Jordi Sargatal: ‘Els parcs naturals són l’autèntic aparador de la política ambiental dels governs’

0
1020

És l’actual director de l’estany d’Ivars i Vila-sana i va ser, durant catorze anys, director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Parlem de l’estat dels parcs, del que podria haver estat la comarca sense la protecció d’aquest espai natural, del canvi climàtic i de la importància d’un món amb menys plàstic. També ens anuncia que en Josep Cuní l’ha ‘fitxat’ pel nou programa radiofònic


 

Permeti’m, primer de tot, donar-li les gràcies en nom d’una generació més jove que la seva, per haver protegit l’espai natural dels Aiguamolls de l’Empordà, aquell estiu del 1978.
Encantat i moltes gràcies. Però cal remarcar el suport que vam rebre de molta gent, i de fet, un dels nostres aliats eren els mitjans de comunicació i van ser molt importants. Va funcionar molt bé perquè realment érem molt pocs.

Tot va començar d’un moviment molt petit, oi?
Petitíssim… De fet, érem 14. Ara quan fa poc vam fer aquella mena curt sobre la guerra dels Aiguamolls, pel programa Sense Ficció de TV3, em preguntaven coses i m’adonava que realment no érem res i no teníem cap suport de ningú. Ni polític i molt menys econòmic.

Deixi’m començar pel territori, per casa nostra, el tema de la setmana: aquesta daina blanca misteriosa… Què ens en pot dir?
Ahir la vaig intentar anar a buscar i no la vaig veure, però està pels Aiguamolls. Ara és el moment de la ronca de les daines, és a dir, que els mascles estan roncant per atreure femelles i aquesta daina blanca que ha aparegut no és ben bé albina, és leucítica, li falta pigmentació. I segur que ve del Montgrí, allà se’n van escapar unes quantes de blanques del centre Sobreestany i aquesta deu haver estat amagada pels boscos del Montgrí. El que és una meravella és que des del Montgrí sigui capaç d’arribar fins als Aiguamolls. Ha passat per Vilanera, per tant, té sentit el que defensen tant des de l’Ajuntament de l’Escala d’apostar pel connector biològic de Vilanera.

La introducció de la daina als Aiguamolls de l’Empordà va ser un reclam turístic que vostè va impulsar, és així?
El reclam turístic va arribar una mica més tard, jo ja l’intuïa, però val a dir que la introducció de la daina va ser fruit d’una certa pifiada que havia comès com a director dels Aiguamolls. És a dir, es va comprar la reserva integral entre la Muga i el Fluvià, i allà hi havia un ramat d’ovelles, i com a director vaig pensar: «Ostres, això és una cosa humanitzada, per tant, traiem les ovelles». I què passar? Doncs que aquelles ovelles, que eren cap a quatre-centes, es dedicaven a mantenir molt bé uns prats, i sense aquell fenomen de l’herbivorisme en els prats fantàstics, amb conills i ocells, va pujar tant l’herba que aquests animalons ja no hi podien viure. Per tant, vaig veure claríssim que als ecosistemes calen aquests herbívors que fan aquesta funció. Llavors vam deixar entrar puntualment les ovelles i després vam pensar que podríem posar-li algun herbívor salvatge. I dels que hi ha a la península Ibèrica, que són el cérvol, la daina i el cabirol, el que viu millor en ambients oberts és la daina.

I d’on les va treure?
Doncs vaig aprofitar que havia conegut el que havia estat primer ministre de Medi Ambient de la comunitat autònoma de Madrid i ell en va capturar i ens va regalar daines del Padro de Madrid. Després en vaig aconseguir un lot més de Rioleón Safari, que es van arruïnar i ens van dir que allà en tenien unes quantes i les vam anar a buscar. I, finalment, les últimes van venir de Doñana. Entre aquests tres llocs vam fer un lot i van començar a reproduir-se. Van estar un temps a un espai molt gran tancat, a la closa de les Daines, i d’allà les vam alliberar a la resta de la reserva.

