José Miranda: ‘Hi ha components més importants que la força física, com ara l’actitud de reafirmar-se com a persona’

0
601

José Miranda va néixer a Cartagena però des de ben jove viu a Figueres, ciutat que estima i on ha establert el club Tadaima Dojo. Des d’aquí, ensenya els valors més purs i tradicionals de les arts marcials a nens, joves, adults i gent gran. I ja fa cinquanta anys que s’hi dedica, una trajectòria que li ha permès ser reconegut com a mestre entre mestres al Japó. És el primer europeu que ho aconsegueix


 

Com li neix aquest vincle amb les arts marcials?
Vaig començar en el món de les arts marcials l’any 1968, ara fa cinquanta anys. Ara bé, cal dir que em vaig iniciar de manera obligada, eh.

De manera obligada?
(Riu) Sí, era el típic nen fluixet a qui no li agradava el futbol. El meu pare va ser qui em va empènyer a un club de Cartagena, que és la ciutat on vaig néixer, on vaig començar a practicar judo i jujitsu.

Va ser un amor a primera vista, doncs?
Veia que en aquells esports no t’esbroncaven quan t’equivocaves i que estaven carregats de misteris. També m’agradava perquè em trobava jo sol amb l’esport, i aquesta relació em va encantar. Em va agradar tant que m’hi vaig enganxar, i als 18 anys ja practicava quatre arts marcials diferents.

En aquells moments li passava pel cap convertir-se en el gran mestre que és ara?
El gran mestre de veritat va ser el meu pare, que em va ensenyar a viure. El concepte de gran mestre en les arts marcials és una invenció del cinema. Si veiessis els mestres del Japó… Fa poc van venir i vam anar a veure una vinya d’un pagès de Sant Feliu de Guíxols, que els va ensenyar una olivera de 1.200 anys. Els mestres van abraçar l’arbre, li parlaven com si resessin. El mestre de les arts marcials representa la humilitat, no és un gran mestre ni el que la gent ven, en absolut. Una cosa són les arts marcials des del punt de vista competitiu i esportiu, però en el meu cas, el que jo ensenyo és una altra cosa: no té res a veure amb la violència, aquí tenim des de nens fins a avis de 83 anys.

Què ha après de les arts marcials?
Sobretot he après, sense estar-ne segur al cent per cent, en separar el que és veritat i el que és mentida, moltes de les coses que es diuen de les arts marcials no són certes. I, d’altra banda, també he après que hi ha components més importants que la força física, com són la compassió, l’honor o l’actitud de reafirmar-se com a persona.

L’objectiu de Tadaima Dojo és transmetre aquests valors?
L’objectiu de les arts marcials és la transmissió, però la transmissió correcta. I la meva missió mentre visqui és transmetre això i fer-ho bé, amb aquest esperit. Si això es perd es transforma en alguna cosa mecànica i ja no té sentit.

El club queda en família, oi?
Sí, el club compta amb molts instructors que fan la seva feina voluntàriament. Un d’aquests és el meu fill, una de les persones més formades a Europa en arts marcials clàssiques, i la meva dona, que va ser la primera europea a passar per un tribunal japonès d’espasa. Amb ells, juntament amb la resta d’instructors, ensenyem a un grup que està format per uns 70 o 80 nens repartits en tres classes: petits de 4 a 6 anys; un grup de nens de fins a 10 o 12 anys i un altre de 12 a 14 anys, que ja passen al grup d’adults.

Quin és el seu següent repte?
Anar diumenge a pescar (riu). De reptes se n’han de tenir sempre, si no estàs mort. En el cas de les arts marcials tinc molts projectes i deures per fer, no paro: entrenar i estudiar; reunir-me amb la junta federativa que presideixo per tirar endavant projectes; trobar-me amb el regidor d’Esports, Jordi Masquef, per estudiar la disponibilitat del pavelló; donar un cop de mà a les dones per tirar endavant els cursos de defensa personal… Tinc la carpeta ben plena, un samurai ha d’estar en combat sempre (riu). Al cap i a la fi, estar viu i en actiu és una manera de combatre.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz