Jonas Kaufmann, impecable en una nit de lluna plena

0
1090

El tenor destaca en una segona part dedicada a Wagner i acompanyat de l’Orquestra del Teatre Reial de Madrid


 

És considerat el tenor del moment: el bavarès Jonas Kaufmann (Munic, 1969). Després d’haver actuat a Peralada el 2012, quan va tancar la vint-i-sisena edició, i el 2014, va retornar al festival dissabte, acompanyat per una vuitantena d’intèrprets de l’Orquestra del Teatre Reial de Madrid -on va actuar dimecres passat- sota la direcció del també alemany Jochen Rieder.

El tenor va aparèixer en escena passades les deu, vestit amb una camisa blanca i un ajustat conjunt, brillant i fosc, que no va passar inadvertit entre els assistents de l’auditori. A la primera part d’un concert de dues hores i mitja es va centrar en un repertori francès. La primera de les peces escollides va ser la seductora «Bacchanale» de Samson et Dalila, de Camille Saint-Saëns, seguida per àries com «Danse Bohème» de l’òpera Carmen.

Kaufmann, de gestos apamats i posat proper i senzill, va arrencar amb un to més aviat baix i contingut -i, tanmateix, impecable-. També mesurada va ser la reacció de l’auditori, amb un noranta-vuit per cent de les places ocupades, que va tardar en cridar «bravo», com exclamaria freqüentment més endavant.

L’èpica arribaria amb la segona part, en record a Wagner, després d’un mil·limetrat -com tot al Festival de Peralada- descans de vint minuts. I el muniquès va aprofitar per canviar-se la camisa blanca per una de negra en consonància amb el to greu del repertori, que va començar amb La Valquíria de Wagner i que havia d’acabar amb «Preludi» i «In fernem Land» de l’òpera romàntica Lohengrin. Després de ser interpretades les peces del programa, van arribar els aplaudiments, els «bravos» i les picades de peus que retrunyien les grades, els rams de flors -un de roses vermelles, llançat amb poca traça per una persona del públic des de la platea- i les protocol·làries anades i vingudes del director Rieder i Kaufmann a l’escenari. I, va ser llavors quan, la gent, discreta, va començar a treure els mòbils -està prohibit fer cap tipus d’enregistrament durant les actuacions- per captar el tenor que, generós, va regalar tres bisos. El darrer, «Träume» de Wesendonck Lieder, dedicat a Carmen Mateu, la fundadora del festival, desapareguda a principis d’any. Va ser una vetllada solemne, plàcida. Ni tan sols el vent tenia ganes de parlar, de sacsejar els arbres altíssims. Isabel Suqué, presidenta del festival, presidia la llotja, acompanyada de Pau Gasol, el president d’Albertis, Salvador Alemany, i del tenor Plácido Domingo, qui pujaria a l’escenari diumenge. Kaufmann es va acomiadar dient que recordaria sempre aquella nit de lluna plena, lluent, entre les branques.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li