Joan ParadĂ­s

0
746

Joan Paradís (Figueres 1941-2019) ha estat un dels artistes empordanesos més importants dels darrers temps. Però, més enllà d’amics i entesos, no ha tingut el reconeixement que es mereixia. Sí que fou un personatge molt conegut a la ciutat, primer per la seva activitat empresarial i, després, per haver participat en una mena de bohèmia figuerenca; unes facetes que potser contribuïren a desdibuixar la seva personalitat i vàlua artística. Certament, se li feren exposicions importants com la que organitzà Alícia Viñas al Museu de l’Empordà (1986) i la seva obra es troba en col·leccions de relleu del país i de fora, però el seu prestigi no va ultrapassar l’àmbit local i comarcal.

Vaig conèixer Paradís als anys vuitanta, per mitjà de l’escriptor i editor Manuel Costa-Pau, amb qui ell era amic de joventut. Tots dos havien coincidit a l’efervescent Barcelona de la segona meitat dels seixanta. Paradís havia estudiat Magisteri (però mai no es dedicà a la docència) i ajudà Costa-Pau a engegar, a la capital, l’Escola Pirenne, al carrer de les Basses de Sant Pere. Molts anys després, l’escriptor evocà aquella època a Íngrida-Àfrica (2017), sobretot les converses que, amb el pintor i amb altres, tenien sobre «el rol de l’artista en el camí de l’alliberament». Paradís li feu un magnífic retrat al carbó a Costa-Pau, que encara avui presideix una de les sales principals de la rectoria de Gaüses, residència de l’escriptor.
Quan el vaig conèixer, Paradís vivia un moment transcendental perquè feia poc que havia decidit deixar la gestió del negoci familiar per dedicar-se plenament a la pintura. Ens vam relacionar intensament durant aquella dècada i la següent; després, la cosa afluixà, però vam mantenir el contacte i jo procurava seguir de prop la seva trajectòria pictòrica com a admirador. La notícia de la seva malaltia final me la va donar el pintor Miquel Duran, que ha estat una persona decisiva perquè, en els darrers temps, Paradís continués la seva producció artística (com ho testimonia l’exposició conjunta «Duran al Paradís», inaugurada a Roses el 2011). Vaig anar a l’hospital junt amb Jordi Reixach i el vam trobar molt lúcid. Ens digué que li sabia greu haver de deixar aquest món, perquè encara tenia moltes coses a dir i darrerament havia comprat un munt de teles per fer-ho. Dues setmanes després ens assabentàrem de la seva mort.

Darrerament hi ha hagut una mostra de la seva pintura recent a la galeria Lola Ventós i ara mateix se n’ha obert una a Roses, a Ca l’Anita, fins al 3 de març. Visitar aquesta exposició i preocupar-se per descobrir i conèixer l’obra de l’artista són les maneres de preservar la seva memòria i d’intentar aconseguir, potser, un reconeixement que li fou negat en vida.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li