Josep Espigulé: «El parc necessita més gent amb prismàtics i no tant d’urbanita»

0
1685

Entrevista al director pedagògic i exdirector del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà 


Ha arribat el moment de la jubilació per a Josep Espigulé, que durant 10 anys va ser director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i durant més de 40 n’ha estat defensor i divulgador. El naturalista ha estrenat fa pocs dies l’estat «oficial» de jubilat, però de ben segur que la passió per l’àmbit de la biodiversitat i la seva inquietud pedagògica el mantindran tan o més actiu que fins ara.

Amb en Josep hem passejat des de l’aparcament del Mas Matà fins a les emblemàtiques sitges d’arròs, el mirador més alt de la península en una zona humida. Unes estructures «horroroses» (coincidim) però que no deixen de ser un símbol d’una època de recuperació i defensa de l’espai «quan tot això estava envoltat de vaques i cavalls». En aquell moment, quan es va declarar el parc, Espigulé explica: «En Jordi Sargatal (director del PN 1984-1998) i jo hauríem tirat a terra les sitges, allò semblava una intrusió, però un dia que tots dos érem a dalt vàrem decidir transformar-les i encarregar un projecte de rehabilitació a la parella Escribà Nadal, enginyer i arquitecte».

Què li queda d’aquella època de lluita i defensa dels Aiguamolls?
El fet de participar-hi com a persones alternatives, amb un mode constructiu, amb esperit de construir-ho tot. Hi havia unes zones que vèiem que es podien perdre per sempre, sobretot al litoral, a la muntanya no tant. Per tant, ni nosaltres ni les generacions futures n’hauríem pogut continuar gaudint.

En l’àmbit social què es manté de l’etapa de l’acampada i la reivindicació?
Han quedat institucions d’aquella època. Per exemple, el centre excursionista, on hi continua havent-hi monitors i gent jove engrescant. L’altre dia hi havia apuntades 60 persones passejant pels territoris empordanesos. Ho hem pogut transmetre i, fins i tot, a l’estratègia catalana d’educació ambiental i voluntariat de la Generalitat, vàrem poder incloure una de les coses més importants d’aquest parc: que tots els parcs haurien de tenir zones per poder-hi fer estades quasi gratuïtes de grups d’escoles, esplais. Això ha permès que aquí hagin vingut molts naturalistes de tot arreu. Aquesta estratègia s’ha d’implantar en 4 anys a tots els parcs naturals de Catalunya, cosa que ja veurem si es farà».

La covid va capgirar l’afluència de visitants al parc. Què en pensa?
Amb la pandèmia vàrem arribar a uns nivells d’afluència tan grans… Es van superar totes les expectatives de gent que podia venir aquí. Ha estat una inflació molt gran de gent urbana que mai tenia cap hàbit d’acostar-se a la natura, demanaven papereres, més bancs i trobàvem graffitis a les parets. Tot el món urbà menys coneixedor de la natura ens ha arribat aquí. Actualment, seria bo recuperar l’essència del parc. Se’ns ha omplert tant d’urbanites que necessitem gent que s’enfangui una mica, gent amb prismàtics. Molts venen a passejar el gos, a fer esport, fins i tot hem vist algú passejant un porc d’aquests vietnamites. En fi, amb una vulgarització d’una cosa que havíem tingut tan sacralitzada.

Qui els ho havia de dir fa 40 anys.
En els temps d’en Sargatal, nosaltres a l’haver protegit això al principi ens ho crèiem tant… Semblava que la reserva era alguna cosa molt preuada. No hi entràvem descalços, però quasi.

Del seu llegat al Parc, de què n’està més satisfet?
Doncs d’haver escoltat molta gent, d’haver estat un home «vaselino». És a dir, que les coses funcionin. Jo no era el director, feia de director quan vaig estar 10 anys de director i volia que les coses funcionessin. Quan hi ha misèria i les coses no estan estructurades les coses no funcionen i hi ha odis i pugnes com ara, entre el primer director del parc i l’actual. La falta d’estructura d’un país pobre, amb molta inventiva i creativitat i passió porta a tenir aquests odis. Tot i això, jo tinc molt poca memòria per recordar allò dolent.

Quin consell deixa a dirigents del parc i companys?
Tal com ve tot, que no s’imposin i que escoltin molt, que facin participar.

I ara un missatge per als polítics.
Igual que els altres, en aquests anys de bonança s’han fet molts bons materials, tant per als mestres com per als educadors, i també directrius i plans per als polítics. Doncs que els compleixin, ja hi és tot això, ja està tot molt pensat. Per tant, que ho compleixin en la mesura que puguin i que lluitin molt pel sector biodiversitat, perquè, clar, hi ha tants de problemes socials que ens vindran, que aquest àmbit quedarà superabandonat, que siguin molt valents. Jo a casa quan tenim problemes no miro el jardí, mires la salut, l’educació… Demano que no defalleixin i que siguin apassionats amb el que pertoca.

Foto: Àngel Reynal

Actualment es tramita el Pla rector d’ús i gestió de l’àmbit marí del cap de Creus. Què en pensa del PRUG?
Tant de bo l’haguéssim tingut fa anys als Aiguamolls. Aquí, però , ja no tenim ni pla especial, hem perdut una cosa molt més evident per unes al·legacions del sector industrial turístic.

Com es regeix doncs?
Doncs per una llei molt laxa. Tot s’ha de pactar i s’ha de parlar i cal acollir-se a la resta de les lleis que hi ha de protecció de la biodiversitat.

Tornant al medi marí, precisament els usuaris d’embarcacions d’esbarjo també s’organitzen i creen la seva associació per la tramitació del PRUG.
Normal, és tan petit tot això que cadascú defensa allò seu. El nostre àmbit és tan petit que hem posat en valor aquest espai fràgil que no té res a veure amb un parc americà que seria com tot l’Empordà. Això és petitíssim i fragilíssim. Aquí ens venen cada dia cinc autocars de jubilats (que no és res) i ens desborden, rebenten la capacitat de gaudi, perquè és molt petit tot. I el cap de Creus també és molt petit. Per tant, estan bé les limitacions però s’ha de donar molta veu i participació als veïns perquè sinó, hi haurà oposició al territori. És com els pescadors, han de quedar acotats als que ja hi ha ara.

Ara el debat i la mobilització estan amb el projecte Tramuntana de parc eòlic marí. Com ho veu?
Ja veurem com acabarà perquè, potser, no hi haurà ni matèria ni energia per fer-ho.

La consellera d’Acció Climàtica hi aposta amb fermesa.
Hi ha companys ecologistes que també han tingut els seus dubtes, però aquest fons té tant de valor… S’hauria de declarar un parc nacional dels canons marins entre el cap de Creus i Palamós. Això seria una cosa fantàstica que ens portaria quantitat d’estudiosos i turisme de qualitat.

El tan preuat turista de qualitat.
No volem el xabacà que no deixa res i ens pot malmetre. Com més qualitat tinguem més competitius serem. Sembla elitista però el barat no podrà viatjar. A no ser que s’ho cregui i sigui qüestió de prioritats. Pots comprar-te un bon cotxe i no venir o tenir un cotxe senzill i poder venir aquí. Són opcions.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li