Joel Minguet: ‘No vull presentar un Lorca des de l’erudició, sinó com el sento i el visc jo, des de la panxa’

0
1599

A partir d’un viatge iniciàtic amb la base situada a Cadaqués, Joel Minguet ha fet durant un any una immersió en la vida i l’obra del poeta granadí. El resultat: el recital Lorca, viajes de juventud, que arriba dissabte a Navata


 

Com va començar el projecte?
Va ser fa just un any, en un viatge de 18 dies pel nord de Catalunya i l’est de França amb el campament base situat a Cadaqués, amb l’objectiu de fer una recerca i immersió en la vida de Lorca. Va ser una mena de viatge iniciàtic en el qual em vaig submergir en el personatge: vaig parlar amb moltes persones, mentre llegia la seva obra. Em vaig permetre fer una recerca sense saber ben bé on em portaria, ni què volia, sinó expectant sobre què em trobaria. Recordo una conversa molt interessant amb la Carme Vilagran i el seu marit, en Dionís, a Cadaqués, sobre l’amistat entre Lorca i Dalí. A Cadaqués també em van parlar del periodista cultural Víctor Fernández i del seu llibre Querido Salvador, querido Lorquito, sobre les cartes entre Lorca i Dalí i amb la germana de l’artista, Anna Maria. A partir d’aquests descobriments vaig començar a estirar del fil i a acotar, perquè Lorca és immens. I em vaig quedar amb la primera època, que va del 1919, en què Lorca marxa a estudiar a Madrid, fins al 1927. I com a fil conductor, l’amistat amb Dalí i els seus dos viatges a Cadaqués.

Parli’m de l’espectacle…
Inclou una selecció de nou poemes d’aquesta primera etapa, i cartes entre Dalí i Lorca. També hi ha una carta que va escriure Lorca als seus pares des de la Residencia de Estudiantes de Madrid en què els comentava que aniria a passar la setmana santa del 1925 a Cadaqués. També explico anècdotes de la seva vida, a la Residencia, a Cadaqués, amb en Buñuel, Falla, Alberti, Unamuno…

Va ser difícil fer la selecció dels poemes i textos del recital?
El primer esbós va sortir d’una forma molt natural, em vaig deixar portar per la figura de Lorca sense saber ni en quina etapa em centraria, ni quins poemes hi apareixerien. També la dramatúrgia va ser espontània. Es tracta d’un recital viu, que ha anat tenint variacions al llarg del temps. El mateix va passar alhora de compondre la música: va ser màgic.

Gràcies a aquesta obra va rescatar la guitarra.
Sí, jo tinc formació de clàssic i flamenc des de petit. I en aquest viatge, la música va ser una necessitat vital. Aquesta necessitat m’ha portat a dedicar a la guitarra moltes hores de preparació i de reciclatge. I cada dia me’n demana més. Aquest espectacle ha estat un retrobament amb la guitarra a un nivell més professional.

I la guitarra és l’únic que l’acompanya sobre l’escenari.
Sí, efectivament, en aquest recital estic sol damunt l’escenari, tot i que darrere tinc un còmplice, Javier Garrido, que s’encarrega de la part tècnica, i és l’autor de detalls atmosfèrics importants.

El recital descobreix la part més íntima i personal de l’autor granadí.
Sí, així el sento jo. El recital té un caire proper i intimista, i es fa sense escenari. El vam presentar a peu pla al carener del Reial Club Marítim de Barcelona, amb la ciutat i els vaixells com a teló de fons. Va ser molt bonic, amb la gent molt a prop meu, o jo molt a prop de la gent. Precisament en una de les converses amb Víctor Fernández, un erudit de Lorca, li comentava que no volia fer un espectacle des de l’erudició, sinó filtrar el personatge tal com el sento i el visc jo, des de la panxa.

L’acollida del públic està essent molt bona…
Sí, i això és el que ens fa pensar que no estem equivocats. De les dues presentacions a Barcelona en van sortir tretze representacions més i un mecenes, perquè hi ha l’objectiu de gravar un disc dels nou poemes musicats.

Podríem dir que aquest és un dels seus projectes més personals.
És veritat que he fet diversos recitals amb el mateix format, però també és cert que aquest és el que ha agafat un caire més personal, perquè m’hi he involucrat molt i té una vessant molt visceral. Per altra banda, es tracta d’una obra que neix de pretensions i pressupost zero. Neix del meu temps. I després han vingut aliats, no només d’àmbit econòmic, que han fet que l’espectacle sigui el que és ara. Alguns d’aquests còmplices són la Carme Vilagran, que va veure l’obra a Barcelona i a Maçanet de Cabrenys i va decidir portar-la a Navata. O Carles Castellnou, que ens ajuda en la difusió. A tots dos els estic molt agraït.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li