anàvem a veure les destrosses que s’havien fet durant el cap de setmana. Ens trobàvem pintades en alguns edificis… Últimament, gràcies als mòbils, ja no hi ha pintades.»

Li vaig preguntar si creia que quedaria una memòria digital d’aquest temps:

«Una explosió solar pot acabar amb tot el que guardem en el núvol. La intel·ligència artificial ens pot fer prescindibles. Ens pot dominar.»

Va aparèixer el big data, els seus algorismes poden ser el malson, si no ho és ja, que escriptors com Orwell o Huxley van anunciar.

«En comptes d’enfrontar-nos a la realitat, tenim por, ens refugiem en el mòbil. La gent vol anar al que és còmode. Fugen! No estem acostumats a enfrontar-nos a la realitat, requereix un esforç personal. L’esforç de ser persona costa molt.»

Les paraules uneixen les persones, avui, igual que sempre ho han fet.

Arribem al Cortalet. Prenem un cafè asseguts en un dels sofàs. Seguim parlant sense cap mena d’enregistrament. Les nostres paraules queden gravades a la memòria. En Josep Espigulé em regala un llibre: El Petit Príncep als Aiguamolls de l’Empordà, és un llibre il·lustrat de Cuca de Ventós amb textos de la pintora, d’Iñaki Arregui i d’en Josep.

D’aquest regal, en vull extreure algunes paraules. Crec que són les escrites per en Josep Espigulé, però no ho sé amb certesa. No obstant això, no vull privar el lector d’algun dels pensaments allí escrits:

«Mira, escolta, observa, pregunta’t… Aprendre és l’essència que dona sentit a la vida.»

Busco el llibre d’Antoine de Saint Exupéry, El Petit Príncep, que li vaig regalar al meu fill major un dia abans que naixés, busco el passatge de la conversa de la guineu amb el Petit Príncep, per trobar-me amb el diàleg que diu:

«Només es coneixen les coses que es domestiquen -va dir la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als mercaders. Però com que no existeixen mercaders d’amics, els homes ja no tenen amics.»

Quan vam acabar la nostra conversa havia tocat la una del migdia. En Josep Espigulé em va acompanyar fins al cotxe i em va obrir la barrera de l’aparcament del Cortalet. Havia passat molt temps, des de l’última vegada que vam mantenir una conversa. Espero, com ell va recordar, reprendre el bon costum de passejar pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i asseure’m a llegir en un dels seus bancs, mentre els sons de la naturalesa em recorden, com el Petit Príncep, «que l’essencial és invisible als ulls».

Per concloure, busco els versos d’Antonio Machado, el vers que dona títol a aquesta conversa: «Mas el doctor no sabía/ que hoy es siempre todavía». Penso que en Josep sap el perquè de les cites literàries i, a mi, amb això em basta. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li