I aquest lot inicial ha anat creixent i creixent…
Ha crescut molt i el problema és que no tenen cap depredador. I per això hi ha moments que ha crescut una mica massa i se les ha hagut de controlar per evitar accidents.

Vostè va estar al capdavant del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà ben bé als seus inicis. Com els ha vist canviar al llarg de la seva estada com a director?
A mi em va tocar començar i muntar-ho tot de nou. Era un moment en què no hi havia absolutament res i no teníem cap suport. Fins i tot ens costava fer amics… Perquè clar, quan tu crees un parc natural en una zona que ja hi ha una societat conservadora com els pagesos, per exemple, i vols crear-hi una estructura nova… doncs clar, no agrades. I me’n vaig adonar de seguida, perquè quan m’acabaven de nomenar director del Parc, anava a parlar amb els pagesos de la zona per dir-los «miri, escolti, que hi ha una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que diu que això és Parc Natural i demà li inundarem el seu camp i ens el quedarem». I el pagès et mirava amb cara de «l’hòstia te la foto ara o demà? Això és meu a mi què carai m’expliques del Parlament…». I de seguida vaig veure que clar, allò era seu. Vaig aprendre a fer diplomàcia per mirar de guanyar-me’ls per poder inundar la zona. I al mateix temps buscava solucions que fossin avantatjoses per a les dues parts. Va ser complicat. I a la vegada es tractava de posar en solfa itineraris perquè la gent vingués als Aiguamolls. Al principi, la gent venia i com que no hi veien res, marxaven emprenyats.

Això ha canviat, però. Aquest estiu va haver-hi una sequera que va alarmar a tothom. Em va comentar, un dia que es tractava d’un error humà. A què es referia?
L’aigua serà el tema més important que hi haurà de cara als pròxims anys. I ja ho havíem intuït, per això, fa anys, vam deixar que Empuriabrava fes la depuradora al costat dels Aiguamolls, precisament per tenir aigua depurada durant l’estiu. Per tant, gestionant bé aquella aigua no hi ha d’haver problema de sequeres greus. És important que els recursos es puguin utilitzar, perquè com més gent hi ha a l’estiu, més es depura, i és aigua que pot anar als Aiguamolls. S’ha d’anar amb compte amb la qualitat, ja que és aigua depurada que ha passat pels estanys d’Europa, però vaja, puc assegurar que uns límits es podrien inundar sense problema.

El canvi climàtic repercutirà molt, imagino, en l’estructura dels Aiguamolls. Al llarg del temps com podria afectar aquest fenomen a la zona?
Tindrà molt a veure i hi haurà menys disponibilitat d’aigua a l’estiu i en altres èpoques amb tempestes fortes com hem vist aquests últims dies… Hi haurà més sequeres estivals, però tenim la sort de tenir la zona de llacunes litorals, allà l’aigua no pot baixar més que el nivell del mar. També cal pensar que a la llarga s’haurà d’aprofitar més l’aigua salada, segurament s’hauran de fer estanys d’aigua salubrosa.

I en un termini de deu anys vista podria canviar molt?
Podria, per això s’han de buscar sistemes per acumular aigua durant l’hivern i la primavera, per tal que hi hagi racons i refugis per als ocells. I també per a la gent que ve a visitar el Parc a l’estiu, que és quan més gent hi ha i cal tenir llocs amb aigua neta que concentrin els ocells.

Passant a l’estany d’Ivars i Vila-sana, fa poc n’és el director. Com valora aquest nou nomenament?
Està molt bé perquè la decisió de deixar els Aiguamolls, després de 14 anys, em va costar molt però em van convèncer per crear la Fundació Territori i Paisatge. I un dels projectes era recuperar aquest estany que havien assecat als anys cinquanta. Perquè llavors hi havia una llei que deia que aquell qui dessequés un estany se’l podia quedar en propietat. I una empresa ho va fer, però els pobles del voltant demanaven que es tornés a inundar, per tant va ser fantàstic que ho reivindiquessin, perquè tot ho feien a l’estany. Ara hi ha un cert abandonament, perquè només hi posa capital la Diputació i em van proposar que ho coordinés a distància. Vam fer un pla de gestió perquè algú del territori l’executi.

