Joan Subias i la Dolorosa d’Amadeu

0
827

La seva figura va ser fonamental per recuperar la figura perduda a causa del conflicte bèl·lic


La publicació a finals de l’any 2016 de l’exhaustiva biografia Joan Subias Galter (1897-1984), Dues vides i una guerra, de Joaquim Nadal i Farreras, ha significat el reconeixement oficial per part de l’Institut d’Estudis Catalans a la tasca de Joan Subias. Subias ha estat reconegut com a servidor públic exemplar que va vetllar curosament pel patrimoni artístic del nostre país abans i després de la Guerra Civil del 1936 i va patir unes enormes dificultats tant personals com professionals en un context social gens propici. Prèviament a aquest agraïment, hauríem de destacar les reivindicacions de caràcter personal envers el personatge de l’Eduard Puig Vayreda, essent-ne el precursor, i de Francesc Fontbona i de Vallescar, en l’àmbit de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

DEUTE. A Joan Subias, exercint de cap dels Serveis Culturals de la Diputació de Girona i posteriorment de la Generalitat, li devem principalment la defensa i la restauració, entre molts d’altres, de Sant Pere de Rodes i de Santa Maria de Vilabertran , a més de nombroses petites actuacions de salvaguarda del patrimoni, especialment en els temps convulsos de la Guerra Civil. Una de les accions de les quals avui voldríem parlar és la preservació i la posterior localització del conjunt escultòric de la Verge dels Dolors, obra del destacat escultor i pessebrista barceloní Ramon Amadeu i Grau (1745-1821) i que actualment és a la parròquia de Sant Pere de Figueres. El conjunt escultòric excel·leix per l’espectacularitat plàstica i alhora per l’antigor. Datada entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX, és una peça molt valuosa pràcticament desconeguda per la majoria de figuerencs. L’obra, d’estil barroc moderat, és una talla de fusta de salze policromada a l’oli ¡, de mida natural, composta per un Crist difunt que té el cap recolzat a la falda de la Verge, asseguda i vestida impecablement amb els hàbits tradicionals, el cor travessat per set espases −els set dolors de la Verge− i al cap dues corones, una d’aurèola i l’altra d’estrelles, tot de plata. L’escena és contemplada per tres àngels ploraners de bella factura i d’una gràcia notòria. Dos de semiagenollats, l’un aguanta la corona d’espines i l’altre, el mantell de la Verge, i el tercer, dret amb les mans juntes resant. Tot plegat està presidit per una creu de fusta amb un llençol blanc amb encaixos, representant el sant sudari, doblegat en forma de ema. El conjunt pertanyia a la capella dels Dolors, que estava adossada a la paret nord i alineada amb la façana de la parroquial de Sant Pere, a l’esquerra de la porta principal, que va quedar greument afectada per l’incendi del 21 de juliol del 1936.

LA GUERRA. En els inicis del conflicte bèl·lic, va ser el primer que el dirigent republicà figuerenc Josep Puig Pujades va fer retirar de la mà del Sr. Campà, possiblement al magatzem dels baixos de la casa Romaguera del carrer de la Jonquera, que era la seu de les oficines i magatzems de la Secció de Cultura i Art del Comitè Antifeixista Local. Posteriorment, en Subias el va recollir i el va dur a can Descals, a Darnius. Amb la confusió pròpia dels primers temps després del conflicte bèl·lic, només es va poder recuperar la figura del Crist i els tres àngels ploraners l’any 1942, amb la pèrdua momentània de la Verge, no retrobada fins tres anys més tard. El setembre del 1944 s’acceptà l’oferiment que va fer l’escultor Frederic Marés de modelar una nova Verge dels Dolors i de dirigir la restauració del grup.

El mes de febrer del 1945 se celebraren al Palau de la Virreïna de la ciutat comtal els actes de commemoració del segon centenari del naixement de Ramon Amadeu per iniciativa de l’Associació de Pessebristes local, amb l’exposició de les seves principals i més representatives obres. El nostre grup escultòric incomplet també hi va prendre part amb l’entrada «Cristo difunto con tres ángeles llorones» amb la intenció que, en concloure l’exposició, passaria al taller de Frederic Marés per a la reposició i la restauració. El mes de setembre del mateix any el rector Mn. Xutglà va anunciar amb gran sorpresa de tothom la imminent arribada de la figura original de la Verge dels Dolors. A l’octubre ja es trobava a les dependències de la parròquia de Sant Pere i al novembre fou instal·lat a l’altar del Sant Crist després de nou anys d’absència, com oportunament informava l’escriptor i periodista Manuel Brunet a Destino.

EL RETORN. Oficialment, es va considerar responsable de la recuperació Luis Monreal Tejada, historiador de l’art i comissari del Servicio de Restauración Artística del nou règim franquista. Però el veritable responsable de la troballa fou en Joan Subias, tal com relata en les seves memòries inèdites, que es troben a l’arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans. Quan residia a Barcelona, passant per les Rambles, va poder llegir en un gran cartell al Palau de la Virreina: «Exposición de objectos salvados por el Servicio de Recuperación Artística, siglos XV i XVI». Un cert sentiment de rancúnia el va fer passar de llarg, però la curiositat el va vèncer i finalment va decidir entrar. En el centre de la planta principal hi havia un Crist jacent magnífic estès sobre un domàs vermell, amb una vistosa cartel·la que deia: «Talla española del siglo XVI, de origen desconocido». De seguida el va reconèixer; era el Crist del conjunt de la capella dels Dolors de Figueres. Per poder notificar la troballa, va entrar en una oficina annexa per demanar i omplir uns impresos de reclamació d’objectes perduts en què detallava l’autoria i l’origen de la talla del Crist. Davant la valuosa troballa, els recuperadors locals figuerencs reclamaren la resta del conjunt, els tres àngels i la Verge. En Ramon Reig va demanar ajut a en Subias per mirar de trobar el que faltava. Aquest va poder localitzar dos àngels primer i després el tercer al Museu Nacional d’Art a Montjuïc gràcies a la col·laboració d’un guarda conegut. Faltava la Mare de Déu. Tingueren indicis que podria ser al Cambril del Crist de Lepant de la Catedral de Barcelona. Fet no inversemblant, ja que a Darnius eren a la mateixa estança. Va resultar no ser la Verge de Figueres. Al cap de tres anys Subias va obtenir referències que podia ser a la Colònia Güell, com així va ser, tal com deia Manuel Brunet: «En una población del llano del Llobregat».

LA FIGURA. Joan Subias va col·laborar amb el règim franquista en la recuperació del patrimoni artístic apel·lant a la responsabilitat, ja que ell se sentia compromès amb la continuació de la tasca iniciada amb la Diputació de Girona i més tard amb la Generalitat de Catalunya fins al final de la Guerra Civil. Tot i això, va ser depurat, expedientat i suspès de feina i sou, situació que va recórrer i va ser readmès a la Diputació l’any 1949 , quan ja havia refet la seva vida laboral com a professor i després, catedràtic d’Història de l’Art a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona.

Dues o tres vides, si comptem la viscuda durant la Guerra Civil, que van ser en tot moment un exemple de talent, erudició, diligència, valentia i sobretot perseverança.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li