Josep BartolĂ­: el darrer tren a Figueres

0
1179

El pintor i dibuixant Josep Bartolí (Barcelona, 1910 – Nova York, 1995) s’ha convertit, des de no fa gaire, en un artista molt popular, gràcies al film de dibuixos animats Josep (2020) del realitzador francès (i també dibuixant) Aurel, que va rebre el premi EFTA a la millor pel·lícula europea d’animació. El film narra el pas de Bartolí, el 1939, pels camps de concentració francesos, com un més dels milers d’exiliats republicans que hi van passar. Aquesta experiència li serví a Bartolí per fer nombrosos dibuixos que després constituïren un dels seus llibres il·lustrats més famosos, Campos de concentración (1944); uns dibuixos que en la pel·lícula també apareixen en diferents moments com a mostra de la força expressiva (sovint caricaturesca) del seu art.

Algunes d’aquestes il·lustracions (i el mateix llibre) es van poder veure a Figueres no fa gaire, en l’exposició Art i exili. Artistes de l’exili català del 1939, que el Museu de l’Empordà va poder exhibir a partir de finals de gener i fins a l’estiu de l’any passat (en plena pandèmia de coronavirus) i encara es poden contemplar en el catàleg que es feu de l’exposició. També ara mateix se’n pot veure una mostra filmada permanent al Museu de l’Exili de la Jonquera (MUME), en una gravació feta per Felip Solé, que hi és des de seva inauguració.

Figueres, més enllà de ser l’escenari de diferents reculls de la seva obra, forma part de la geografia emocional de Bartolí. Ell mateix explicà en el llibre Conversa amb Bartolí (1990), de Jaume Cañameras (el gran difusor i avalador de la seva figura i obra), que al final de la guerra, quan ell servia a la Divisió 31, s’ajuntà amb una refugiada, Maria Valdez, «mig basca i mig madrilenya» que havia arribat a Barcelona. Ella es quedà embarassada i, quan ja havia començat l’assalt franquista a la capital catalana, la feu agafar el darrer tren que sortí de la ciutat, ple de dones i criatures, perquè pogués escapar dels combats, mentre que ell es reincorporava a la seva unitat militar. Sembla que el tren anava a Figueres. Mai més no va saber res d’ella ni de la criatura que encara havia de néixer: «com si aquell tren fos una il·lusió meva». Totes les gestions que feu posteriorment, ja a l’exili, per localitzar-la, foren infructuoses. Ell es pensava, encara quan li van fer l’entrevista, que l’estació figuerenca no havia estat gaire bombardejada, però ara sabem que fou especialment castigada i que hi hagué moltes baixes. No figura el nom de Maria Valdez en els llistats de morts que s’han conservat, però hi ha desenes de víctimes desconegudes en aquestes relacions, i ella podria ser-ne una més. En tot cas, Figueres va quedar en la memòria de Bartolí com el nom d’una ciutat relacionada amb una pèrdua personal irreparable. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li