I què serà aquest pla de gestió?
És una zona que antigament era una coberta i van fer una mena de mina per dessecar l’estany. I en omplir-lo de nou d’aigua vam veure que hi ha un factor que no hi havíem previst. I és que hi ha un grup de romanesos que aprecien molt les carpes i han deixat anar carpes dins l’estany per pescar-les. I també hi han posat la Sandra, són espècies que no són autòctones i això s’ha de corregir. Ara a veure qui els fa fora, hem de buscar llocs alternatius per oferir-los-hi, podem dessecar l’estany per treure les carpes… veurem què farem, segur que hi haurà gent que no ho veurà bé però se’ls ho ha d’explicar. I això és el que em tocarà a mi.

Quan hem començat a parlar de la història dels Aiguamolls ha dit que abans no rebien cap mena de suport públic. Ara n’hi ha més?
Ara n’hi ha molt més, el problema és que la Generalitat té menys diners que abans i la problemàtica de país fa que aquests temes ambientals siguin menys prioritaris. Sempre he dit que els parcs naturals són l’autèntic aparador de la política ambiental dels governs. La gent ha de sortir dels parcs emocionada i enamorada.

El que està clar és que la gent entomarà millor les polítiques de residus i de plàstics zero si la fem enamorar d’altres temes de natura que atreuen més, com la fauna.

Plàstics! Quin drama, oi? No ho tenim gens controlat com a societat…
És dramàtic i són petites accions que podríem fer cadascú per millorar el medi ambient. No és tan difícil. Cadascú de nosaltres podem fer molt, per exemple, si deixem de consumir plàstics o no tirem pesticides als jardins. En aquest sentit també hi ha moltes cases que tenen vidres que són trampes mortals per ocells… hi ha petites accions que podem fer i que aniran bé per a la protecció.

Fa la sensació que n’estem molt convençuts i ens sabem el discurs però no ho acabem de portar la pràctica…
Algun dia haurem de fer el salt inevitablement perquè ens veurem forçats a fer-ho quan tinguem el problema gran a escala ambiental, que hi serà. Tal com ens estem portant l’espècie humana amb el planeta serà inevitable que es prenguin mesures molt serioses.

Ha explicat que va ser director catorze anys, li agradaria tornar als Aiguamolls de l’Empordà?
De fet no els he abandonat mai i puc estar veient ocells a l’Amazona o a mil llocs del món però en el lloc on més gaudeixo és als Aiguamolls. No em veig portant la direcció del Parc ni molt menys… però ara torno a ser president de l’APNAE i això m’agrada molt. Per mi els Aiguamolls i els ocells han estat la meva vida.

ÀNGEL REYNAL

Com es treballa des de l’APNAE?
Els parcs els gestiona l’Administració i és una màquina burocràtica rígida. El que manté l’ànima dels Aiguamolls de l’Empordà és l’APNAE, que és qui ha heretat la campanya de defensa dels Aiguamolls de fa quaranta anys. És un model que vam copiar de França, Anglaterra i els EUA i consisteix en el fet que cada parc té una associació d’amics que manté viva la flama i els valors, l’esperit de voluntariat i la defensa del Parc.

Què hauria passat si s’haguessin vençut ara fa quatre dècades?
Ningú no ho sap… aquesta comarca ha anat d’un trist que quedés totalment diferent de com la veiem ara. Sense haver salvat els Aiguamolls, el cap de Creus i l’Albera, l’Alt Empordà no seria el mateix. Ara hi ha un projecte molt esperançador que és la reserva de la biosfera, que espero que sigui capaç de tornar a relligar els parcs naturals de Catalunya i també que hi hagi una estructura que els articuli.

D’aquí a un temps ningú no sabria que allò havia estat en perill, si no haguéssim fet això.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li