Joaquim Xirau i Palau

0
928

El proper 10 d’abril es compleixen 75 anys de la seva mort, (passaren desapercebuts els 125 anys del seu naixement!) en plena maduresa humana i intel·lectual, víctima d’un accident a Ciutat de Mèxic, on s’havia exiliat, com tants altres catalans.

Fill d’una família de tradició liberal, féu el Batxillerat a l’institut de la ciutat; estudià alhora Dret i Filosofia i Lletres i es llicencià a la Universitat de Barcelona (1917); es doctorà a la Universitat Complutense de Madrid (1922), on fou deixeble de J. Ortega i Gasset i Manuel García Morente. Allí conegué gent de la Institución Libre de Enseñanza, sobretot Manuel Bartolomé Cossío. Professor de l’institut Ramon Muntaner de Figueres (1917), catedràtic de Filosofia de l’institut de Vigo i de les universitats de Salamanca (1926), Saragossa (1927) i Barcelona (1928). En aquesta, titular de Lògica i Teoria del Coneixement, degà de Lletres; deixà una bona llavor de deixebles (entre d’altres, Josep M. Calsamiglia, J. Ferrater Mora, Jordi Maragall i Noble) i, sobretot, liderà la renovació i modernització de la universitat. Va romandre a Barcelona fins a l’any 1939, en què s’hagué d’exiliar a Mèxic, tot marxant per la frontera francesa amb altres intel·lectuals, com ara Antonio Machado, fent estada a Paris, on, per cert, va ser molt ben acollit i tractat pels seus col·legues de La Sorbona. Milità a la Unió Socialista de Catalunya, partit fundat pel seu germà Josep. Fou amic d’Antonio Machado, amb qui compartia el gust per la filosofia i l’entusiasme per la música popular i, a més, qui valorà positivament un treball de Xirau: Charitas, on el poeta sevillà simpatitza amb la postura de Xirau de posar l’amor al centre de la doctrina cristiana i no el Crist crucificat i agònic unamunià.

De la seva personalitat destaca el seu pensament filosòfic, que incideix en l’educació i la pedagogia. Considerava que la Filosofia planteja unes preguntes que superen els àmbits nacionals i que tot plegat conflueix en un punt comú: la idea de l’amor en la qual es retroben l’ésser i el valor d’un diàleg personificat. S’ha de saber trobar la confluència entre els àmbits dels fets i dels valors, que no es poden plantejar per separat. Per això, proposa una metafísica de l’amor orientada cap a la reforma de la societat a través de l’educació, objectiu encara avui de màxima actualitat (Potser l’impactà la lectura de Amor y Pedagogía d’Unamuno, amb qui es va cartejar: Vegeu: Annals IEE, 17, 1984, p. 341-359). Interessa, per tant, la seva inclinació i dedicació a la tasca educativa, nascudes del contacte mantingut a Madrid amb la Institución Libre de Enseñanza, on l’amor ocupa un lloc central: l’educació afirma és una relació amorosa i té per objecte fer que la personalitat del deixeble esdevingui plena i capaç de desenvolupar una altra relació amorosa amb els altres i amb el món. Per això proposa una fenomenologia harmonitzadora de diverses tendències, basada en una metafísica de l’amor i orientada cap a la reforma de la societat a través de l’educació.

Essent coherent amb aquestes idees, tan assenyades com necessàries en el món d’avui, estableix a Barcelona la possibilitat —oberta als Mestres— de llicenciar-se en Pedagogia. Introdueix la Psicologia Experimental. Fundà la Revista de Psicologia i Pedagogia. Al mateix temps, assumeix la sots-direcció de l’Institut d’Orientació Professional, que sota la direcció d’Emili Mira, introdueix la Psicologia Experimental a casa nostra. També fundà la Revista de Psicologia i Pedagogia. En definitiva, va contribuir i molt —juntament amb els seus germans Antoni i Josep (ambdós polítics i juristes, també figuerencs)— a impulsar la renovació de l’educació i les entitats culturals durant la República. Ho avalen els seus contactes, en el període republicà, amb la Universitat Autònoma i amb el prestigiós l’Institut-Escola de la Generalitat republicana, dissortadament suprimit pel franquisme, que obligà molts intel·lectuals de tot l’Estat a exiliar-se.

Autor de nombroses obres, la majoria de tema filosòfic (l’amor, els valors), pedagògic o d’estudi de savis, com ara El pensamiento vivo de Juan Luis Vives (1944), o Vida y obra de Ramon Llull (1947). Dins de la seva aportació a les Humanitats, cal també destacar la seva faceta com a traductor (entre d’altres, de Descartes, Meyerson i Russell) i la seva tasca com a articulista sobre temes de pedagogia, filosofia i sobre pensadors francesos i alemanys, treballs publicats a revistes especialitzades editades a Barcelona, Saragossa i Mèxic.

L’hispanista professor Allain Guy féu una tesi doctoral esplèndida (Universitat Tolosa 1976) sobre Joaquim Xirau. El seu fill Ramon, traspassat l’any 2017, des de Mèxic, fou el curador de les Obres Completes (1998-2000). En definitiva, un insigne filòsof de les terres gironines (junt amb els germans Joaquim i Tomàs Carreras Artau,—ambdós de Girona—; Lluís i Eduard Cuèllar, Bassols —ambdós d’Olot— aquest catedràtic i director que fou de l’institut Ramon Muntaner de Figueres).

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li