Josep Buixó: ‘Estic molt feliç de la feina que he fet, tot i que mai no he treballat per tenir una medalla’

0
1635

Josep Buixó (1954) ha hagut d’habilitar una sala de casa seva per encabir-hi tots els guardons i reconeixements que ha rebut durant la seva llarga trajectòria vinculada a l’esport figuerenc i alt-empordanès. Però ell no es queda amb això, sinó amb els valors que ha pogut transmetre durant la seva dilatada presidència a la PUF o amb el treball amb joves discapacitats


 

Parlo amb un home de futbol o amb un home d’esport?
Amb un home d’esport, això sempre; a mi m’agraden tots els esports.

Però el futbol ha esdevingut l’eix vertebrador de la seva tasca.
Sí, quan vaig plegar de jugar a futbol vaig estar vinculat a La Salle (1977-1980) i l’any 1980, juntament amb altres companys, vam fundar la Penya Unionista Figueres (PUF), on vaig ser entrenador i president, càrrec que vaig ocupar durant 35 anys.

Enyora l’època de president?
No, perquè ja he fet de president durant molts anys i ara ja en tinc 64, ara vull viure la vida. Ara bé, cada dissabte vaig al camp de la Penya i a l’estiu els pinto les instal·lacions. Encara hi estic vinculat, hi ha molts de sentiments pel mig, però hi col·laboro d’una altra manera. El més important és que estic molt feliç de la feina que he fet, tot i que mai no he treballat per tenir una medalla.

Però de reconeixements n’ha rebut, i molts. N’hi ha algun que li hagi fet més il·lusió?
Hi ha dos homenatges que recordo especialment. Un, la Medalla al Mèrit Esportiu que em van entregar al Congrés dels Diputats de Madrid; i l’altre, l’homenatge que el meu bon amic Josep Maldonado, exsecretari general de l’Esport a Catalunya, em va fer al Museu i Centre d’Estudis de l’Esport Dr. Melcior Colet, de Barcelona, per haver «enlairat, humanitzat i catalanitzat» l’esport arreu de Catalunya i Espanya.

Enlairar, humanitzar i catalanitzar. Amb quin adjectiu es queda?
Tots són encertats, però em quedo amb enlairar, potser. Em quedo amb això i, sobretot, amb el fet d’haver transmès els valors humans mitjançant l’esport, això és el que em fa més feliç. Puc anar pel carrer i tothom m’aprecia, i això és el més bonic per mi i per la meva família, Tot el que he fet per l’esport ho he fet desinteressadament, m’ha mogut el cor.

Aquest tarannà, precisament, el va portar a fomentar l’esport entre la gent discapacitada.
Sí, exacte. Tot va començar quan vaig fer de voluntari en els Special Olympics del 2000 que es feien a Figueres. Allò va ser un altre món per mi, i em va sortir la necessitat de posar-me a treballar a favor d’aquest col·lectiu, són una mainada que es mereixen el millor del món. A partir d’aquí hi he treballat durant anys, amb projectes al centre El Dofí i, més recentment, amb la Unió Esportiva Figueres, on la seva secció de futbol adaptat es va proclamar l’any passat campiona de la Millor Lliga del Món.

Què n’ha après, d’aquests joves?
M’han ajudat a estimar més aquesta vida. Molta gent s’hi hauria d’implicar, i gràcies a projectes com aquest fan una vida sana. Veure com juguen, com s’ho passen bé, en definitiva, és molt gratificant.

Té algun deure pendent?
L’any 2015 vaig formar part de la llista de Convergència i Unió a les municipals de Figueres. Per mi era un repte molt important ser regidor d’Esports, tenia molta il·lusió de poder treballar per l’esport a la ciutat. En aquella ocasió no va poder ser, però l’esperança mai es perd i ara, si l’alcaldessa Marta Felip s’incorpora al nou càrrec –serà secretària general del Departament d’Empresa–, estic obert al que faci falta.

A la seva vitrina de trofeus i reconeixements hi falta alguna peça?
M’entristeix que a Madrid s’hagin recordat de la meva trajectòria i aquí no. I no parlo de tenir una medalla o no, això no m’importa, parlo del fet. Fa quatre anys que els ajuntaments de Figueres i Vilamalla transmeten a la Generalitat el meu historial de tota una vida dedicada a l’esport, i m’ho han denegat sempre. Això em sap greu, molt greu.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li